Papers d'esports

La lluita pel reconeixement internacional de l’esport català i el dret dels esportistes catalans a competir amb les seleccions pròpies no és cosa de quatre eixelebrats ni de fa quatre dies. I les reaccions en contra, tampoc. Ja el 1914, el Marqués de Villamejor, membre espanyol del COI, va escriure al Baró de Coubertin: «És la història de sempre: volen considerar-se independents sense entendre que el seu únic dret en la vida és de ser espanyols.» Hi ha gaire diferència entre aquesta frase i la que el portaveu d’Esports del PP en el Congrés Francisco Antonio González va dir el desembre del 2002?: «El PP està encantat que la nacionalitat històrica de Catalunya contribueixi amb els seus esportistes a l’engrandiment del deporte nacional español.»
La resurrecció del Comitè Olímpic de Catalunya (COC), el 1989, va començar a despertar fantasmes. Al febrer, el llavors secretari d’Estat per l’Esport del govern del PSOE, Javier Gómez Navarro va dir: «No m’agrada que hi hagi polítics nacionalistes radicals darrere aquest hipotètic comitè i, en algun cas, fins i tot lligats al terrorisme.» En l’assemblea del COE del desembre de 1989, Alberto Sanromán, membre de la Federació Internacional d’Handbol va dir que els promotors del COC actuaven «de manera vandàlica en una petició tan absurda i aldeana». D’aquesta època queda una frase de Joan Antoni Samaranch: «El reconeixement del COC no beneficiaria l’esport de Catalunya perquè el reduiria a competicions de poca transcendència», que va il•lustrar així: «El Barcelona, la societat futbolística més poderosa del món es veuria obligat a jugar contra clubs modestos com ara el Sabadell, el Figueres i el Girona.»

El 6 de novembre del 1996 va començar una nova etapa en la reivindicació de les seleccions catalanes. Aquell dia el diputat de CiU al Congrés Ricard Urballa va demanar al govern del PP que regulés com més aviat millor la participació de les seleccions catalanes en les competicions oficials. El secretari d’estat per la Comunicació, Miguel Ángel Rodríguez, va respondre. Primer: «No tinc paraules per descriure l’originalitat de la proposta» i després: «Posats a dir bajanades, que només puguin anar als estadis els nascuts a la ciutat i que acabin jugant a bales.» El diari Marca del 8 de novembre va fer una plana que titulava: «El CSD no vol 17 seleccions» on formava 17 seleccions amb jugadors de la primera divisió de futbol. L’abril de 1997, ERC va presentar al Parlament una proposició de llei per demanar que les federacions catalanes impulsessin la creació de seleccions nacionals. Daniel Tarradellas, del PSC, va ser contundent: «Ni els esportistes, ni els clubs, ni les federacions, ni els aficionats ho volen.» El desembre de 1997, la selecció catalana de futbol reapareix a l’Estadi Olímpic empatant amb Bulgària davant de 36.000 aficionats.

El 15 d’octubre del 1998 es presentava en societat la Plataforma pro Seleccions Catalanes que s’havia constituït al maig. La plataforma es proposa presentar una Iniciativa Legislativa Popular davant el Parlament per modificar la llei de l’esport. A Madrid, alguns vivien en un altre món i el diari Marca, el 12 de novembre, anuncia el Catalunya-Nigèria del Nadal de 1998 així: «Catalunya pot venjar Espanya.» El Mundo, semblava que donava peixet amb aquest titular: «El govern permetrà participar Catalunya en competicions a les quals renunciï Espanya», però rematava amb un subtítol: «Però ni la federació de pilota està disposada a deixar una plaça lliure.» L’endemà, La Razón titulava «Catalunya-Nigèria, partit il•legal». El dia 15, el diari As feia un dossier que titulava «Separatisme esportiu».
La recollida de signatures revifa el debat. Alfredo Goyeneche, president del COE, afirma que «sempre hi hagut seleccions autonòmiques». «La divisió significaria un empobriment. Em semblaria un disbarat», va remarcar. Narcís Serra, del PSC, diu que el seu partit vol seleccions catalanes, però que no s’ha d’obligar els esportistes a triar: «Quan hi hagi una selecció espanyola, també hi ha d’haver esportistes catalans jugant-hi.» El Nadal de 1998, La Razón titula: «Espanya es trenca en quatre», perquè a més de Catalunya juguen Euskadi, Andalusia i les Canàries. El maig de 1999 la plataforma entrega al Parlament 476.832 firmes de suport a les seleccions.

El reconeixement provisional de la Federació Catalana de Patinatge, el març del 2004, enceta la penúltima batalla de declaracions. L’ABC diu que és «un revés sense precedents per a l’esport espanyol» i tant el PP com el PSOE reaccionen en contra. El mundial B de Macau, a l’octubre fa que Alberto Fernández Díaz digui que «les seleccions catalanes s’han convertit en un al•legat independentista», que el nou secretari d’estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky digui: «No hi haurà mai un Espanya-Catalunya, mai», que El Mundo tituli: «Un esperpent sobre patins» i que un columnista de La Razón escrigui: «Ens alleuja el fet de saber que, en principi, tot i sotmès a una eina d’una conjura xenòfoba secessionista, un equip d’hoquei sobre patins no posarà una bomba en els baixos del cotxe de ningú.» El «no» de Fresno es resumeix en la frase de Josep Piqué: «Em semblava absolutament obvi que passaria el que ha passat.» L’agost del 2005, quan la selecció espanyola d’hoquei patins guanya, amb deu catalans, el mundial, El Mundo titula: «El triomf de l’Espanya més catalana» i quan a Roma la FIRS torna a dir «no», el Marca diu: «Una altra golejada a Catalunya.»

L’Estatut i l’espot

En el llarg debat sobre l’Estatut també van sortir les seleccions. El febrer del 2006, el ja esmentat Francisco Antonio González va dir: «Torno a pensar que en l’Estatut de Catalunya s’ha negociat alguna cosa greu per a l’esport espanyol.» L’últim capítol el tenim aquests dies amb l’espot de la plataforma i el partit de demà. A banda de les qualificacions d’«indigne» i «repugnant» per part del PP, que va demanar retirar l’anunci, trobem dues joies al diari Marca. Roberto Palomar, redactor en cap, feia dilluns una pregunta de la qual cal pensar que en sap la resposta: «Si Espanya perd a Suècia, es riuran de la selecció en l’oportú Catalunya-Euskadi del dia següent?» La setmana passada, Jorge Valdano, també al Marca, va escriure: «El futbol és un territori emotiu en el que hi cap tot: els irresponsables, els oportunistes, els intrusos, els idiotes…»
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 d’octubre del 2006)