Papers d'esports

Durant poc més de dos anys, del novembre del 2005 al desembre del 2007, vaig escriure en la contraportada d’en aquest diari una sèrie titulada «Històries de dopatge» en què vaig intentar explicar alguns dels casos més rellevants de dopatge en l’esport mundial. Hi van sortir noms que havien format part amb lletres d’or de la història de l’esport mundial i que després van caure en la vergonya i la foscor per haver estat enxampats fent ús de substàncies prohibides. I el que em va quedar al pap! I el que ha passat en aquests darrers tres anys!
La operació Llebrer és el penúltim escàndol de dopatge en l’esport –en aquest cas espanyol– que ens ha esclatat al davant. Una operació important, que ha tornat a posar damunt la taula la lluita contra el dopatge i el paper que hi han de tenir les federacions esportives i les autoritats polítiques i esportives. «Tolerància zero» hem tornat a escoltar. Hi ha d’haver tolerància zero, però també hi ha d’haver prevenció i pedagogia per evitar que a les noves generacions ni tan sols els passi pel cap dopar-se. És molt greu que els esportistes professionals es dopin. Greu per a la seva salut i pel frau que cometen contra tots els seus rivals que juguen net –em nego a creu que tots els esportistes es dopen–. Anys enrere, els que es dopaven robaven els que no ho feien la glòria i les medalles. Ara també els roben els diners que, en premis o en beques, porten afegits les medalles. I si els esportistes d’elit són el mirall per als joves, no s’ha de ser un geni per veure el mal exemple que suposa un esportista dopat. I quan dic mal exemple no em refereixo a la mala imatge i prou. Si el problema fos aquest! El problema és que els joves puguin arribar a pensar que pot arribar a ser rendible jugar amb la seva salut per aconseguir uns resultats econòmics o de reconeixement social i polític.
Els herois del segle XXI ja no són els aventurers, els músics, els soldats o els descobridors de medicines miraculoses; són els esportistes, i en aquest espai hi ha control antidopatge. Tots hem sentit alguna vegada els intents de justificar el positiu d’algun conegut –encara que sigui de veure’l en la televisió o en les portades dels diaris–, tot dient que als periodistes, als músics o als executius no els fan controls antidopatge. Mal de molts… Tots estarem d’acord que molts dels grans genis de la música dels anys seixanta i setanta del segle passat van fer algunes de les seves obres mestres ben carregats, però ni ells en aquell moment, ni jo mateix ara en aquest diari, estic sotmès a cap norma, drogues socials a part, que digui que m’han de controlar que prenc o que deixo de prendre.
En l’esport sí. Malgrat que l’ús polític cada cop més descarat de l’esport que fan els estats encara ens acabarà per fer creure a tots que es tracta d’un espai públic, l’esport és un fet privat. Les federacions esportives –internacionals, europees, estatals, regionals–, els clubs, les associacions professionals –NBA, NFL, NHL…–, el mateix Comitè Olímpic Internacional i els comitès olímpics nacionals, són entitats privades que es marquen les seves normes i que s’agrupen com elles mateixes decideixen. I en el cas del dopatge, des de la creació de l’Agència Mundial Antidopatge el 1999, les federacions internacionals han anat bastint una arquitectura antidopatge que les obliga a seguir unes normes comunes. Les obliga si volen, és clar, tot i que els resultats de no seguir-les –quedar fora del repartiment de diners i de reconeixement mundial que suposen els Jocs Olímpics, per exemple– són prou dolents per pensar-ho dues vegades abans d’anar per lliure. Cada vegada que escolto gent del ciclisme queixant-se de tot, penso que la solució és a les seves mans. Que facin una associació professional a l’estil de l’NBA, que fixi les seves pròpies normes i endavant. Si volen seguir dins del sistema ja saben què toca fer.
I toca fer-ho ara. I des que hi ha les normes que hi ha. No s’hi val a revisar-ho tot continuament. A l’Alemanya oriental van fer el que van fer i els èxits dels seus esportistes van perjudicar uns altres esportistes dels quals tampoc sabem si eren nets o no. Deixem-los tranquils. I si no, revisem la història, apliquem a l’ahir les normes d’avui i declarem genocides Juli César, Hernán Cortés, Napoleó i el general Custer.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de desembre del 2010 )