Papers d'esports

El dia que la selecció espanyola de bàsquet va guanyar el mundial, aquest diari va titular en portada «Cinc dels nostres», fent referència clara que en la selecció campiona hi havia cinc jugadors catalans. Hi ha gent que no ho va entendre i que continua sense entendre-ho. Ens diuen que si juga una selecció espanyola, tots els seus components són iguals, no són catalans o andalusos o castellans. Tots són espanyols i no s’han de fer distincions. Molt bé.
I què passa quan qui juga no és la selecció espanyola, o la francesa, o la italiana sinó la d’Europa? És a dir, com aquesta setmana en la Ryder Cup de golf o la setmana passada en la Copa del món d’atletisme. Llavors, en l’equip europeu no hi hauria d’haver distinció entre espanyols, anglesos, irlandesos o suecs. Si en un cas tots són espanyols, en l’altre, tots són europeus. O no?
Doncs veient, escoltant i llegint el que s’ha dit i escrit de la Ryder Cup en aquests dies, la resposta seria que no. Durant els tres dies de competició vam esmorzar, dinar i sopar Sergio García. Semblava que era el jugador castellonenc –amb l’ajuda a estones d’Olazábal– qui, tot solet, s’estava carregant l’equip dels Estats Units. Els únics jugadors als quals s’identificava amb un país, en les retransmissions de televisió, eren els espanyols. Montgomerie no era escocès; Casey, anglès; o Karlsson, suec. Eren europeus. Però els espanyols, a més de ser europeus, eren, sobretot, espanyols.
Criticable? Si nosaltres titulem «Cinc dels nostres», haig d’acceptar que els mitjans espanyols destaquin el paper dels espanyols dins l’equip europeu igual que a mi m’agrada destacar els catalans dins les seleccions espanyoles. I ho accepto. No era una crítica quan parlava de la omnipresència de Sergio García. Era una constatació que les regles del joc no són iguals per a tots. Hi ha coses que es poden fer en segons quines circumstàncies, però no en d’altres. Dins un equip europeu, els espanyols són primer espanyols i després europeus, però dins un equip espanyol, els catalans són primer espanyols i després catalans.
És com les llengües. El català no es pot protegir del gegant castellà, però el castellà sí que es pot protegir del gegant anglès. Deu ser cosa de categories. Hi ha coses de primera i altres de segona. O de tercera. No m’importa ser de tercera. O de quarta. Però vull poder afrontar-ho amb el meu nom, no amb el d’un altre.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de setembre del 2006)