Papers d'esports

No s’ha de forçar gaire la memòria per relacionar la Vuelta Ciclista a Espanya amb el dopatge. Roberto Heras, el guanyador del 2005, va donar positiu per EPO en la penúltima etapa i va ser desqualificat, i la victòria va quedar a les mans del rus Denis Mentxov. Heras es va convertir així en el segon guanyador de la volta espanyola que era desqualificat per dopatge. El primer va ser Ángel Arroyo, el 1982. Aquella Vuelta del 1982 va ser la més prolífica en casos de dopatge de la història. Com a mínim n’hi ha sis de documentats. Va ser l’any del mundial de futbol a l’Estat espanyol, i el laboratori de Madrid del Consell Superior d’Esports va posar en pràctica els sistemes més avançats de detecció de substàncies dopants que mai s’havien vist a l’Estat.
En la novena etapa, que va acabar a Puigcerdà, va guanyar el francès Hughes Grondin (Hueso), però va donar positiu i l’etapa va ser per a Josep Lluís Laguia. Paulino Martínez (Teka) també va donar positiu. La gresca va arribar quan la cursa ja s’havia acabat i Ángel Arroyo (Reynolds) havia estat proclamat vencedor al davant de Marino Lejarreta (Teka) i Alberto Fernández (Teka). En la 17a i antepenúltima etapa, entre San Fernando de Henares i Navacerrada, va guanyar Pere Muñoz (Zor), al davant de Vicent Belda (Kelme), Arroyo, Lejarreta i Alberto Fernández. Els tres primers, Muñoz, Belda i Arroyo, van ser desqualificats i sancionats amb 10 minuts, la qual cosa va fer baixar Arroyo del primer al 13è lloc. Alberto Fernández va donar positiu en la darrera etapa, la del passeig triomfal per Madrid. Els 10 minuts de sanció per al cantàbric, el van fer baixar de la tercera a la quinzena posició. Al contrari que els implicats en l’etapa de Navacerrada, que sempre van negar que haguessin pres res, Alberto Fernández va reconèixer que havia pres alguna cosa en el circuit de La Castellana perquè no volia perdre en un dia el que li havia costat tant guanyar. Al final ho va perdre. Els sis ciclistes que van donar positiu en aquella Vuelta del 1982 van acabar tots la cursa. Totes les sancions van ser de temps perdut en la general. Eren uns altres temps.  El 1973, Domingo Perurena (Kas) va donar positiu en la segona etapa, en què va ser segon, després va guanyar la 13a etapa i va acabar la cursa en el lloc 44è. El 1990, Nico Emonds (Teka) va guanyar la tercera etapa, va ser desqualificat perdopatge i posteriorment va guanyar la 13a etapa.

Dos líders el 1976
En la Vuelta del 1976 es va veure que dos corredors que s’havien posat el jersei de líder en la primera fase de la cursa van donar positiu i van ser desqualificats. Primer va ser l’alemany Gunter Haritz (Ti- Raleigh), que va guanyar la quarta etapa, i després el belga Eric Jacques (EBO), que va ser tercer en la vuitena i també va donar positiu en el control. Res d’això no va afectar la lluita per la general, que va acabar amb el triomf delmanresà Josep Pesarrodona (Kas).

Noms il•lustres
A banda dels noms que ja han estat dits en la peça principal, altres corredors il•lustres del pilot apareixen implicats en histories de dopatge en la Vuelta: José Antonio González Linares (Kas) el 1971, Andrés Oliva (La Casera) el 1973, Jesús Blanco Villar (Teka) el 1983, Martín Farfan (Café de Colombia) el 1989, Robert Millar (TVM) el 1992, Juan Carlos Domínguez (Vitalicio) el 1998, Santiago Botero (Kelme) el 1999 i Santi Pérez i Tyler Hamilton (Phonak) el 2004

No només Heras
La Vuelta del 2005 no només va tenir el positiu d’Heras. Óscar Laguna (Relax) no va poder començar la cursa perquè tenia l’hematòcrit massa alt; el Bouyges Telecom va expulsar de la cursa Unai Yus perquè va dir que li havia trobat hormona de creixement a l’equipatge; el Phonak no va deixar sortir Santos González en la 15ª etapa perquè no havia superat un control intern, i Aitor González (Euskaltel) va donar positiu per anabolitzants, en un cas que encara està pendent de resolució.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de setembre del 2006)