Papers d'esports

Avery Brundage va marcar profundament l’olimpisme durant els 20 anys (1952 al 1972) que va ser president del Comitè Olímpic Internacional (COI) i va posar la llavor de qui ocuparia el càrrec vuit anys després que ell ho deixés i portaria l’olimpisme a una nova era: Joan Antoni Samaranch. Va ser Brundage, el 1966, qui va fer entrar Samaranch en el COI tot i que no a tenir dret d’acord a la Carta Olímpica. Samaranch afirma que quan li va preguntar per què ho havia fet, el nord-americà li va dir que perquè tenia clar que un dia ell seria president del COI.
Brundage va ser el primer president del COI que havia competit abans en uns Jocs Olímpics (1912). El seu mandat va estar ple de controvèrsies, com no podia ser de cap altra manera en un home que era absolutament intransigent en la defensa de l’amateurisme en els Jocs Olímpics, un fervent anticomunista, un apassionat defensor de la separació de l’esport i la política i que, a més, va dirigir el COI en els complicats anys de la guerra freda i de la revolució social dels anys seixanta.
El cinquè president del COI ja es va distingir molt abans d’arribar a manar a Lausana. Va ser un dels més fervents defensors del fet que els Jocs del 1936 es fessin en el Berlín d’Adolf Hitler i va ser ell qui va viatjar a Alemanya per explicar després al món que no passava res. Que els Jocs es podien fer normalment. Per ell, el moviment de boicot als Jocs de Hitler es reduïa a un conflicte entre jueus i nazis, i els opositors a Hitler volien usar els Jocs com a arma política. Brundage es va guanyar una cadira al COI en la sessió que es va fer durant els Jocs de Berlín i va ocupar el lloc del seu compatriota Ernst Lee Jahncke, expulsat per demanar el boicot.
Quan Avery Brundage va arribar a la presidència del COI ja feia 26 anys que n’era membre. El 1946, quan Edström va decidir plegar, era clar que ell, el vicepresident, era el candidat més ben situat, però tenia un problema: no era europeu. Un problema per a una part de membres del COI, que van presentar un candidat alternatiu a Brundage, que va ser proposat per la comissió executiva. El príncep Axel de Dinamarca va proposar l’anglès Lord Burghley perquè ell i altres companys, entre ells l’únic membre soviètic, consideraven que el president havia de viure a Europa. La votació va ser secreta i Brundage va derrotar Lord Burghley per 30 a 17.
El cinquè president del COI va presidir cinc Jocs d’estiu i en quatre va haver d’afrontar greus problemes polítics. El 1956, els Jocs van patir pel conflicte d’Hongria i del canal de Suez; el 1964 el COI va retirar la invitació a Sud-àfrica per l’apartheid; el 1968, la matança de la plaça de les Tres Cultures nou dies abans de l’inici dels Jocs va fer que els comitès olímpics nacionals i les federacions internacionals demanessin la suspensió dels Jocs, que Brundage no va acceptar i després li va esclatar el black power als nassos; el 1972, primer van excloure Rhodèsia –per racisme, per la pressió dels països africans– quan l’havien convidat i després va haver de fer front al drama més gran de la història olímpica quan un escamot palestí va aprofitar els Jocs per arreglar comptes amb Israel. Tant a Mèxic com a Munic, res va aturar els Jocs. En els dos casos, el president ho va tenir clar: «Els Jocs han de continuar.»
Brundage, que es va assemblar al baró de Coubertin en el fet que escrivia molt, va explicar així a les seves memòries l’incident amb Tommi Smith i John Carlos a Mèxic: «Un dia hi va haver una dèbil manifestació en el podi de la victòria per culpa de dos competidors negres dels Estats Units, que no van fer cas del fet que els Jocs Olímpics van ser un dels primers llocs on va rebre els negres en el terreny esportiu sense discriminació i on els van donar l’oportunitat de ser jutjats pels seus propis mèrits. Però els va enviar ràpidament cap a casa i es va censurar el seu comitè per enviar competidors d’una mentalitat tan recargolada i amb tan poca estima pels principis olímpics i la dignitat dels Jocs, avisant-lo que si no podia controlar tots els membres de la seva delegació seria destituït.»
Vint anys donen per molt i Brundage també va tenir temps de tenir-se-les amb la Xina –que el 1958 es va retirar del COI amb acusacions personals a Brundage d’estar al servei de l’imperialisme dels Estats Units de crear dues Xines– i de lluitar fins a l’extenuació per tal que els esportistes alemanys competissin en un equip unificat tot i la separació del país. Dos casos, dues polítiques diferents. En el cas de la Xina, es volia la coexistència de la Xina de Mao i de la de Chiang Kai-shek i en el d’Alemanya, es volia un equip únic. En el dos casos, la política del COI era la dels Estats Units.
Avery Brundage va ser absolutament intransigent amb l’amateurisme dels participants en els Jocs. A totes les grans desqualificacions per professionalisme des dels anys trenta als setanta hi trobem la seva mà. El 1972, no va dubtar a expulsar de la vila olímpica un dels millors esquiadors del moment, l’austríac Karl Schranz, que, a banda de fer publicitat d’uns esquís, havia dit que si es feia cas del que volia Brundage, els Jocs serien «una competició reservada exclusivament als rics». Aquell mateix any, a Munic, en una visita a la vila olímpica, es va indignar quan va veure que a les habitacions hi havia bosses de plàstic de Lufthansa i anava pels passadissos dient: «Prohibit, està prohibit.»
Brundage va dir i va escriure molt sobre l’amateurisme. Tenia el costum d’enviar circulars als seus companys en el COI, a les federacions internacionals i als comitès olímpics nacionals. Una circular que va fer el 1954 resumeix perfectament el seu pensament: «Durant quasi 50 anys d’experiència no he conegut o sentit parlar de cap atleta que fos massa pobre per no poder participar en els Jocs. Al contrari, he conegut diversos atletes que no hi podien participar perquè havien d’ocupar-se dels seus propis interessos i responsabilitats.» Brundage afegia: «Si en alguns països hi ha persones massa pobres per fer esport –la qual cosa és poc probable–, que l’Estat elevi el seu nivell de vida i millori les seves condicions fins que tinguin temps per fer esport, en comptes de demanar-nos que baixem el nostre nivell de l’esport amateur.» Aquell jove espanyol amb qui es va fixar el 1966 (Samaranch) li va canviar tant el COI que ni el reconeixeria.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 d’agost del 2008)