Papers d'esports

Fa 20 anys, l’estiu del 1979, l’atletisme era molt diferent de l’actual. Encara no existien els campionats del món -començarien el 1983-, tot just s’acabava de celebrar la primera edició de la Copa del Món -el 1977-, la Unió Soviètica i la República Democràtica Alemanya manaven, es parlava més aviat poc de dopatge i molt de professionalisme i encara no havia arribat la riuada de milers de milions del Grand Prix i els lingots d’or del Golden four. Les estrelles eren Alberto Juantorena, Edwin Moses, Henry Rono, Pietro Mennea i Marita Koch. Era un atletisme diferent, que passava per una etapa de transició després del boicot dels països africans als Jocs de Montreal-76 i que ni tan sols es podia imaginar que la invasió soviètica de l’Afganistan acabaria produint sengles boicots a Moscou-80 i Los Angeles-84.
Dir que un atleta va fer canviar la situació potser seria massa agosarat, però si aquest esportista té la qualitat i la personalitat de Sebastian Coe -com Carl Lewis o Sergei Bubka posteriorment- és més fàcil mantenir la teoria. En tots cas, el que està fora de qualsevol dubte és que el 5 de juliol del 1979, a Oslo, en els Bislet Games, alguna cosa va començar a canviar en l’atletisme. Allà va néixer una estrella que revolucionaria les curses de mig fons: Sebastian Coe.
Aquest anglès de 22 anys es va convertir en el nou heroi de l’atletisme i els seus duels amb Steve Ovett, un any més gran i molt més precoç quant als seus èxits, van rellançar les curses de 800 i 1.500 metres i van tornar a popularitzar una distància quasi oblidada: la milla. De sobte, els 1.500 m es van convertir en la distància reina de totes les reunions i campionats. I els 800 metres li anaven al darrere. Eren les distàncies ideals. No eren un vist i no vist com els 100 metres ni es podien acabar convertint en un avorriment com els 5.000 o els 10.000 metres. Coe i Ovett, Ovett i Coe, van dividir els aficionats a l’atletisme en dos bàndols, com si uns fossin dels Beatles i els altres dels Rolling Stones. Coe era la cara amable -Beatles-. Ovett, la dura -Stones-. Si un dels dos no hagués existit, les coses no haurien estat iguals. Perquè plegats van atraure molts diners. Plegats però no junts, perquè s’evitaven i només es veien les cares en els campionats o en curses amb fabulosos premis fixats de bell antuvi. Va ser gràcies a ells que la federació internacional va crear la milla d’or, predecessora de la perxa d’or, l’esprint d’or i altres proves en què els atletes van començar a guanyar diners. Si un feia un rècord, el principal objectiu de l’altre passava a ser recuperar-lo. Van arribar a córrer en la mateixa pista, el mateix dia, però en una prova diferent i fent tots dos un rècord mundial -l’1 de juliol del 1980, a Oslo-. El 1981, en nou dies van batre tres vegades -dues Coe, una Ovett-, el rècord del món de la milla. El 1982, un equip britànic va fer el rècord del món dels relleus 4×800 metres. Coe hi era, Ovett, no. Qui pagava més s’emportava els atletes que no dubtaven a imposar les seves condicions als organitzadors. Com més tard farien Carl Lewis, Sergei Bubka o Haile Gebrselassie. Coe i Ovett van ser els primers atletes que van començar a tenir la paella pel mànec. Els mànagers i els patrocinadors van entrar en acció. Va ser tot un escàndol dintre del sempre purità esport anglosaxó, però va obrir un camí del qual acabarien traient profit altres atletes.
Una de les vies que va obrir Coe va ser l’ús quasi científic de les llebres en les curses de mig fons. És a dir, d’atletes encarregats de marcar un ritme constant per possibilitar que un altre atleta acabi fent un rècord. Ara mateix, no hi ha cap reunió de nivell que organitzi alguna cursa de mig fons sense llebre. El 1981 Coe va protagonitzar una curiosa anècdota que demostra la seva professionalitat a l’hora d’afrontar les curses. La federació internacional va intentar aturar les curses rècord amb llebres i va amenaçar que potser no s’homologarien els rècords que es fessin amb un atleta que sortís a marcar el ritme i després abandonés. Dit i fet. L’endemà que el secretari general de la federació, John Holt, fes aquestes declaracions, Coe va batre el rècord del món dels 1.000 m amb 2:12.18 i l’atleta que li havia marcat el ritme va acabar la cursa, xino-xano. Cap problema, el reglament s’havia complert escrupolosament.
