Papers d'esports

El seleccionador brasiler de futbol, Carlos Alberto Parreira va comentar, després de la sorprenent eliminació del seu equip contra França en els quarts de final, que el seu objectiu era la final i que no estaven preparats per al que els va passar dissabte. Segurament el Brasil hauria guanyat la final a qualsevol equip dels que estan i han estat a Alemanya, però per jugar la final cal disputar sis partits abans. I el Brasil es va quedar en el cinquè. Si la copa del món de futbol es jugués amb el sistema que es va aplicar a la copa Davis de tennis durant molts anys -el campió tenia el dret a defensar el títol en la final i la resta havien de lluitar per arribar-hi-, el Brasil tindria molt més que cinc títols.
Per ser campió, per ser el millor, cal molt més que tenir les millors qualitats tècniques, tàctiques o físiques. I no parlo de dopatge ni de les actuacions dels jutges o àrbitres. Cal tenir una mica de tot, o tot de tot, si és possible. La història de l’esport està plena d’esportistes dels quals es diu que tenien totes les condicions per triomfar i en canvi no ho van fer, segurament perquè realment no ho tenien tot. Els faltava alguna cosa. Quantes vegades un atleta que guanya en totes les reunions internacionals arriba a un gran campionat i se’n va amb la cua entre les cames? En un mundial o en uns Jocs cal córrer sèries i semifinals, o fer una qualificació abans d’arribar a la final. En les reunions és arribar, córrer, saltar o llançar i ja està. Tot resolt en uns minuts. En un gran campionat, la participació pot durar dos o tres dies. És molt diferent. Apareix la tensió, la pressió d’haver de superar uns rivals que són clarament inferiors -les marques ho acrediten-, però que poden ser superiors en mentalitat i/o en esperit de lluita. Hi ha tennistes, capaços de guanyar, un dia, en una superfície determinada, el millor del món, però incapaços de mantenir la tensió de tot un torneig. I podríem continuar amb exemples de molts altres esports.
Per això no sempre guanyen els millors ni els favorits. Per això l’esport atrau tanta gent i s’ha convertit en el fenomen de masses que és. Per això la selecció del Brasil ja no és en el mundial. Per això la tenacitat dels alemanys i el mètode dels italians, tan menyspreats, continuen vius mentre altres, que juguen millor a futbol, ja no hi són. Per això, a més d’esportistes bons hi ha els superclasse, els que surten de tant en tant, els que són capaços de superar-se i guanyar siguin quines siguin les condicions i els rivals a què s’han d’afrontar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 de juliol del 2006)