Papers d'esports

La Segona Guerra Mundial va impedir que els Jocs Olímpics previstos per als anys 1940 i 1944 es fessin –tot i els desesperats i patètics intents dels responsables del Comitè Olímpic Internacional (COI) perquè tinguessin lloc els del 1940 quan el món començava a estar en flames–. El president, Henri de Baillet-Latour, va morir durant la guerra (1942) i el destí de la institució va quedar en mans del seu vicepresident, el suec Johannes Sigfrid Edström. Com a ciutadà d’un país neutral (Suècia) i president d’un organisme amb seu en un altre país neutral (Suïssa), Edström va tenir un marge de maniobra que un president d’un país ocupat no hauria tingut. I va anar per feina. Alemanya va capitular el 7 de maig del 1945 i abans de la rendició del Japó el 2 de setembre del mateix any, el que havia quedat de la comissió executiva del COI es va reunir a Londres per posar fil a l’agulla perquè, tal com tocava, l’any 1948 es poguessin reprendre els Jocs Olímpics.
Des de la mort de Baillet-Latour el gener del 1942 fins a l’elecció d’Edström el setembre del 1946, el COI no va tenir president oficial, tot i que Edström en va assumir les funcions. Aquest industrial suec va significar un trencament amb la tipologia de presidents que havia tingut el COI fins llavors. I no va ser pas per la seva joventut, ja que va assumir la presidència amb 75 anys –de molt, el membre del COI que ha arribat a president amb més edat–, sinó perquè va ser el primer president del COI –i ho continua sent encara avui– que arribava al càrrec després d’haver estat president d’una federació esportiva internacional. I no pas de qualsevol, sinó de la d’atletisme (IAAF), de la qual va ser membre fundador el 1912 i primer president el 1913, càrrec que va ocupar fins que va ser escollit president del COI.
Aquest no és un element a menysvalorar. El 1896, només existien dues federacions internacionals d’esports d’estiu. La d’atletisme, per exemple, es va crear durant els Jocs d’Estocolm del 1912. L’estructura de l’esport tal i com la coneixem avui es va anar muntant mentre s’anaven disputant edicions dels Jocs, i a mesura que es creaven federacions, aquestes volien la seva quota de poder. Els Jocs eren del COI, però eren les federacions internacionals les que regulaven els esports que omplien els Jocs de contingut. I Sigfrid Edström, com a president de la IAAF, va ser un dels elements més bel·ligerants amb què es va trobar el COI. Tant que, segons s’afirma en una biografia del baró de Coubertin, el pare de l’olimpisme modern va assenyalar-lo com el responsable de la tensió que hi va haver en alguns moments entre el COI i les federacions: «Vol desmuntar el COI i substituir-lo per un comitè de federacions del qual ell seria el cap.» Malgrat tot, el suec va entrar en el COI el 1920, sota la presidència de Coubertin, i el 1921 va formar part de la primera comissió executiva. El 1926, quan Coubertin ja no era el president del COI, Edström va proposar, i va aconseguir, que s’introduís l’atletisme femení en el programa dels Jocs d’Amsterdam del 1928. Coneixent la misogínia de Coubertin, segur que no li va fer gens de gràcia. I el 1946, aquell enemic o rival va arribar a la presidència. Coubertin no ho va arribar a veure. Havia mort el 1937.
Sota el mandat d’Edström, el COI va fer, el 1949, el primer intent de regulació del programa olímpic per mirar de fer front al gegantisme que començava. Es va aprovar que per ser als Jocs, un esport s’havia de practicar en un mínim de deu països. En la sessió que es va fer a Roma, Edström va afirmar: «Farem tot el possible per donar el nostre suport a tots els esports, però tots no poden estar en els Jocs. Al contrari, hem d’alleugerir el programa per permetre a les nacions petites poder organitzar els propers Jocs Olímpics.»
Com a bon president del COI, Sigfrid Edström no va estar exempt de polèmica. Durant la complicada convivència amb els nazis en els anys 30 era un dels pesos pesants del COI, i com els seus companys va defensar amb fervor que els Jocs s’havien de fer a Berlín tot i el règim de Hitler. No es coneix cap manifestació pública que pugui ser qualificada d’antisemita, però sí que es coneix el contingut de la correspondència que el 1934 va intercanviar amb Avery Brundage, llavors company en la IAAF, més tard el seu vicepresident en el COI i al final el seu successor, en la qual li deia, entre altres coses: «Fins i tot als Estats Units arribarà un dia en què haureu d’aturar les activitats dels jueus. Són intel·ligents i sense escrúpols. Molts dels meus amics són jueus, no pot pensar, doncs, que estic en contra seu, però cal mantenir-los dintre d’uns límits.»
Edström va ser president sis anys, el segon mandat més curt després del grec Demetrios Vikelas. No va tenir temps a fer gaires coses, però va dirigir la nau en la dura represa després de la Segona Guerra Mundial, primer amb els Jocs del 1948 a Londres i després amb els del 1952 a Hèlsinki, que estan considerats com uns dels millors Jocs Olímpics de la història. A Hèlsinki, on la Unió Soviètica es va estrenar en el món olímpic, va ser on va arribar la guerra freda a l’olimpisme –la URSS es va apuntar amb un telegrama l’abril del 1951–, però aquest va ser un problema al qual va haver de fer front el successor d’Edström, el nord-americà Avery Brundage. L’estiu del 1952, a punt de fer 82 anys, l’industrial suec va dir prou.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 d’agost del 2008)