Papers d'esports

Els ciutadans espanyols estan «quasi a la cua d’Europa» en la pràctica de l’esport, malgrat que Espanya «és la novena potència mundial en resultats esportius d’alt nivell», va afirmar la setmana passada el director general del Consell Superior d’Esports (CSD), Albert Soler, en unes jornades sobre esport i salut. És a dir que igual que Rafa Nadal, Alberto Contador, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo i les diverses modalitats de la Roja són els reis en els seus esports, els ciutadans espanyols –entre els quals s’inclouen els catalans–, també són els autèntics reis d’una de les especialitats més practicades arreu del món: el sillon-bowl. Per si algú no ho sap, aquesta especialitat es practica assegut al sofà davant la televisió i l’únic exercici que acostuma a obligar a fer és el de canviar de canal amb el comandament a distància de la tele.
Albert Soler va afirmar també que «igualar els èxits del nostre esport d’elit amb la pràctica esportiva dels nostres ciutadans és una de les metes a assolir». Objectiu lloable i que hauria de ser d’obligat compliment per a qualsevol administració pública. El que em sorprèn és que s’estranyin de la falta de pràctica esportiva de la societat espanyola. Quan volen que facin esport els ciutadans si estan tot el dia enganxats a la tele veient els èxits dels representants de «la novena potència mundial en resultats esportius d’alt nivell»? Quan no és el Tour, el Giro o la Vuelta és Roland Garros, Wimbledon i l’obert dels Estats Units, o els Grans Premis de Fórmula 1 o de motos, o els partits de les diferents rojas, o els del Barça i el Madrid. Hi ha gent que es mou de casa, que va als estadis, als circuits i a les carreteres, però la majoria es manté fidel als seus ídols, als herois de la pàtria que li fan perdre tots els complexos i no fa cap més esport que el sillon-bowl i, per acompanyar, també practica aquella altra modalitat mai prou reconeguda de l’«aixecament de cubata en barra». I després, entre celebracions i homenatges, acaben de gastar el temps.
Ironies al marge, les teories de l’esport parlen de la necessitat de campions per crear afició i practicants. Parlen que la base de la piràmide ha de ser molt àmplia per produir campions. I tenen raó, malgrat que sempre hi haurà campions que surtin per generació espontània. El sillon-bowl, però, malgrat tots els esforços, està ben arrelat a la nostra societat. La manipulació política que es fa dels èxits dels esportistes ajuda molt a crear aquesta massa sedentària. Els esportistes són els guerrers quasi invictes del segle XXI que defensen honors i banderes nacionals en conteses incruentes mentre les masses s’ho miren orgulloses per la televisió.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 d’octubre del 2010)