Papers d'esports

El partit de futbol entre l’Extremadura i l’Hèrcules de dilluns passat va ser el cinquè programa de televisió més vist a tot l’Estat espanyol amb 3.921.200 espectadors. Els dos programes més vistos a Espanya durant el mes de gener van ser dos partits de futbol. A Catalunya, tres partits del Barça van ocupar les tres primeres posicions del rànquing. Si un partit entre els dos darrers classificats de la lliga de les estrelles és capaç d’atreure quasi quatre milions de persones, és que la febre pel futbol televisat és molt més greu del que semblava. I que la qualitat de la programació de la resta de cadenes és ínfima. No és estrany, doncs, que el govern i l’oposició, i els mitjans de comunicació afins a cadascun d’ells, es barallin per veure qui controla la televisió digital.I que té a veure la televisió digital amb el futbol?, podria preguntar algun innocent despistat a qui encara no ha arribat la polèmica. Doncs com diuen que Josep Lluís Núñez va dir recentment a Jordi Pujol, perquè si la gent està disposada a gratar-se la butxaca per pagar nous canals, és per assegurar-se que pot veure els partits del Barça, no Nissaga de poder. Del Barça aquí, del Betis i del Sevilla a Andalusia, del Real i l’Atlético a Madrid. I anar fent.Un diari de Madrid va publicar aquesta setmana una enquesta on la majoria dels 1.000 espanyols consultats volia que el futbol televisat fos en emissió oberta, no codificada. Només faltaria! També podien haver preguntat si ja els hi està bé pagar el pa, l’aigua, l’electricitat o la gasolina, o si preferirien que fos de franc. De demagògia no en falta. A ningú. El futbol acapara l’atenció de moltíssima gent, mou encara més diners que passions, però convertir-lo en el fet més important és fer-la molt grossa. El país ja està acostumat a paralitzar-se per dos o tres partits del segle cada any. Ja està bé. És una evasió. N’hi ha que estan bojos pel futbol igual que d’altres van a veure pel•lícules txeques en versió origional. Però que quasi quatre milions de persones veiessin l’Extremadura-Hèrcules de dilluns passat no ho acabo de pair. De fet però, tampoc entenc que tanta i tanta gent miri els programes de la Lina Morgan.
(Article publicat a Presència el 9 de febrer del 1997)