Dues vares
14 agost 2006 per Jordi Camps
El campionat d’Europa d’atletisme que es va acabar ahir a Göteborg ens ha ofert diversos exemples de les dues vares de medir que solem aplicar en tot allò que fa referència al dopatge. Només cal escoltar alguns comentaris o observar alguns fets a l’estadi UIlevi per comprovar-ho.
Hi ha un fet històric innegable: que a l’RD Alemanya hi va haver un dopatge d’estat que va afectar tots els seus esportistes durant dues dècades. I en atletisme hi ha un rècord mundial masculà i tres de femenins que encara duen la marca de l’RDA –o de la DDR, o de la GDR–. A partir d’aquÃ, tothom està d’acord a censurar aquest dopatge d’estat i a qüestionar que aquests rècords encara estiguin a les taules i que els tÃtols encara figurin en el palmarès dels Jocs, dels mundials i dels europeus.
Perfecte. I què passa amb la resta de països que van quedar a l’altra banda del que Winston Churchill va anomenar el Teló d’Acer? No hi va haver plans globals de dopatge a l’URSS, Txecoslovà quia, Polònia, Bulgà ria, Romania, Iugoslà via o Hongria? A tots aquests països hi va haver més casos de positius que a l’RDA. A tots aquests països, l’Estat era omnipresent. Sense excepcions. Per què no qüestionem, també, tot el que van fer els atletes d’aquests països? Només ho fem en alguns casos –la txeca Jarmila Kratochvilova, que encara té el rècord del món dels 800 m surt en totes les travesses–, en canvi en d’altres els ignorem, com si no haguessin fet atletisme durant aquests anys en què censurem tot el que es va fer a l’RDA. La diferència és que l’RDA ja no existeix i tots els secrets han sortit a la llum. Els altres països, sencers o a trossos, encara són en el mapa.
A Göteborg he vist, com a mÃnim, dues atletes que van competir dels anys 60 als 80, una polonesa –Irena Szewinska– i una txeca –Helena Fibingerova–, que han participat en les cerimònies d’entrega de medalles. Szewinska és membre del COI. No dic que Szewinska i Fibingerova es dopessin. Només recordo quan i on van fer atletisme. I que més d’una vegada van derrotar les atletes de l’RDA que anaven dopades, però que només una vegada –una llançadora de pes el 1977–van donar positiu.
Ja m’està bé que no s’embruti tota la història de l’atletisme, però que uns s’emportin tota la merda i els altres rebin fins i tot honors em sembla una gran hipocresia i una injustÃcia històrica.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 d’agost del 2006)