Papers d'esports

Inés Schmidt va néixer a Dresde, a la República Democràtica Alemanya (RDA), el juliol del 1960. Va ser un dels més de 10.000 esportistes que van ser sistemàticament dopats en la gran operació de dopatge d’estat que les autoritats de la RDA van posar en marxa per convertir el seu petit país en una gran potència esportiva mundial. Va ser atleta del 1977 al 1985. El 1989, poc abans de la caiguda del Mur de Berlín va fugir a Hongria. Ara es diu Inés Geipel, és profesora universitària i escriptora, i en les seves obres denuncia el que van patir milers de joves com ella. El gran moment d’Inés Schmidt com a atleta va ser el 2 de juliol del 1984, quan amb les seves companyes en l’SC Motor Jena, Barbel Wockel, Ingrid Auerswald i Marlies Gohr, va fer en els relleus de 4×100 m la millor marca que mai ha fet un equip de clubs: 42.20. Schmidt va ser una bona velocista, amb una millor marca d’11.21 feta el 1983, que encara que la va situar en el 19è lloc del rànquing mundial d’aquell any, no li va permetre mai participar en grans competicions. Va ser campiona de la RDA dels 4×100 m amb el seu club del 1982 al 1985, però mai va entrar en el relleu de la RDA per a un gran campionat. La densitat de velocistes de la RDA la va deixar sempre fora. L’any que va ser la 19a del món tenia cinc compatriotes davant seu. L’SC Motor Jena va ser un dels clubs referents de l’atletisme femení de la RDA. A més de les atletes ja esmentades, totes menys Schmdit campiones olímpiques, també formaven part del club la velocista i saltadora de longitud Heike Drechsler i la llançadora de javelina Petra Felke.
La vida esportiva d’Inés Schmdit es va acabar el 1985. Va tenir una apendicitis de la qual no es va recuperar mai. Va tenir dolor als ronyons, bulímia, problemes psicològics i va haver de deixar l’atletisme. Schmidt va continuar treballant a l’Institut d’Esports de Jena fins que en va ser acomiadada el 1988. La seva amistat amb opositors al règim li va costar cara. Igual que li havia portat poblemes haver planejat fugir a Los Angeles amb un marxador mexicà de qui es va enamorar quan estava en un camp d’entrenament a Mèxic preparant els Jocs del 1984, en els quals la RDA finalment no va participar. L’estiu del 1989, sola, sense esperances per a res, decideix fer el gran pas i marxa a Budapest amb un visat i la intenció de no tornar. Ho aprofita per travessar la frontera austríaca i demanar asil polític a l’ambaixada de la República Federal d’Alemanya a Viena. És enviada a un camp de refugiats. Tres mesos després, cau el Mur. El malson s’ha acabat.
A la nova Alemanya, Inés Schmidt, convertida en Inés Geipel per matrimoni, inicia una nova vida. Estudia filosofia i psicologia a la Universitat de Darmstad i es converteix en professora a l’Alta Escola de Teatre de Berlín. Quan s’obren els arxius de la policia secreta de la RDA, la Stasi, descobreix que estava fitxada com a «políticament inestable» i que es considerava que era «una amenaça per a l’equip». L’any 2003 va haver de tornar a ser operada i els metges van descubrir que tenia músculs seccionats, òrgans fets malbé i teixits destruïts. Geipel manté que la Stasi va aprofitar l’operació d’apendicits del 1985 per treure-se-la de sobre destruint l’interior del seu cos. El 2003, Geipel va tenir accés a uns altres arxius: els del seu pare. Per a ella, era una persona molt autoritària que era el director del Palau dels Pioners de Dresde, la seva ciutat. Va descobrir que el seu pare era membre de la Stasi, que s’encarregava de vigilar els que fugien a l’oest i que sovint travessava el Teló de Ferro. Era un espia. L’internat de Turíngia on havia anat als 14 anys per estudiar rus I convertir-se en traductora –abans que detectessin les seves qualitats per a l’atletisme i l’enviessin a Jena– era un lloc reservat per als fills dels membres de la Stasi. Mai va entendre per què la hi havien enviat.
Inés Geipel va demanar a la federació alemanya que retirés el seu nom de la taula de rècords però no ho va aconseguir. Les seves companyes no li van donar suport. Wockel, Gohr i altres com ara Marita Koch continuen negant tot el que va passar. Geipel no ho accepta. Com tampoc no accepta que es facin trobades d’exatletes de la RDA, que es posi de moda portar la samarreta blava de la DDR. Geipel es  pregunta, «com es pot ser nostàlgic d’un període que ha fet tantes víctimes?».
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 d’octubre del 2006)