Els uns s’amaguen, els altres diuen ‘prou’
14 desembre 2010 per Jordi Camps
Una de les principals reaccions que va tenir el col·lectiu de ciclistes professionals espanyols després de l’operació Port contra el dopatge i de la publicació al diari El PaÃs d’un seguit de reportatges sobre la investigació va ser boicotejar la cursa en ruta del campionat d’Espanya de ciclisme en carretera del 2006. Els ciclistes, un cop més, es van tancar en ells mateixos, esperant que escampés i que no els toqués gaire el rebre. Com els estruços, van amagar el cap sota terra i van fer veure que no passava res. Com sempre, es van queixar que el seu esport era el més perseguit i que el que els feien a ells no els ho feien a la resta d’esports. Que es digués que en l’operació Port hi havia implicats especialistes en altres esports i que ningú que no fos ciclista acabés enfangat, va contribuir a la lògica emprenyada del col·lectiu ciclista.
Ara tenim l’operació Llebrer. Aquest cop l’esport afectat és l’atletisme. No només això, també es recuperen vells papers per recordar que ja s’havia dit que en l’operació Port hi havia implicats esportistes que no eren ciclistes. Ara és l’atletisme el que està enfangat. I què fa el col·lectiu d’atletes? Doncs fer un comunicat, de pressa i corrents, amb tots els inconvenients que suposa actuar aixÃ, de condemna. La condemna no és, com va passar en el cas dels ciclistes, per les investigacions i les filtracions periodÃstiques, sinó pel mal al seu esport que han fet els implicats en la trama de dopatge. Tot just quan els primers implicats començaven a declarar, abans que el sempitern president de la federació espanyola d’atletisme, José MarÃa Odriozola badés boca –ahir ho va fer, i pel que va dir, hauria pogut quedar-se ben callat–, els atletes van dir «prou».
Un «prou» que hauria d’anar més enllà del que conjunturalment pot acabar suposant l’operació Llebrer. Un «prou» que hauria de significar un inici de la regeneració de l’esport rei. Ara tothom explica les sospites alimentades durant dècades i no revelades per falta de proves. Ara tothom renega de les medalles guanyades vés a saber com. Ara tothom troba explicacions a progressions i èxits inexplicables. Ara tothom sospita de tothom.
Abans ningú es preguntava d’on sortien els èxits. Abans es feia burla de les sospites de més enllà dels Pirineus dient que tot era grà cies al Jabugo, el cocido i el carà cter espanyol heretat d’Hernán Cortés. Abans, la lluentor de l’or que situava Espanya al mapamundi de l’atletisme ho tapava tot. I si no hi havia preguntes tampoc hi podien haver respostes.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de desembre del 2010)