Sebastian Coe es va donar a conèixer en els campionats d’Europa en pista coberta que es van fer a Anoeta el 1977, quan va guanyar els 800 m. Un any després, en els europeus a l’aire lliure de Praga -on Jordi Llopart va guanyar els 50 km marxa-, Coe va protagonitzar una final de 800 m quasi suïcida en el seu intent de derrotar el seu gran rival, Steve Ovett. Ni l’un ni l’altre: el títol el va guanyar l’alemany Olaf Beyer. Però l’estiu del 1979 era un Coe diferent el que va sortir a l’estadi Bislet d’Oslo i va rebaixar d’un segon -1:42.33 per 1:43.44-, el rècord mundial dels 800 m que tenia el cubà Alberto Juantorena, heroi de Montreal-76, des del 1977. La marca personal de Coe era, fins aquell dia, 1:43.97. A partir del 5 de juliol, en només 41 dies, Sebastian Coe va batre tres rècords mundials en les tres proves del mig fons. Dotze dies després del rècord dels 800 m, el 17 de juliol i una altra vegada a Oslo, Coe trencava el rècord mundial de la milla amb 3:48.95, superant els 3:49.4 que John Walker havia fet el 1975. Un mes més tard, el 15 d’agost, Coe trencava a Zuric el rècord mundial dels 1.500 m amb 3:32.03, esborrant de les llistes els 3:32.16 de Filbert Bayi, de Tanzània, fets el 1974. Coe, a més, es va convertir en el primer britànic que feia el rècord del món dels 1.500 m des que es van crear les llistes de rècords el 1912. Increïble però cert. Tot i la triple corona, el que realment va impressionar va ser el rècord dels 800 metres. Aquells 1:42.33 que va fer aquell 5 de juliol del 1979 van deixar tothom bocabadat. Va rebaixar el rècord, de cop, en un segon i una dècima, quan en quinze anys, entre 1962 -1:44.3 de Peter Snell- i 1977 -1:43.44 d’Alberto Juantorena- s’havia rebaixat en nou dècimes. De la qualitat de la marca dels 800 m en relació amb les dels 1.500 m o la milla, n’és bona prova que, 20 anys després, només tres atletes han fet els 800 m més ràpidament que Coe aquell dia a Oslo, mentre que amb la marca dels 1.500 no apareix entre els 20 millors de tots els temps i amb la de la milla és el catorzè.
La progressió cronomètrica de Coe no es va acabar el 1979. Només va ser l’inici. Coe estava cridat a marcar tota una època en les curses de mig fons. Al final del 1979, Coe tenia en el seu poder els rècords mundials dels 800 m, els 1.500 m i la milla. I l’1 de juliol del 1980 va batre, altre cop a Oslo, el rècord mundial dels 1.000 metres (2:13.40) i va tenir, durant una hora, quatre rècords mundials en el seu poder. Només va ser durant una hora, perquè Steve Ovett li va prendre el rècord de la milla en fer 3:48.8 en la mateixa reunió. Catorze dies després Ovett també prendria a Coe el rècord del món dels 1.500 m. Al final del 1980, Coe era el recordista mundial dels 800 m i els 1.000 m i Ovett, dels 1.500 m i de la milla.
El duel va continuar durant 1981. Coe va millorar el seu rècord dels 800 m portant-lo fins a 1:41.73, una marca que duraria setze anys, fins que, l’estiu del 1997, el kenyà nacionalitzat danès Wilson Kipketer el va igualar primer i el va batre posteriorment en dues ocasions fins deixar-lo en 1:41.11. L’11 de juliol, Coe competia a Oslo per quarta vegada i, per quarta vegada hi feia un rècord del món. Aquest cop el dels 1.000 m, que va deixar en 2:12.18. Coe havia millorat dos rècords que ja tenia i l’equilibri amb Ovett es mantenia. Fins al 19 d’agost, a Zuric, on Coe trencava la plusmarca de la milla d’Ovett (3:48.53 per 3:48.8) i posava la balança 3-1 al seu favor. Una setmana més tard, a Coblença, Ovett recupera el rècord de la milla (3:48.40), que només li duraria dos dies, ja que Coe, a Brussel·les, faria una estirada fins a 3:47.33. Final de 1981, i 3-1 per Coe.
