Ploraners
3 agost 1996 per Jordi Camps
Igual que hi ha gent que disfruta veient i escoltant Jaume Aragay, Josep Carreras, Josep Maria Flotats o Núria Espert, llegint complicats llibres de filosofia o carrinclones novel•les que no tenen més mèrit que estar fetes per gent de casa, amics i coneguts, a mi m’agrada veure com els esportistes s’esforcen a la recerca de la victòria, del rècord, de la medalla d’or. Tot és espectacle, Tot és negoci. Tots volen ser els números 1. Tots viuen d’això. Quina diferència hi ha entre la representació d’una òpera en el Liceu o en el Palau Sant Jordi i Michael Johnson fent el rècord mundial dels 200 metres en la final olÃmpica davant més de 80.000 persones. Una cosa és cultura i l’altre opi del poble? Un fet allibera la ment i l’altre l’embroteix? Els Jocs OlÃmpics són cada quatre anys. No n’hi ha per tanta ploranera. Cada quatre anys la mateixa història. Hi ha coses molt més gruixudes que les hem d’aguantar cada dia, que influeixen de veritat en les nostres vides. Ja n’hi ha prou que l’esport sigui una de les principals excuses sobre la qual carregar bona part dels mals de la societat.
(Article publicat a El Punt el 3 d’agost del 1996)