Papers d'esports

Cal suposar que les federacions membres de la FIRS ja deuen saber que el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) ha anul•lat l’assemblea de Fresno i que hauran de tornar a votar, ara de manera secreta, si admeten o no la Federació Catalana de Patinatge. Cal suposar també, que tant el president de la FIRS, Sabatino Aracu, com el de la federació espanyola, Carmelo Paniagua, ja deuen haver començat a moure els fils per tornar a guanyar la votació. Cal suposar, finalment, que el mateix està fent la federació catalana a favor seu.
Totes les federacions de patinatge han de decidir què han fer en la nova votació. I aquest cop ningú sabrà que han votat. Quins criteris decantaran el resultat de la votació? La pressió política que segur que farà el govern de cada país? No voler tenir un rival més en els campionats? Pensar que com més serem més riurem? Esperar a veure qui dóna -patins, estics…- més a canvi del vot?
Des d’Espanya ens diuen que l’esport ha de respectar l’ordre internacional dissenyat pels estats. Unes fronteres que el pas del temps ha anat fent variar. L’imperi romà, l’espanyol, el napoleònic, el soviètic. Tots van caure. Si l’emperador Teodosi no hagués prohibit els Jocs Olímpics l’any 393 i haguessin continuat -que cadascú s’imagini com- fins avui; els esportistes dels diferents territoris -que aquests sí que no canvien- haurien competit al llarg dels segles sota noms i banderes diferents. Algun avantpassat d’aquests espanyols que ara neguen el pa i la sal a Catalunya fins i tot podria ser que hagués competit amb l’equip de l’imperi romà, del Califat de Còrdova o de l’imperi francès. S’imaginen, en els primers anys del segle XIX, els avantpassats d’Aznar i Zapatero reclamant equip propi perquè no volen anar als Jocs sota bandera francesa? És política esportiva de ficció, però la història ens ensenya que sempre hi ha hagut pobles sotmesos a altres pobles que algun dia han aconseguit la sobirania. No fa tants anys que els esportistes croats, eslovens i lituans participaven en els Jocs i en altres campionats sota una bandera que no era la seva. I abans ho havien fet coreans en l’equip japonès, indis en el britànic o algerians i marroquins en el francès.
Ja sé que res d’això pensaran els homes que hauran de votar l’admissió o no de la federació catalana. Però la llibertat de pensament i el dret de somiar són coses que tenim, que no hem de demanar permís per utilitzar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de juliol del 2005)