Papers d'esports

L’esport espanyol no tindrà el seu ministeri. La remodelació del govern espanyol que ha anunciat José Luis Rodríguez Zapatero no eleva l’esport a categoria de ministeri i el deixa a nivell de secretaria d’Estat. Això sí, l’esport deixa de dependre del Ministeri d’Educació al qual ha estat adscrit des que Zapatero va arribar al poder, i ha passat a dependre directament de la presidència del govern. El president del govern espanyol ha tornat a incomplir una promesa. I en aquest cas, una promesa que no tenia cap necessitat de fer. El 26 de novembre de l’any passat, durant la recepció a l’equip espanyol que acabava de guanyar la Copa Davis de tennis, el capità de l’equip espanyol, Emilio Sánchez Vicário, li va demanar a Zapatero un ministeri d’esports. Zapatero, cal pensar que portar per l’eufòria del que anomenen «Edad de oro del deporte español», va afirmar: « Els polítics tenim fama de mirar cap a un altre costat, però el capità m’ha llançat un repte i el vull recollir. Quan hi hagi una remodelació ministerial inclourem un ministeri d’esports i també cal modificar la Llei de l’Esport». Zapatero va fer aquesta afirmació en presència de la llavors ministra d’Educació, Política Social i Esports, Mercedes Cabrera, i del secretari de Estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky. Cabrera ja no és ministra i Lissavetzy, si més no per ara, tampoc. Tot i que des del món de l’esport es va acollir amb entusiasme la seva promesa, des de Catalunya es va recordar que l’esport és una competència exclusiva de les comunitats autònomes i que fer un ministeri per gestionar només tot alló relacionat amb l’alta competició no semblava que hagués de ser una prioritat. I menys en els temps que corren. Quatre mesos després, està clar que algú li ha fet veure a Zapatero que aquell dia la va ben vessar. Zapatero ha justificat que no hi hagi ministeri d’esports dient que han de tenir un ministeri propi «aquelles polítiques que són d’Estat, que necessiten una gran projecció per a Espanya cap a fora i que siguin senyes d’identitat d’un projecte polític, com la política social i la igualtat». L’esport no tindrà el ministre que ja reclamava Samaranch durant el franquisme. Si jo fos de Valladolid, o de Múrcia, o de Madrid , m’emprenyaria que Zapatero hagi incomplert aquesta promesa. Però com que sóc d’on sóc i penso com penso, em sembla perfecte que, en aquest cas, Zapatero continuï sent un fals. Els catalans ja en sabem prou de les promeses incomplertes del president espanyol. No en ve d’una. El que si espero és que sigui la última.