Papers d'esports

Ja fa temps que ningú es creu aquella màxima de l’olimpisme romàntic que diu que el que importa és participar. Tothom vol guanyar. Des dels professionals, que es juguen els diners i el prestigi, fins als benjamins escolars, que es juguen qui sap què contra el club o el col·legi veí. Què vol dir guanyar? Ser el primer i prou? El segon és el primer dels perdedors? Fa una setmana va acabar el mundial de motociclisme. Mick Doohan ja tenia assegurat el títol dels 500 cc. Crivillé i Biaggi es jugaven el subcampionat, que va acabar obtenint l’italià. Tant se val. El pilot català ja havia manifestat clarament que tant li era ser segon o tercer, que només li valia el número 1. Perfecte. Tret del títol dels 125 cc de fa un piló d’anys, el màxim que ha obtingut Crivillé en els 500 cc ha estat un subcampionat. Com es pot menysprear un segon lloc quan aquesta posició és la màxima que s’ha aconseguit mai? Només guanya un, i un palmarès es fa a base de títols, segons, tercers, quarts o vuitens llocs. Doohan, que ja té cinc títols mundials, podria menysprear un subcampionat. Àlex Crivillé, ara, no.
(Article publicat a El Punt el 31 d’octubre del 1998)