Papers d'esports

En altres articles aquests darrers anys he deixat constància escrita de la meva militància a Ferrari des de l’època de Niki Lauda. El meu primer amor en la fórmula 1 va ser l’equip Tyrrell de Jackie Stewart i François Cevert, però la retirada del primer i la mort del segon em van deixar orfe l’octubre del 1973. Niki Lauda, Clay Regazzoni i els cotxes vermells em van acollir l’any 1974. El canvi de família va ser productiu. Ferrari va guanyar els mundials del 1975 i 1977 amb Niki Lauda i del 1979 amb Jody Scheckter. Després va arribar la travessa en el desert fins que va començar l’era de Michael Schumacher (campió del 2000 al 2004). I ahir Kimi Räikkönen va tornar a fer guanyar els cotxes vermells.
Amb aquests antecedents, crec que em puc sentir satisfet perquè Ferrari hagi tornat a guanyar el títol mundial de pilots. Sense cap remordiment de consciència. Hi ha una cosa, però, que m’emprenya –amb totes les cometes possibles– del títol de Räikkönen. I és compartir l’alegria amb els fanàtics de Fernando Alonso, que si no guanyava l’asturià, preferien que el títol no fos per al seu company d’equip, Lewis Hamilton. Una alegria que comprenc perfectament. Jo també estava disposat que el títol no fos per a Ferrari a canvi que tampoc no el guanyés Alonso. La gran diferència, és que jo he fet doblet: ha guanyat Ferrari i no ha guanyat Alonso.
Per què aquesta fidelitat als cotxes vermells durant els 21 anys que no van guanyar res? No ho sé. Pel mite, pel color vermell, per la història, per la tragèdia de Gilles Villeneuve. Perquè soc del Barça? Tampoc ho sé. Tant uns com altres han perdut més que no han guanyat en tots aquests anys. Les filies i fòbies en el món de l’esport –i no només en l’esport– no tenen cap explicació racional. He estat més cops de vacances a Itàlia que a Espanya i una de les vegades vaig estar a Maranello, allà on Ferrari és una religió. Vaig estar a la botiga de Ferrari. No vaig comprar res. Ara tinc les maquetes en miniatura dels cotxes de Villeneuve i Schumacher i no desisteixo d’aconseguir la del de Lauda. No tinc cap gorra ni cap bufanda de Ferrari. Tampoc tinc cap samarreta del Barça des que tenia vuit o nou anys. No crec que tenir més o menys objectes et facin ser més o menys d’un equip. I per acabar, la gran pregunta. I si Fernando Alonso fitxés per Ferrari en un futur? Alain Prost no em va agradar mai i va ser pilot de Ferrari. I jo vaig continuar sent de Ferrari. Prost però, no va guanyar mai amb Ferrari. Un petit consol.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’octubre del 2007)