Papers d'esports

Quinze dels 51 atletes que la federació espanyola d’atletisme envia al campionat del món d’atletisme que comença dissabte a Berlín tenen la llicència de la federació catalana. O sigui, la nostra federació aporta un 29,4 per cent de l’equip espanyol. Si la federació catalana fos reconeguda per la federació internacional, segur que l’equip català tindria més components, ja que la nostra federació faria com totes les federacions i no enviaria només els esportistes amb possibilitats de fer un bon paper –que cadascú interpreta d’una manera diferent-, sinó alguns més dels que pertocaria per acabar de fer piló i lluir en les estadístiques. Totes les federacions del món, totes, fan el mateix. Des de les federacions que només hi participen perquè la IAAF els convida, fins a la potent federació dels Estats Units, que en algunes proves -poques- no té atletes de nivell però els envia igualment. Però com que la federació catalana no està reconeguda per la IAAF i el seu president, Romà Cuyàs, ja ha deixat clar que no entra en els seus plans lluitar pel reconeixement, doncs ens hem de conformar amb parlar dels atletes amb llicència de la federació catalana que estaran a Berlín.

Atletes amb llicència de la federació catalana. I perquè no utilitzo directament l’expressió catalans: 15 catalans estaran a Berlín. La majoria dels atletes amb llicència de la federació catalana han nascut aquí. També en tenim que no hi ha nascut però que fa anys i panys que resideixen a Catalunya. D’altres fa menys que hi viuen. I després tenim els nascuts fora de l’Estat espanyol que s’han nacionalitzat. I si Jackson Quiñonez o Ayad Lamdassem són espanyols i viuen i competeixen a Catalunya, també deuen ser catalans, oi? Quedem en què a Berlín hi van 15 catalans? Sí. Tant si guanyen com si tenen una actuació que ni fu ni fa.

Arribats a aquest punt, em ve de gust recordar la carta que un grup d’atletes van adreçar a la federació catalana d’atletisme el desembre del 2004 amenaçant amb no competir més amb la federació si aquesta no els donava més diners en forma de beques i ajudes. Més tard la reclamació econòmica es va reconduir a reclamar també una sèrie de mesures per revitalitzar l’atletisme català. La reclamació econòmica es basava en un greuge comparatiu amb els jugadors d’hoquei sobre patins que havien guanyat el mundial B a Macau. Quatre anys i mig més tard, i amb l’europeu que es farà l’estiu vinent a Barcelona trucant a la porta, l’atletisme català està tant mort com s’anunciava aquells dies? L’amenaça dels atletes de no vestir la samarreta de la federació catalana – en competicions que organitzava la federació espanyola, no ho oblidem-, no es va complir; la federació espanyola i els mitjans de sempre van manipular el tema com els va venir de gust i tal dia farà un any.

I perquè cal recordar ara aquest episodi. Doncs perquè 15 catalans formen part de la selecció espanyola que estarà a Berlín –i podrien haver estat 17, perquè dos corredors de marató que estaven seleccionats han hagut de renunciar per culpa de sengles lesions- i en els campionats de les categories de promoció que s’han fet aquest estiu, un total de 30 catalans més han format part de les diferents seleccions espanyoles: 10 en l’europeu sub-23, 8 en l’europeu júnior i 12 en el mundial juvenil. Cap d’aquests 30 atletes ha aconseguit cap medalla que els doni dret a entrar en “La edad de oro del deporte espanyol”, però han fet que es pugui mirar amb optimisme el futur. El més jove d’aquests atletes tenia 11 anys i el més veterà 17 quan hi va haver l’amenaça de boicot del 2004 que, a més de demanar diners, ens anunciava l’Apocalipsi de l’atletisme català. Potser cap d’ells pujarà mai a cap podi internacional. És el més probable. Però aquests 30 joves atletes demostren que a Catalunya continuen havent-hi clubs, entrenadors i directius que continuen treballant, amb o sense ajudes, perquè els agrada l’esport que practiquen. Igual que fa desenes i desenes d’anys que es fa a la nostra terra. I en tot cas, els diners públics catalans haurien de dedicar-se a ajudar els joves a fer esport, no ha pagar atletes més o menys professionals, que, a més, si acaben pujant a algun podi, ho fan defensant la samarreta del totpoderós veí que, com que l’honor de la pàtria està sempre en joc en totes les competicions, sempre té diners per a tot. Pagant-ne una bona part nosaltres, amb finançament vell o nou, és clar.