Papers d'esports

Chepstow, al País de Gal·les, Dusseldorf, París i Nova York, són quatre ciutats lligades per sempre a l’atletisme català, ja que van ser els escenaris en què Carme Valero, en dues ocasions; Jordi Garcia i Pere Casacuberta es van coronar com els reis del cros mundial en les seves categories en el seu moment. Cap dels tres va poder repetir els èxits del cros en la pista, que és on s’acostumen a valorar més els títols, però les seves gestes sí que poden ser d’aquelles que es consideren irrepetibles, vist el domini que els atletes africans exerceixen en el cros mundial des de fa quasi 30 anys.

La primera de les quatre glorioses del cros català es va produir el 28 de febrer del 1976 al País de Gal·les, a Chepstow, on el mundial de cros arribava a la seva quarta edició. Carme Valero va arribar a Gal·les com una de les favorites. L’any anterior, a Rabat, havia estat tercera en una cursa en que va anar de menys a més i que se li va fer curta. En la seva quarta participació en un mundial (cinquena si ho englobem tot sota el nom de Cros de les Nacions, ja que va ser 31a el 1972 amb 16 anys), la vallesana estava disposada a mostrar tot el potencial que tenia malgrat els seus 20 anys. La cursa es va disputar sobre 4.800 metres en dues voltes al circuit i ben aviat va quedar clar que les millors eren, a més de Valero, la italiana Gabriella Dorio i les soviètiques Tatiana Kazankina i Giana Romanova, que es van destacar de la resta. Tot just entrar en la segona i darrera volta, Dorio es va quedar i Valero i Kazankina van començar una dura pugna de més d’un quilòmetre en què cap de les dues cedia. Fins que van arribar a una petita pujada en la qual Valero va respondre a l’ordre d’atacar que li va donar el seu entrenador Josep Molins i va despenjar Kazankina. La catalana va poder gaudir de la victòria, ja que va arribar amb 19 segons d’avantatge i va tenir temps de repartir petons al públic i tot. La italiana Dorio va ser tercera a 36 segons.

Cinc mesos després, Carme Valero i Tatiana Kazankina es van tornar a trobar en els Jocs Olímpics de Montreal. Van coincidir en la tercera eliminatòria dels 1.500 m. La soviètica va ser segona amb 4:12.10 i la catalana va ser vuitena amb 4:17.65 i va quedar eliminada. Kazankina, que el 28 de juny havia estat la primera dona en baixar dels quatre minuts en els 1.500 m (3:56.0) va marxar de Montreal amb l’or dels 800 i els 1.500 metres.

Diuen que el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Carme Valero ho va aconseguir i el 20 de març del 1977 va revalidar a Dusseldorf el títol mundial de cros. Les seves principals rivals van tornar a ser les soviètiques. Tatiana Kazankina no va anar a la cita però si una altra llegenda del mig fons mundial: Ludmila Bragina, la dona que va encetar el palmarès olímpic dels 1.500 m amb el seu triomf als Jocs de Munic el 1972 en què va batre tres cops el rècord mundial de la distància. També hi era la nord-americana Julie Brown, la campiona del 1975. Les favorites van anar plegades fins que Carme Valero va fer un canvi de ritme quan faltaven 1.200 metres que la va deixar sola al capdavant. Només Bragina la va seguir a certa distància, i encara que en algun moment va semblar que la soviètica l’atraparia, a Carme Valero encara li quedava un darrer canvi de ritme que li va assegurar el seu segon títol mundial. Bragina va ser segona a dos segons i les altres soviètiques van ser tercera, quarta i sisena. Aquesta va ser la darrera gran victòria de Carme Valero. Tenia 21 anys. Encara va ser desena en el mundial del 1978, però les lesions van truncar la seva carrera. L’any 1981 va tornar a guanyar l’estatal de cros, però va renunciar a anar al mundial que es va fer a Madrid. El 1986 va guanyar el seu vuitè i últim títol estatal de cros.

Si observem les atletes que Carme Valero va derrotar en el seus dos títols mundials veurem quin era el seu potencial. Tres de les atletes que la van acompanyar en el podi els anys 1976 i 1977 van guanyar els quatre títols olímpics dels 1.500 m des del 1972 al 1984. Bragina va guanyar el 1972, Kazankina el 1976 i el 1980 i la italiana Gabriella Dorio el 1984. Carme Valero només va ser olímpica el 1976. Els 1.500 metres se li feien curts a la pista i els 3.000 metres no van entrar en el programa olímpic fins el 1984.

