Papers d'esports

«La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch evidencia el poc esperit crític i el seguidisme envers les línies marcades pel poder polític i econòmic de la majoria dels mitjans catalans. Malgrat la incidència dels mitjans digitals, les xarxes socials i algunes excepcions entre els mitjans convencionals, cal concloure que la mort de Samaranch ha estat per als grans mitjans de comunicació un exercici col·lectiu de desmemòria, i en alguns casos, de manipulació directa de la història.» Aquesta és la duríssima conclusió final del dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch, elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc que es va donar a conèixer el 29 d’abril, vuit dies després de la mort de qui va ser durant 21 anys el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch.
Una de les excepcions que s’esmenta és la d’aquest diari (El 9) i, de retruc, El Punt i l’Avui. Sempre és agradable que es reconegui la teva feina, i més quan aquesta feina es fa nedant contra corrent. De fet, gairebé res del que es va dir i es va publicar sobre la mort de Samaranch en els mitjans convencionals va ser sorprenent. Tothom va fer el que s’esperava que es fes. Aquest «exercici col·lectiu de desmemòria i, en alguns casos, de manipulació directa de la història» de què parla l’informe fa molts i molts anys que es practica en els mitjans espanyols i catalans. I no només pel que fa al passat franquista del traspassat, sinó també de la seva tasca al capdavant del COI. És clar que un dels grans demèrits de Samaranch per a nosaltres –les traves al reconeixement olímpic de l’esport català– és un element positiu per als mitjans espanyols i alguns que es fan des de Barcelona.
L’informe esmentat parla dels mitjans. Se’n podria fer un altre encara pitjor del que van dir i fer els representants del que anomenen món polític, social, econòmic, esportiu… El respecte als morts no ha d’impedir un mínim d’esperit crític. Què passarà quan es morin Manuel Fraga Iribarne o Santiago Carrillo?
Fa quinze dies, aquesta columna portava per títol «Samaranch, punt final». Volia ser la darrera sobre un personatge, la trajectòria i l’obra del qual, m’han interessat molt des de fa més de dues dècades. No ha pogut ser. La vergonya aliena que em va produir el fet de llegir i escoltar algunes de les coses que es van escriure i es van dir aquells dies –i també les que ni es van dir ni es van escriure per part de gent que normalment opina de tot– van provocar que avui la columna repeteixi títol amb un (i 2) afegit. La lletra i vol dir que és l’última? Vés a saber.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de maig del 2010)