Papers d'esports

Joan Antoni Samaranch ha tornat a sobreviure. Com al 1970, quan va ser destituït de delegado nacional de deportes i semblava que, amb 50 anys, ja no tenia futur, ni polític ni esportiu. Com al 1977, quan va haver de deixar la presidència de la Diputació de Barcelona, marcat pel franquisme, i va acabar d’ambaixador a la Unió Soviètica. Com al 1980, quan Espanya va estar a punt de boicotejar els Jocs de Moscou, on s’anava a triar el president del COI. Samaranch va aconseguir que Espanya hi participés, i va superar el boicot dels ambaixadors dels països occidentals agafant-se uns dies de vacances i anant als Jocs com a membre del COI i no com representant del govern espanyol. Aquest desafiament li va costar l’ambaixada, però li va donar la presidència del COI. Els cardenals olímpics han decidit que és Samaranch qui ha de dirigir la regeneració del Comitè Olímpic Internacional (COI) en la seva entrada en el nou segle. I ho han decidit de forma aclaparadora: 86 vots a favor i només 2 en contra. El Samaranch franquista reconvertit en demòcrata dóna pas ara al Samaranch apòstol de l’anticorrupció.

Samaranch, fot el camp! va ser un dels eslògans més populars a la Barcelona de l’inici de la transició. Per Sant Jordi del 1977, una manifestació va omplir la plaça de Sant Jaume. Samaranch era el president de la diputació. La gent no el volia. Volia l’Estatut i la Generalitat. No va plegar, aquell dia, però el 17 de juliol va marxar. El seu destí, l’ambaixada espanyola a Moscou. Samaranch, que era vicepresident del COI des del 1974, marxava així a la ciutat seu dels Jocs del 1980 i on s’havia de triar el nou president del COI. Del Fot el camp!, a la presidència del COI, d’on és clar que no hi ha manera que marxi, encara que aquí no li munten manifestacions en contra, sinó aclamacions que substitueixen les votacions que, quan es fan, són guanyades amb percentatges soviètics, com el de dimecres passat. Joan Antoni Samaranch ha deixat passar la seva última oportunitat de marxar amb la cara alta davant de tothom -de tothom, no només dels seus irreductibles partidaris, que li faran costat faci el que faci-. Samaranch ha fet coses bones, molt bones, al capdavant del COI. És innegable que ha orientat el COI cap a la modernitat, que ha fet rendibles els Jocs, però també que ha estat incapaç de democratitzar el moviment olímpic i de controlar les ànsies de poder dels cardenals olímpics.

Samaranch va pel camí d’aconseguir al COI el que no va poder fer en la transició espanyola. Llavors, venint del franquisme, va intentar rentar-li -i rentar-se- la cara, amb Concòrdia Catalana, però no hi havia lloc per a ell a la Catalunya democràtica que començava a néixer. El poble el va rebutjar. Ara, Samaranch serà l’encarregat de regenerar l’organisme que ell mateix ha permès que s’hagi anat corrompent. Aquí no hi ha poble que pugui prendre la paraula. Al COI es trien i es destrien ells mateixos, i el resultat de la votació de dimecres, 86 a 2, demostra que al COI pot haver-hi corruptes, però són agraïts. Només cal recordar que el 80 per cent dels seus membres hi han entrat amb Samaranch de president. Dimecres, Samaranch va rebre el suport del COI. Dir que el món de l’esport està amb ell ja és una mica massa. Malgrat que no hem d’oblidar que la Unió de Federacions Esportives de Catalunya el va homenatjar el mes de febrer passat i li va entregar la seva medalla d’or. L’esport català, o les seves federacions, al costat de Samaranch. Lògic. No hem d’oblidar que som al davant un d’aquells espanyols-catalans universals i d’una de les persones amb més poder a tot el món. Perfecte, però els mèrits no han de fer oblidar els demèrits. Que Samaranch lideri la regeneració del COI recorda les promeses de nous canvis de Felipe González després de guanyar les eleccions generals del 1993. González va dir que havia entès el missatge, però va continuar com si no res. A Lausana, però, no es veu cap gavina amb bigotis que pugui acabar traient la cadira al marquès. Si hem de fer cas al 86-2 de la votació, el COI és una bassa d’oli. Ni de bon tros. La lluita per la successió de Samaranch el 2001 serà molt dura. Cada membre del COI és un successor de Samaranch en potència, i cadascú haurà de saber compondre-se-les, igual que va fer Samaranch el 1980, quan va substituir lord Killanin. Segur que no trigaran a veure la llum nous casos de corrupció. Per què? Perquè ara se sap que n’hi ha. Fins fa uns mesos, només es pensava que n’hi havia. De Nagano 98, segur que no se’n trobarà res, perquè van cremar tots els llibres de comptabilitat, però d’altres ciutats, vencedores o perdedores, sí que se’n sabran coses noves. I les investigacions no les farà cap comissió interna, sinó la premsa internacional. Va ser un diari de Salt Lake City, el que va destapar el cas que ha portat el COI a la situació actual. Perquè si el comitè organitzador de Salt Lake City no hagués enviat una carta a la filla d’un membre camerunès del COI per comunicar-li que s’anul·lava la seva beca, ara ningú no en sabria res de res. Aquella simple carta ho va destapar tot. Perquè abans ningú no havia fet cas de les denúncies que, amb millor o pitjor estil, s’explicaven al llibre Los señores de los anillos, editat el 1992. No hi havia proves, deien. Ara que ha fet falta, sí que s’han trobat les proves. De fet, tampoc parlem de grans quantitats, però és que tots els membres del COI haurien de ser com la dona del Cèsar: a més d’honesta, semblar-ho.
(Article publicat a El Punt el 19 de març del 1999)