El tercer títol mundial per al cros català va arribar el 9 de març del 1980, en la cursa que es va disputar en l’hipòdrom de Longchamp, a París. El barceloní Jordi Garcia, vuitè en el campionat del 1979, havia guanyat el cros de Lasarte, el campionat de Catalunya i el campionat estatal de la categoria júnior abans d’arribar a París. La cursa es va disputar sobre 7, 4 quilòmetres i el català va ser qui va trencar el grup en el tercer quilòmetre. Només el van seguir els soviètics Griaznov i Kiseliov, però una nova acceleració el va deixar sol al capdavant de la cursa. Garcia va passar uns moments dolents quan va tenir flat que li va fer perdre part de l’avantatge acumulada, però es va acabar imposant amb sis segons de marge sobre el soviètic Valeri Griaznov. El nord-americà Ed Eyestone va completar el podi. La victoria de Jordi Garcia va conduir l’equip espanyol al bronze per equips. El primer corredor africà de la cursa l’algerià Brahim Boudina en el lloc 17. Els atletes júniors d’Etiòpia no desembarcarien en el mundial fins a l’any 1982, i els de Kenya, el 1984 amb només un atleta i el 1985 amb un equip complert. Jordi Garcia va córrer quatre mundials de cros com a sènior (1981 al 1984), amb un 27è lloc el 1984 com a millor resultat.

La darrera plana d’or del cros català la va escriure l’osonenc Pere Casacuberta el 25 de març de l’any 1984 en l’hipòdrom de Meadowlands, a 15 quilòmetres de Nova York. Casacuberta va arribar al mundial amb els títols català i espanyol a la butxaca i una victoria de prestigi a Granollers. Els atletes d’Etiòpia, que havien guanyat els títols el 1982 i el 1983 eren els grans favorits. Van guanyar el títol per equips, però no l’individual. I això que ho van intentar i van portar el pes de la cursa amb Doju Tessema i Belaye Teshome marcant el ritme. A 1.500 m pel final, Tessema va fer el canvi de ritme que semblava que seria decisiu, però quan tothom es pensava que el domini africà continuaria, Casacuberta va seguir enganxat a l’etíop i el va passar quan faltaven 20 metres pel final. Dos segons van separar Casacuberta de Tessema en la línia d’arribada. Dos segons que van desfermar l’eufòria a Vic, que li va fer una rebuda històrica al seu atleta. Casacuberta, que no mantenia bones relacions amb la federació espanyola d’atletisme, va manifestar en la seva arribada a l’aeroport del Prat: «a alguns els haurà caigut malament que hagi guanyat, però s’hauran d’aguantar». El novembre del 2007, la federació espanyola d’atletisme va editar el llibre «Historia del campo a través en España» fet per l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme. En la portada hi ha quatre fotos. L’atletisme espanyol ha tingut tres campions del món de cros (Carme Valero, Jordi Garcia i Pere Casacuberta) i un vencedor del Cros de les Nacions -predecessor del mundial- (Francisco Aritmendi, 1964). Doncs a les quatre fotos hi surten Aritmendi, Valero, Garcia i Mariano Haro -tres cops segon en el mundial i una en el cros de les Nacions-. Casacuberta no hi és. Tampoc hi és en les dues fotos de la contraportada, on apareixen Antonio Prieto i Juan Carlos de la Ossa.
Pere Casacuberta no va tenir oportunitat d’intentar fer com a sènior el que havia aconseguit de júnior. L’octubre del 1984 va patir un accident en la fàbrica d’embotits Tarradellas on treballava. Una vagoneta de transport interior d’embotits li va caure a sobre i va patir fractures en la cama i el braç drets. Tot i que es va recuperar de les lesions i va tornar a córrer ja no va tornar a tenir el nivell que el va portar a ser campió del món júnior de cros. El darrer campió del món europeu, encara avui, 25 anys després.

Aquests èxits catalans van ser fruit de la qualitat i el treball dels seus protagonistes en una dura especialitat molt arrelada a Catalunya. Malgrat haver passat per diversos períodes de crisi, actualment el cros cobreix gairebé tots els caps de setmana des del novembre fins al març. De fet, el campionat de Catalunya és la competició més antiga de les que es disputen a l’Estat espanyol. La primera edició del campionat de Catalunya de cros es va disputar el 9 de gener del 1916 a Vallvidrera i la va guanyar Pere Prat, un corredor que va ser molt popular en una època en què les curses a peu eren molt seguides. Quasi un mes després, el 6 de febrer del 1916, Pere Prat també va guanyar el primer campionat estatal que es va disputar a Madrid. El campionat estatal ha complert aquest any la 91a edició, dues més que el català, ja que aquest no es va disputar els anys 1918 i 1919 per culpa d’una crisi per la qual va passar la federació catalana. Cap de les dues competicions no es va fer els anys 1937, 1938 i 1939, a causa de la guerra civil espanyola.

Que el campionat de Catalunya sigui més antic que el d’Espanya és quelcom que, històricament, no ha caigut gaire bé més enllà de l’Ebre. En el libre de la federació espanyola esmentat abans, expliquen d’una manera si més no curiosa que el campionat de Catalunya es comencés a disputar abans que el d’Espanya. De fet, ho expliquen al revès. Després de narrar com va anar aquell primer campionat espanyol del febrer del 1916, escriuen: «Los ecos del Campeonato de España llegaron hasta diversas partes de nuestro país y esto propició que rápidamente surgieran diversos campeonatos regionales. Incluso Cataluña ya habia celebrado el suyo con anterioridad a la disputa del Nacional, concretamente el 9 de enero en Vallvidrera». L’eco, al revés.