Papers d'esports

L’entrega de medalles a l’equip espanyol de gimnàstica rítmica va ser l’esdeveniment olímpic que va veure més gent a través de Televisió Espanyola (La 2 o TVE-1), la cadena que va emetre més hores de Jocs. La final de waterpolo entre Espanya i Croàcia, el partit per la medalla de bronze dels dobles femenins de tennis, l’entrega de medalles a Indurain i Olano i unes semifinals de piragüisme la segueixen en el rànquing. Sorprenent? Normalment les estadístiques s’han de mirar amb molt de compte i quan es tracta de xifres d’audiència televisiva encara més. Si a sobre és una questió a la qual s’hi afegeix un important component patriòtic, com indubtablement tenen els Jocs Olímpics, la cosa es complica encara més.
No val la pena intentar analitzar perquè una competició ha tingut més audiència que una altra. No hi cap lògica esportiva. Només lògica televisiva, la dels horaris en els quals toca posar la televisió, facin el que facin, i aquells dies feien Jocs Olímpics. Com podia competir la final dels 100 metres que es va disputar a les tres de la matinada amb la gimnàstica que es feia en prime time? No tinc res contra el piragüisme, però, com s’explica que entre els quinze primers hi aparegui tres vegades? Si a sobre no es va guanyar cap medalla! I el futbol? Resultats apart, té molt mèrit que més de 2,5 milions de persones veissin partits que acabaven a 2/4 de 3 de la matinada. Quanta gent dels 3,4 milions de persones que van veure la final de waterpolo només coneixia aquest esport per les bromes dels comentaristes dels partits de futbol quan el camp s’omple d’aigua?
Audiències apart, TVE ens va enganyar, o si més no ho va intentar, més d’una vegada. Va oferir proves en diferit com si fossin en directe. Molt criticar els métodes de les cadenes americanes i va acabar fent una cosa molt similar. És veritat que algunes vegades no sortia el rètol de Directo, però tampoc el de Diferido i les introduccions dels presentadors induïen a creure que allò que ens anaven a oferir estava passant en aquells mateixos moments. Està clar que no podien fer-ho tot en directe, però no costava res dir-ho. Només es tracta de tenir clares les prioritats.
(Article publicat a Presència l’11 d’agost del 1996)