Papers d'esports

Un company culer, que va patir a les graderies del Sánchez Pizjuan la decepció de la final contra l’Steaua i cruyfista declarat, deia l’altre dia que s’agafava un any sabàtic de barcelonisme. Que tant li era si es fitxava l’Amunike o la lluna, que no podia suportar veure com Bobby Robson desperdiciava la gran plantilla de jugadors que el seu gran avalador, Josep Lluís Núñez, havia posat a la seva disposició.
No hi ha cap base per suposar que actituts com aquesta són majoria entre la culerada, ni tampoc per dir el contrari, però si que està clar que el joc del Barcelona no està satisfent als aficionats que, tot i això, gairebé omplen el Camp Nou en tots els partits. Fins que es va perdre al Bernabeu, si més no hi havia l’excusa dels resultats, que avalaven la trajectòria de l’equip. Robson s’havia fet un fart de dir que a ell el pagaven per guanyar i que l’espectacle el donaven les victòries, quan se li deia que l’equip guanyava i feia gols però no jugava bé. Ara que les coses han canviat, diu que el que importa és que es va jugar bé a Madrid i no es va tenir sort. I al darrera vé Gaspart i torna a remarcar que hi ha dues clases de culers, els bons, que són els seus, i els dolents, que són els que ho ho acaben de veure clar.
És veritat que a Cruyff se li van permetre moltes coses, però el joc i els títols li van donar la raó. A Robson se li han donat moltes més coses que a Cruyff i, per ara, de joc, res. De títols, ja en parlarem a la primavera i si es guanyen amb Robson a la banqueta. Tant de bo Robson pugui marxar del Barça per la porta gran, guanyant tots els títols. I no s’hi val a dir que Cruyff va trigar a formar el Dream Team, perquè ningú es creu que el projecte de Robson, si és que es pot anomenar així, sigui a llarg termini. L’anglès té dos anys de contracte, però no està clar que els vagi a complir. Després de la derrota a Madrid, ja han tornat a aparèixer llistes de substituts per la propera temporada amb els noms de sempre: Van Gaal, Heynckes i Antic, però també llistes amb apagafocs per si van mal dades: Rexach, Costas i De la Cruz. Al costat de les llistes, també els desmentiments. Que si Robson no és qüestionat, que si els que ho fan són mals barcelonistes, que cal temps fer formar un equip, que si les lesions, que si els arbitratges, que si els pals…
Núñez té un problema amb Robson. La gent no s’ha agafat mai seriosament a l’anglès i, tard o d’hora, no es conformarà amb despotricar només de l’entrenador. Robson no té la personalitat de Cruyff, que feia de parallamps i ho arraplegava tot. Després de Robson, hi ha Núñez i els mils de milions que s’han gastat només es poden justificar amb títols. Uns títols que tots els culers, els bons, i els altres, malgrat tot, esperem.
(Article publicat a Presència el 15 de desembre del 1996)