Papers d'esports

Si no fos perquè el programa olímpic per als Jocs de Pequín ja fa temps que està tancat i ben tancat, s’hi podria incloure una nova modalitat: a veure qui la diu més grossa als polítics. En les darreres setmanes, amb tot l’embolic de la torxa, han estat moltes les veus del que s’anomena Família Olímpica –membres del COI, dirigents de comitès olímpics nacionals, dirigents de federacions, esportistes i fins i tot periodistes– que han manifestat, resumint-ho molt, que no fa cap falta que els polítics vagin als Jocs de Pequín. Vull pensar que no hi inclouen els polítics xinesos, és clar.
No hi ha cap dubte que els polítics d’arreu del món estan fent una exhibició d’hipocresia amb els Jocs de Pequín i que volen netejar amb els Jocs la mala consciència que tenen pels negocis que fan amb la Xina en tots els altres terrenys.
Ara bé, qui afirma que els polítics no fan cap falta als Jocs Olímpics, ha pensat bé el que diu? Si fem desaparèixer els polítics, i tot el que ells gestionen, dels Jocs, en què quedarien aquests? És un organisme polític, les Nacions Unides, el que decideix quin estat, nació, país o territori pot entrar o no en el COI. La Carta Olímpica determina que les ciutats que volen els Jocs –també dirigides per polítics–, han de tenir el suport del govern del seu país per poder ser candidates. Si un govern diu «no», no hi ha candidatura.
Els governs –estatals, regionals, locals– acostumen a pagar la majoria de les instal·lacions on els esportistes s’entrenen i fan les competicions; atorguen beques de preparació als esportistes i subvencions als comitès olímpics, les federacions i els clubs del seu àmbit geogràfic. El nou govern espanyol té un ministeri que inclou la paraula esports i a Catalunya hi ha una Secretaria General d’Esports. A tots els municipis hi ha regidors d’Esports. Potser algú es pensa que l’expressió política esportiva es refereix als esportistes que es dediquen a la política.
La Carta Olímpica diu que els comitès olímpics nacionals han de ser independents dels governs dels seus països. El COI i els Jocs són apolítics diuen. Algú es creu que el comitè olímpic de la Xina no fa el que mana el govern xinès? Igual que va passar a l’URSS i els seus satèl·lits, a l’Espanya de Franco, a l’Alemanya de Hitler, a la Cuba de Castro i a tants altres països. Quants dels 205 comitès nacionals que formen el COI sobreviurien si els governs dels seus països els retiressin el seu ajut? I qui paga, vol manar. I manen els polítics. Per a les coses bones i per a les dolentes.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 d’abril del 2008)