Papers d'esports

El projecte de llei de protecció de la salut i de lluita contra el dopatge en l’esport que actualment està en tràmit en el Congrés dels Diputats permetrà castigar amb penes de presó, d’entre sis mesos i dos anys, els inductors al dopatge. Els esportistes només podran rebre sancions esportives. Els grups parlamentaris van acordar dimecres passat accelerar la tramitació del projecte per mirar que la llei estigui aprovada definitivament a finals d’octubre.
L’operació de la Guàrdia Civil en què han enxampat el metge Eufemiano Fuentes i Manolo Saiz, entre altres persones, amb les mans en la sang no està coberta, doncs, per aquesta llei, i ara mateix és una incògnita saber quines conseqüències tindrà per als implicats, els coneguts i els que encara s’està pendent de conèixer. Si experts en dret, advocats i jutges diuen coses ben diferents, no seré ara jo qui vulgui pontificar.
Per què s’ha fet ara aquesta operació? No era possible esperar l’aprovació de la llei? Després de tant de temps, no venia d’uns mesos. Algun metge hauria guanyat uns quants calés més, i algun esportista, algun trofeu i/o medalla en una gran competició. O potser no, i l’operació s’ha precipitat perquè, com veiem en les pel•lícules, estava a punt de ser descoberta.
Vés a saber. En tot cas, res m’impedeix pensar que tot plegat és una operació per espantar el personal, obligar-los a deixar de fer coses estranyes i no haver de castigar ningú més del compte. I quan dic més del compte, vull dir que el dopatge sanguini, en les seves diverses modalitats, ja està prohibit pel codi mundial antidopatge i no cal cap més llei per deixar clar a tothom que fer-ho és fer trampa i que la sanció és de dos anys. Benvinguda sigui l’operació de la Guàrdia Civil, encara que ningú acabés a la presó i no coneguéssim cap nom de la llista, si serveix perquè els implicats, que ells sí que saben qui són, deixin de jugar amb la seva salut per mirar de guanyar curses o medalles. Que pensin per què van començar a fer ciclisme, atletisme o futbol. Si l’única cosa que tenien al cap era fer-se rics, que continuïn; no em faran gens de llàstima quan els enxampin en un control. Si encara conserven una mica d’amor per l’esport, malgrat que la hiperprofessionalització els ha portat on són -tant pel bo com pel dolent-, que ho deixin. Val més ser vuitè -o vintè- amb la consciència neta i tranquil•la que campió olímpic sense saber si arribaràs a viure 50 anys.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de juny del 2006)