Papers d'esports

El públic de Roland Garros va xiular de valent Arantxa Sánchez Vicario en el partit de quarts de final que va guanyar a la txeca Habsudova. Ho va fer per la seva actitut poc esportista, renunciant a guanyar gràcies al seu joc i esperant fer-ho, tal i com va succeir, per les errades de la seva inexperta rival. A més, com que el públic era francès i la jugadora espanyola, ja estava la troca ben liada. Televisions i ràdios el mateix dia, i els diaris l’endemà es van fer ressó de la injustícia comesa amb Arantxa que, deien, l’única cosa que havia fet era buscar la victòria pel camí més segur i negaven al públic el seu dret a discrepar. Quines coses! Dos dels principals tópics del món de l’esport: el més important és guanyar i el públic sempre té raó, enfrontats. Un tenia validesa, el primer, i l’altre no, el segon. Tampoc no ens ha de sorprendre. Que haurien dit i escrit els mateixos si hagués estat la txeca la que s’hagués dedicat a enviar globus al cel en comptes de jugar a tennis? I si el públic xiulador hagués estat espanyol i la jugadora xiulada francesa, Mary Pierce, per exemple?
(Article publicat a El Punt el 8 de juny del 1996)