Papers d'esports

Una de les solucions a la crisi permanent que viu el ciclisme en general i el Tour en particular per culpa del dopatge és que el Tour es torni a disputar amb seleccions nacionals, controlades per les federacions dels diversos països com ja s’havia fet fa dècades? La setmana passada, el setmanari de ciclisme editat al País Valencià Meta2Mil llançava la idea. Dijous, un exdirector del Tour també en parlava en un diari francès i fins i tot la direcció actual del Tour ha reconegut que estudia la idea. Ara mateix sembla poc probable que es pugui arribar a portar a terme. Sense anar gaire lluny, si la gran prova que tothom espera, el Tour, es disputa per seleccions i no per equips comercials, quins patrocinadors voldran pagar un equip i uns corredors per quan arribi el gran moment de l’any no poder ser-hi presents?
De la remota possibilitat que el Tour es disputi amb equips de seleccions, m’ha interessat la reflexió que el director de l’esmentat setmanari ciclista feia sobre la repercussió que pensava que el nou format tindria en el dopatge. Escriu Jorge Quintana: «Segur que estant al davant el nom d’un país, tots els polítics buscarien fotos i els policies manats tindrien un tracte exquisit cap a un esport que deixaria de ser l’aneguet lleig. De cop, s’acabaria el dopatge. Bé, no s’acabaria, però en no sortir a la llum pública, per als espectadors –els aficionats són molt més intel·ligents i estan molt més informats–, no hi hauria escàndols.» Dues velles teories juntes: l’orgull nacional per sobre de tot i el que no es veu o no se sap, no existeix. Quintana suggereix que els responsables esportius dels diversos països taparien els casos de dopatge perquè no afectarien una marca que ven parquet, un supermercat o un banc, sinó un país. Vull pensar que aquesta predisposició que Quintana veu en els polítics no existeix, tot i que algunes de les declaracions que s’han sentit aquests dies sobre el Tour poden fer dubtar. O algú no pensa que moltes coses que s’han dit i escrit no serien diferents si canviem les nacionalitats dels implicats i la cursa en la qual han passat tots aquests fets?
De totes maneres, lligar els colors d’una bandera i el nom d’un país amb l’absència de dopatge és pixar fora de test i desconèixer el món real. Que no es descobreixen casos de dopatge en els Jocs Olímpics, en els campionats del món i d’Europa? I qui controla els esportistes que van a aquests campionats? Les federacions nacionals i els comitès olímpics nacionals. Ells són la primera línia de defensa de l’orgull de la pàtria en el món de l’esport. O la segona, que a vegades alguns mitjans els passen per la dreta i per l’esquerra i els deixen com aprenents. (Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de juliol del 2007)