Papers d'esports

Per circumstàncies que no vénen al cas explicar, aquests dies puc seguir àmpliament a través de les retransmissions que fa Eurosport els campionats del món d’esquí de fons que es fan a Noruega i els de biatló que tenen lloc a Rússia. Són unes modalitats esportives d’aquelles que, com que a casa nostra no tenim especialistes destacats, ens sembla que són de segon nivell. I no ho són. És evident que són comptats els països que destaquen en l’esquí de fons, els salts de trampolí, la combinada nòrdica o el biatló, però també és veritat que en un mundial d’hoquei sobre patins o de futbol sala els aspirants al títol són dos o tres i prou i no per això el que s’emporta el títol deixa de donar-li valor.
El millor de seguir els mundials dels esports de neu és que no apareixen distorsions patriòtiques durant les retransmissions. I això és quelcom molt difícil d’aconseguir en molts altres esports. Com que no hi ha cap espanyol que destaqui, els saltadors austríacs, els fondistes noruecs o els biatletes alemanys i francesos són valorats pel que fan o deixen de fer, no per l’antagonisme amb ningú. És tota una satisfacció veure com desapareixen, o apareixen en molta menor mesura, els conceptes de mala sort, joc brut, actuacions dels jutges, influència de la meteorologia… Quan no hi ha espanyols lluitant pels primers llocs sembla que tot és més tranquil, que l’esport retroba quasi tota les seves virtuts. Particularment, és com fer un viatge a la infantesa, quan la presència espanyola en la lluita per les medalles era anecdòtica i les retransmissions que feia la llavors única TVE no tenien el to que tenen els darrers anys. Amb l’afegit que ara hi ha més cadenes i la lluita per veure quina és més roja ens acaba portant a situacions esperpèntiques.
La tranquil•litat de cada hivern no dura gaire. Els esportistes espanyols tampoc no han fet o faran gaire res de bo en els mundials d’esquí alpí, de les diverses modalitats de patinatge sobre gel, bobsleig, luge, tobogan i cúrling, per no parlar de l’hoquei sobre gel. Ara arriben els europeu d’atletisme en pista coberta i totes les frustracions acumulades aquestes darreres setmanes s’acabaran. A més, es fan a París, un lloc on qualsevol espanyol ben nascut li agrada guanyar més que en molts altres indrets del món. I després vindran els mundials de cros a Punta Umbría (Huelva). I quan arribi la primavera el sol sortirà definitivament per a l’esport espanyol.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 de març del 2011)