Papers d'esports

Ara que han passat uns dies des del partit fantasma entre l’Hertha de Berlín i el FC Barcelona i que tots plegats hem lamentat que la boira ens impedís veure el partit com de costum i que tots hem clamat per la no-suspensió del partit, és hora de fer alguna reflexió que s’ha trobat a faltar entre tanta crítica i tant comentari. Ens hem lamentat perquè no vam veure bé el partit de Berlín, però més d’un milió de catalans ens hi vam deixar una mica de la nostra gastada vista. En canvi, poc s’ha dit del matx que el Dínamo de Kíev i el Real Madrid van jugar l’endemà sobre un camp glaçat. I menys encara del que la setmana anterior havien jugat les seleccions d’Ucraïna i Eslovènia al mateix camp, però amb la neu caient durant els noranta minuts. I encara més, algú recorda aquells partits del mundial dels Estats Units que es jugaven a les tres de la tarda, sota un sol roent i a 40 graus perquè els europeus els veiéssim per la televisió en prime time?
Però què diu aquest! Doncs parlo dels protagonistes del joc, dels futbolistes. Que són uns privilegiats, que guanyen diners a cabassos, que no treballen les hores que treballem nosaltres, però que són persones com nosaltres i es poden trencar el cap, les cames o els braços o que poden acabar totalment deshidratats. Però això sembla que no importa a ningú. Mentre es pugui veure amb claredat per la televisió! Perquè a Berlín no perillava la integritat física dels futbolistes més que en qualsevol altre partit, però a Kíev sí. O al Camp Nou, en aquell espectacular Barça-Athletic de la temporada passada, que es va jugar en un camp negat d’aigua. Però no hi havia boira. Les trompades es veien clarament i nosaltres disfrutàvem. O sigui, que un partit s’ha de suspendre quan perilla la vista de l’espectador que està ben entaforat en el sofà, però no quan són els professionals els que poden prendre mal. El futbol és cosa d’homes, dirà algú. I els homes s’espanten per la boira? Els homes-futbolistes, no. Els homes-teleespectadors, pel que sembla, sí.
D’acord, el partit de dimarts no s’hauria d’haver disputat mai en aquelles condicions. Però emprenya que totes les argumentacions ens parlin dels espectadors, de l’espectacle i de diners. No de la seguretat dels jugadors. Perquè quan toqui jugar un partit amb molta aigua, neu o calor, però sense boira, algú recordarà tot això? Algú dirà, que bé que es veuen les imatges, però aquests nois no mereixen jugar en aquestes condicions? Que se suspengui el partit i ja ens veurem un altre dia. Sí? De veritat? Ja ho veurem.
Una altra cosa és que la UEFA permeti que es programin partits en ciutats on ja se sap que hi haurà unes condicions climatològiques dures. Hi ha molts partits i poques dates. Doncs els que guanyen molts calers i en mouen encara més que rumiïn alguna cosa, que no és nou d’ara que entre novembre i febrer a mitja Europa gairebé ni veuen el sol. Que un partit de futbol l’ha de guanyar l’equip que en sap més, no el que té major sentit de l’equilibri, el que s’adapta millor al fang o a l’aigua o el que va més sovint a l’oculista.
(Article publicat a El Punt el 27 de novembre del 1999)