El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/jordicamps
Articles
Comentaris

Un punt de no-retorn

El cas del dopatge organitzat dintre de l’equip Festina és un fet trist i lamentable que hauria de suposar un punt de no-retorn en el ciclisme professional. Però al mateix temps ha de ser el punt d’inici d’una nova etapa dintre de l’esport professional. Un xoc així va bé de tant en tant. No parlo només de ciclisme. Seria hipòcrita carregar les tintes contra els ciclistes i destacar que no hi va haver cap positiu en el mundial de futbol de França. Entre poc i massa.És tot l’esport professional el que està en qüestió. Encara n’hi diem esport però és espectacle més que res. Després de cent anys d’esport reglamentat no pot ser que algunes regles, estructures i valoracions morals, especialment aquestes, siguin les mateixes ara, quan hi ha milers de milions en joc, que quan tot era un exercici físic practicat per gent ociosa. No defenso el dopatge, però està clar que si volem que els esportistes siguin més ràpids, més forts, que facin més gols o més cistelles que els seus antecessors, no podem pretendre, al mateix temps, que ho facin perquè sí. Les condicions de vida, els sistemes d’entrenament, el material, han evolucionat molt i han contribuït a millorar el rendiment dels esportistes, però al final sempre són les persones les que pedalen, corren o salten. I totes les persones tenen un límit físic. I nosaltres, com a espectadors, volem, exigim, que ho facin millor que el dia, la setmana, el mes o l’any anterior. Quan en una etapa del Tour de més de 200 quilòmetres no passa res fins al final, gairebé diem de tot als ciclistes. Voldríem que s’haguessin esbatussat des de la línia de sortida. Si els esportistes no salten com Carl Lewis, no fan tantes esmaixades com Michael Jordan, no condueixen al límit com Michael Schumacher o no marquen tants gols com Ronaldo, no valen. Però al mateix temps, quan descobrim que alguns, o tots, tant se val, es prenen alguna cosa més que aigua per mirar de fer millor allò que els exigim, ens escandalitzem, diem que atempten contra la puresa de l’esport i defugim la nostra part de responsabilitat com a espectadors que cada dia volem més. Potser comença a ser hora que tots decidim què és el que volem. No sé quina és la solució, però cal fer-hi alguna cosa. I ràpid.
(Article publicat a Presència el 26 de juliol del 1998)