Les disputes cronomètriques al llindar dels rècords del món entre Coe i Ovett es van acabar aquí. Coe ja no milloraria les seves marques dels 800 m, els 1.000 m i la milla. Les lesions van començar a afectar massa Coe, que va haver de concentrar molt més els seus objectius. En els 1.500 m, la millor marca de Coe van ser els 3:29.77 que va fer el 1986, a Rieti -quan el rècord mundial ja el tenia el marroquí Saïd Aouita amb 3:29.46-. En els 1.000 m, Coe encara té en el seu poder el rècord del món amb els 2:12.18 del 1981. Un rècord que pot caure en qualsevol moment ja que el kenyà Nohan Ngeny va fer 2:12.66 el 17 de juliol passat. Entre 1979 i 1981, Sebastian Coe va batre vuit rècords mundials en les quatre distàncies que van entre els 800 m i la milla.
Sebastian Coe, que era el que en el món atlètic anglosaxó es coneix com un front-runner -és a dir, que corre en les curses al capdavant, sense preocupar-se de qui va al darrere-, també va passar a la història com el primer atleta capaç de guanyar dos títols olímpics en els 1.500 metres. En canvi, en els 800 m es va haver de conformar amb dues medalles de plata. La primera, a Moscou-80. Coe, que era el recordista mundial, era el gran favorit, però Ovett el va derrotar en una cursa que es va jugar a més de quatre segons de la marca que Coe tenia com a plusmarca mundial. La reacció de Coe davant la desfeta va ser dir que l’endemà era un altre dia i que hi hauria una altra batalla. I la segona batalla amb Ovett, que era el recordista mundial dels 1.500 m va acabar amb victòria. Cadascú va guanyar la prova que, en teoria, no havia de guanyar.
Quatre anys després, a Los Angeles-84, Coe va tornar a ser derrotat en els 800 m -segon, rere Joaquim Cruz- i se’n va tornar a revenjar en la final dels 1.500 m -primer davant Steve Cram i José Manuel Abascal-. Ovett va ser vuitè en els 800 m i es va retirar en la final dels 1.500 m. Diuen que Coe li va dir a Ovett que ja eren una mica grans per ficar-se en aquells embolics. Coe tenia 28 anys i Ovett, 29. En els campionats d’Europa, Coe va obtenir un títol (1986), un subcampionat (1982) i una medalla de bronze (1978) en els 800 m i un subcampionat en els 1.500 m (1986). Tret de les seves dues participacions olímpiques -Moscou i Los Angeles-, completades amb dues medalles d’or en els 1.500 m i dues de plata en els 800 m, Coe no va tenir gaire fortuna en les seves aparicions en les grans competicions. Bé, dir que no va tenir fortuna quan va acabar sumant vuit medalles -tres ors, quatre plates i un bronze- en jocs olímpics i campionats d’Europa podria sonar malament, però és que Coe va sortir a totes aquelles curses aspirant al títol. El 1982, va ser derrotat per un alemany semidesconegut, Hans-Peter Ferner, que no guanyaria mai més res, en els 800 m de l’europeu d’Atenes. Coe va disputar aquell campionat malalt. Un any després, ni tan sols va poder participar en la primera edició dels campionats del món que es van fer a Hèlsinki. Un virus el va deixar fora de combat. El 1984 es va recuperar i va repetir a Los Angeles les medalles de Moscou. El 1986 va guanyar, al tercer intent, el títol europeu dels 800 m i va ser segon en els 1.500 m, però una lesió va fer que es passés tot l’any 1987 en blanc i no pogués competir en els mundials de Roma. El somni de guanyar a Seül una tercera medalla d’or olímpica el va fer tornar a la competició, però només va ser quart a les proves de selecció i va quedar fora de l’equip. Joan Antoni Samaranch va intentar donar-li una invitació, però la seva petició no va prosperar. L’any 1989, amb 33 anys, encara va córrer els 800 m en 1:43.38 -la seva millor marca en quatre anys- i els 1.500 m en 3:34.05 -el millor registre des de feia tres anys- i es va acomiadar de l’alta competició a Barcelona, a la copa del món que, sota un diluvi, va servir per inauguar el futur estadi olímpic de Montjuïc. Coe va ser segon en aquella cursa darrere del somali Abdi Bile. Coe encara va aguantar fins al febrer del 1990 per competir en els Jocs del Commonwealth, que es van fer a Nova Zelanda. Va ser sisè en els 800 m i no va competir en els 1.500 m per culpa d’una afecció respiratòria. Les darreres marques que consten en el seu palmarès van ser 1:47.24 en els 800 m -95è en el rànquing mundial del 1990- i 2:21.0 en els 1.000 m. Coe va estar imbatut en curses de 1.500 m o la milla entre 1976 i 1983, fins que José Luis González va trencar la ratxa a París.
