Papers d'esports

Andre Agassi ha tingut un atac d’honestedat i en la seva autobiografia, que sortirà a la venda d’aquí a uns dies (Open: An autobiography), explica que en un període de la seva vida de tennista professional va prendre una droga sintètica que va provocar un positiu que l’ATP va tapar després que ell mentís sobre l’origen del positiu per evitar una sanció. Agassi, que va arribar a ser número 1 del món, que va guanyar vuit títols individuals del Gran Slam, que va ser campió olímpic i va acumular més de 30 milions de dòlars en premis, és, sense cap mena de dubte, un dels grans tennistes de la història. I ara ens diu que va prendre drogues.
Doncs moltes gràcies, Andre. Mai no és tard quan arriba. Home, millor que no ho haguessis fet, però ja que vas caure en la temptació, millor buidar el pap que no continuar fent de mentider i hipòcrita tota la vida. I si de passada vens més llibres, doncs encara millor, oi?

Agassi ens explica que va prendre drogues i que va aconseguir que l’ATP li tapés –estem parlant del 1997, abans que la moguda del Tour del 1998 acabés amb la creació de l’Agència Mundial Antidopatge i tot el sistema d’antidopatge que hi ha ara– un positiu en un control antidopatge. Agassi no ens diu que es dopés. Les normes actuals marquen clarament què es pot prendre i què no, i quins són els càstigs. Agassi, com Maradona, no es va dopar, es va drogar. Esportivament parlant, tant se val, és una vulneració de les normes. I Agassi no va ser castigat –la sanció el 1997 hauria estat menor que la que li cauria ara–. El que no es pot fer és posar en qüestió tota la seva trajectòria. I si es fa, cal atorgar-li l’atenuant d’haver dit la veritat. Una veritat que hi ha molts esportistes que van estar al cim en els anys noranta que no s’atreveixen a explicar. Agassi és una excepció, però no perquè prengués substàncies prohibides, sinó per haver-ho explicat. Ara que ha tronat, tothom es recorda de Santa Bàrbara i es recupera el rumor que va córrer en aquells temps que Agassi havia consumit substàncies prohibides. Ningú no va poder provar res. Ara el protagonista ho revela tot.

Gràcies, Andre, per no haver deixat que continuéssim contents i enganyats. Que no surtin casos de positius (o de corrupció) no vol dir que no n’hi hagi. Tots tenim clar que existeixen. Doncs és millor que se sàpiga i tenir desafecció i similars, que no continuar creient en el ratolí Pérez i els angelets. I a veure si hi ha més esportistes contemporanis teus que obren els ulls en sentir parlar del teu llibre i es decideixen a ser, encara que tard, honestos amb si mateixos i amb la gent que els va admirar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 d’octubre del 2009)