Per no oblidar
27 març 2006 per Jordi Camps
Joan Antoni Samaranch va viatjar la setmana passada per la Xina on ha estat homenatjat per les autoritats polÃtiques i esportives xineses que no obliden el paper que el dirigent català va tenir en la concessió dels Jocs OlÃmpics del 2008 a la ciutat de PequÃn. Fins i tot van inaugurar un bust de Samaranch -vegeu la foto- als jardins del museu privat més gran de la Xina. Samaranch, a qui aquestes coses sempre han agradat, no es va estar de recordar el seu paper en l’expansió de l’esport xinès: sota la seva presidència es va reconèixer el Comitè OlÃmpic de la República Popular de la Xina, que va participar a Los Angeles-84, i l’any 2001 el Comitè OlÃmpic Internacional (COI) li va concedir l’organització dels Jocs del 2008.
Aquell va ser el penúltim servei de Samaranch a l’olimpisme -l’últim va ser l’admissió del seu fill, proposat per ell mateix, com a membre del COI-, ja que tres dies després va ser substituït per Jacques Rogge en la presidència del COI. Un Rogge que quan va clausurar els Jocs d’Hivern de Torà va dir que ell mai qualificaria uns jocs com els millors de la història. Aquest era un dels costums de Samaranch, que no ha perdut, ja que aquests dies a la Xina ha dit que està segur que els Jocs de PequÃn del 2008 seran els millors de la història.
Falten més de dos anys perquè arribi la cita olÃmpica de la capital xinesa. La gira de Samaranch per la Xina m’ha motivat a escriure aquestes lÃnies per recordar quin va ser el seu paper en la concessió dels Jocs, per tal que tots aquells que s’hi han oposat, s’hi oposen i s’hi oposaran no ho oblidin. Si quan el Barça va fer la viu-viu amb vés a saber qui de la Xina per obtenir un patrocinador li van recordar de seguida les vulneracions dels drets humans que es fan a la Xina, només cal esperar una actitud semblant respecte a qui va propiciar la seu olÃmpica xinesa. O és que, també en aquest cas, s’amagaran les responsabilitats de l’intocable Samaranch?
A mi tant me fa si els Jocs es fan a PequÃn o no. Vés a saber com haurà evolucionat la Xina d’aquà dos anys. Diuen que els Jocs seran beneficiosos perquè obligaran les autoritats xineses a ser més obertes i mostrar al món la realitat del paÃs. En un paÃs tan gran, amb tanta gent, amb tantes desigualtats i amb la història que té al darrere, els canvis necessitaran molt de temps per ser efectius. Si els Jocs OlÃmpics es van disputar a l’Alemanya nazi (1936) i a la Unió Soviètica (1980); si el 1982 es van concedir a una Corea del Sud (1988) que estava regida per una dictadura militar, per què no es poden disputar a la Xina? No em preocupa gens ni mica la imatge dels Jocs i de l’olimpisme. Ben poca cosa queda del que va impulsar Coubertin al final del segle XIX. Tampoc em preocupa això. Són altres temps. El que sà que em preocupa és que encara quedi gent amb una visió romà ntica, idealitzada i totes aquestes coses dels Jocs i de l’olimpisme, quan tot està reduït fa molt de temps al pur mercantilisme.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de març del 2006)