Un cop retirat, es va dedicar a la política. El 1991, la reina Isabel li va concedir el títol de sir i el 1992 va ser escollit membre del Parlament britànic a les files del Partit Conservador. Fins la derrota dels tories davant Tony Blair, Coe va tenir diferents càrrecs en el govern britànic. També va ser representant dels atletes davant la federació internacional i el Comitè Olímpic Internacional. Coe va ser el primer esportista en actiu a prendre la paraula en un congrés del COI -el 1981, a Baden Baden- i ho va fer per demanar que els atletes poguessin rebre part del diner que generaven, i que ho poguessin fer de forma clara, sense anar d’amagat. Coe va reclamar que els esportistes que es dopessin fossin suspesos a perpetuïtat i que les regles que regien el COI i les federacions internacionals, evolucionessin al ritme dels nous temps.
Quan els africans pagaven el boicot als Jocs de Montreal del 1976
L’ estiu del 1979 el mig fons era cosa del Primer Món. L’Àfrica negra, després de l’aparició d’Abebe Bikila a Roma-60 i del boom que havia viscut en els Jocs Olímpics de Mèxic-68 i Munic-72 i que havien protagonitzat Kip Keino, Ben Jipcho, Mamo Wolde, Amos Biwot i Naftali Temu, entre altres atletes, encara pagava el boicot a Montreal-76, que va frustrar tota una generació d’atletes -Mike Boit i Filbert Bayi, com a més destacats- i els països del Magrib no havien trobat els hereus de Mohamed Gammoudi. L’aparició de Sebastian Coe i Steve Ovett al capdavant dels rànquings mundials no va fer més que accentuar el domini que els europeus, nord-americans i australians exercien en les curses que anavan dels 800 als 10.000 metres.
Al final del 1979, només un dels deu primers del rànquing mundial de l’any dels 800 m era africà, el kenyà James Maina, que estava en el tercer lloc. Suleiman Nyambui, de Tanzània, que era novè, era l’únic africà entre els deu primers en els 1.500 m. Nyambui, que era primer i Henry Rono, novè, eren els únics que apareixien entre els deu primers del rànquing mundial dels 5.000 m. En els 10.000 m, Miruts Yifter, vuitè, era l’únic entre els deu primers, mentre que en els 3.000 m obstacles hi havia tres kenyans entre els deu millors del món, amb Rono en el primer lloc.
I si repassem els rànquings de tots els temps al final del 1979, o sigui, amb les marques acumulades de tots els temps, no només d’aquell any, la situació no era gaire millor per als atletes africans. En els 800 m hi apareixien dos corredors: Mike Boit -quart- i John Kipkurgat -setè-. En els 1.500 m, també dos, Filbert Bayi -segon- i Ben Jipcho -sisè-. En els 5.000 m, quatre, Henry Rono -primer-, Suleiman Nyambui -segon-, Miruts Yifter -setè- i Jipcho -novè-. En els 10.000 m, dos, Rono -primer- i Samson Kimobwa -tercer-. En els 3.000 m obstacles, dos, Rono -primer- i Jipcho -sisè-. El kenyà Henry Rono, que el 1978 havia fet els rècords mundials dels 5.000 m, els 10.000 m i els 3.000 m obstacles era la principal estrella africana del moment.
Vint anys després, els corredors de l’Àfrica negra i del Magrib acaparen tot el protagonisme en les curses de fons i mig fons. En el ràquing mundial del 1998, set dels deu primers classificats en els 800 m eren de països africans -a més de Wilson Kipketer, kenyà nacionalitzat danès-. En els 1.500 m també hi havia set africans, a més del francès d’origen magribí Driss Maazouzi. En els 5000 m, deu de deu, igual que en els 3.000 m obstacles. En els 10.000 m, set dels deu primers eran africans. Hicham el Gerrouj, Nohan Ngeny, Laban Rotich, Nourredine Morcelli, Japheth Kimutai, Haile Gebrselassie, Daniel Komen, Paul Tergat, Moses Kiptanui i Bernard Barmasai són ara els que manen i els que han anat desplaçant els europeus en les llistes de tots els temps. El rècord dels 1.000 m que encara manté Sebastian Coe és l’únic entre els 800 m -que té el danès-kenyà Kipketer- i els 10.000 m que no està en poder d’algun atleta africà.
(Article publicat a Presencia el 25 de juliol del 1999)