Papers d'esports

José Luis Rodríguez Zapatero va prometre dimecres que hi haurà un ministeri d’esports en un futur govern espanyol. Ho va fer en la recepció a l’equip campió de la copa Davis tot responent a una petició del capità de l’equip, Emilio Sánchez Vicario. Els catalans coneixem de primera mà el valor de les promeses de ZP i, per tant, cal posar-ho tot en quarantena. Els catalans, també, sabem que les competències en matèria d’esports estan transferides a les comunitats autònomes i que l’Estat només té competències en l’esport d’alta competició. Així doncs, el nou ministeri, si és que s’arriba a crear algun dia, tindrà ben poques competències, gairebé tan poques com el de cultura. A no ser que la intenció de Zapatero i la seva mà dreta en temes esportius, i més que probable ministre d’esports, Jaime Lissavetzky, sigui fer una mena de Loapa esportiva i recuperar competències. ZP també va dir que modificaria la llei espanyola de l’esport. Unes hipotètiques intencions que toparien frontalment amb el govern català, que tot i que no té una conselleria específica d’esports, no hem d’oblidar que està donant suport a la lluita pel reconeixement internacional de l’esport català. A més, el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), David Moner, s’ha posat entre cella i cella que al govern català hi hagi una conselleria d’esports. Conflicte d’interessos a la vista.
Ahir es destacava que, si al final hi ha ministeri, es compliria el somni de Joan Antoni Samaranch, que fa dècades –des que servia a Franco– que el reclamava. I és veritat, però no deixa de ser graciós que no hagi estat responent a una de les seves incomptables demandes, sinó a la d’un discret jugador de tennis convertit per les circumstàncies en un nou heroi de l’esport espanyol. Tot un lleig a Samaranch, que segur que sabrà perdonar si al final el seu somniat ministeri d’esports veu la llum.
Si Zapatero, per una vegada, compleix el que promet, ens esperen temps de diversió. El PP ja ha dit que és una promesa oportunista –ho comparteixo– i que no fa falta –si jo fos de Valladolid voldria el ministeri, essent català, em fa mala espina, si sense ser un ministeri el CSD ens ha fet la punyeta com ens ha fet… Després de l’Eurocopa, la Davis, Nadal, Contador, l’esport espanyol vol el mundial de bàsquet del 2014, els Jocs del 2016 i el mundial de futbol del 2018. Amb tanta feina que se’ls pot girar, potser sí que els cal un ministeri per poder anar pel món amb la cara encara més alta. I si les coses no surten bé, sempre es podrà donar la culpa a les comunitats autònomes –ja sabem amb quina al capdavant–, que no hauran fet la feina amb l’esport de base i les instal·lacions.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de novembre del 2008)