Papers d'esports

Som al segle XXV. La societat ha canviat molt. De l’esport només en resten vestigis d’un passat en el que va ser un dels principals fenòmens de masses. Un antropòleg cibernètic descobreix, casualment, l’existència del Futbol Club Barcelona, que havia estat abanderat del principal esport: el futbol. Segons li diu el seu ordinador, el Barça -tal i com l’anomenaven els culers, que era com es deia als seus aficionats-, va arribar a guanyar deu copes d’Europa i va ser el millor equip del món en l’inici del segle XXI.
Remenant, remenant, descobreix un període clau en la història de l’entitat. Si més no, així li sembla, ja que els mitjans d’informació de l’època van qualificar-lo com els pijtors onze dies de la història del club: del 10 al 20 d’abril del 1996. En aquell interval de temps el Barça va perdre la final de la copa, va ser eliminat de la copa de la UEFA i va ser derrotat pel líder de la lliga. A més, l’equip de bàsquet -un altre dels esports reis de l’època- va perdre la lliga europea.
El nostre cibernauta, picat per la mosca de la curiositat, fa un intensiu buidatge del que es va dir i escriure sobre el Barça en els mitjans d’informació de l’època. Descobreix que va ser una temporada en què es va anar del cel a l’infern amb molta facilitat i sempre amb bitllet de tornada. Que el president, un tal Josep Lluís Núñez, no tenia bones relacions amb l’entrenador, Johan Cruyff. Segons li diu l’ordinador, aquest holandès va ser una de les estrelles del futbol, primer com a jugador i després com a tècnic, durant més de 40 anys. De Núñez es diu que va ser president del Barça i constructor. Va ser un any ple de lesions, amb molts de partits i jugadors que no van rendir el que d’ells s’esperava. Una nova generació de jugadors, amb un noi de 19 anys que duia el cap pelat i que es deia Iván de la Peña, al capdavant, va portar la il•lusió a les graderies. Si De la Peña, el líder del gran Barça del segle XXI, jugava prou minuts va ser una qüestió en constant debat. Veu com els directius, tècnics, jugadors i periodistes canviaven totalment d’opinió en poc interval de temps. Com un jugador passava del no-res al tot i altra vegada al no-res depenent de si ficava la pilota o no dintre de la porteria.
La seva ment, habituada a la tranquil•litat del segle XXV no era capaç d’assimilar tant desgavell. Va decidir processar tota la informació i demanar al superordinador que li donés el que ell no era capaç de trobar: una resposta. La informàtica li va fallar i la informació sobre el Barça es va barrejar amb la d’un altre usuari que consultava sobre uns personatges de còmic de la Gàl•lia romana. Tot i això, el cibernauta va trobar lògica la resposta: «Estan bojos, aquests culers!».
(Article publicat a Presència el 28 d’abril del 1996)