Bulgària és un primer pas
21 desembre 1997 per Jordi Camps
No sé si el president de la federació catalana de futbol, Antoni Puyol, hi ha pensat, però estaria bé convidar el secretari d’Estat per a la Comunicació, Miguel Ángel Rodríguez, a assistir al Catalunya-Bulgària de dimarts a l’estadi olímpic de Montjuïc. Més que res, perquè recordi les bajanades que va arribar a dir el mes de novembre de l’any passat quan CiU va demanar la modificació de la llei espanyola de l’esport per permetre que les seleccions catalanes poguessin participar en les competicions oficials. MAR podria comprovar que tothom pot entrar a l’estadi -no només els nascuts a la ciutat-, que hi ha una televisió que retransmet el partit, que ni a la selección nacional ni la lliga no els passa res perquè Catalunya s’enfronti a la selecció d’Stòitxkov i que el partit és de futbol, no de canicas. Està clar que el partit de dimarts no és oficial, però la selecció de Bulgària té prou renom perquè ningú, ni Miguel Ángel Rodríguez, el pugui qualificar amb qualsevol mot despectiu. Més que res, perquè Bulgària serà un dels rivals d’Espanya en el mundial de França i tot el que es pugui dir ara pot ser utilitzat en contra seu d’aquí a uns mesos.Repassar l’hemeroteca ha servit per comprovar que, de vegades, els dirigents compleixen les seves promeses. El passat mes de febrer Antoni Puyol va dir que la selecció catalana reapareixeria aquest any a un alt nivell. Li ha anat de poc, però ha complert. Bulgària és un rival atractiu, tant per la presència del blaugrana Hristo Stòitxkov com pel seu paper en el darrer mundial i perquè la sort ha volgut que hagi de jugar contra Espanya en el proper mundial. Més d’un ja somia amb un triomf de Catalunya sobre Bulgària dimarts vinent i una eliminació de la selecció de Clemente el proper estiu. Per somiar, que no quedi. En tot cas, l’estadi olímpic s’hauria d’omplir. La selecció catalana ha jugat 55 partits des del seu debut l’any 1912. La majoria, però, han estat contra equips de club, seleccions de ciutats o d’altres autonomies. Des que va jugar els dos partits contra França, el 1912, Catalunya no ha tornat a disputar un matx de futbol contra la selecció d’un Estat independent. Bulgària és un primer pas. Ja vindran temps millors.
(Article publicat a Presència el 21 de desembre del 1997)