Papers d'esports

Un dels corredors d’obstacles de l’equip espanyol que participen en el mundial d’atletisme d’Hèlsinki va dir dissabte que al pas que es va, al final hi haurà d’haver un campionat del món per a negres i un altre per a blancs. Antonio Jiménez Pentinel, Penti, autor de la frase, es referia al fet que les nacionalitzacions d’atletes de primer nivell, bàsicament kenyans, però també del Marroc i Etiòpia, que estan fent Qatar i Bahrain, incrementa la competència en les proves de mig fons i fons, i fa cada cop més difícil estar en les finals i guanyar medalles. Així en una prova ara hi pot haver sis kenyans de naixement: tres amb la samarreta de Kenya i tres amb la de Qatar. Cal pensar que la declaració de Penti no té cap toc racista i que el que passa és que la seva competència és negra. Si llancés martell, la competència seria blanca.
A Hèlsinki hi participen uns 1.900 atletes de 200 països. No són els 1.900 millors atletes del món. N’hi ha molts que hi participen convidats per la federació internacional, que vol tenir com més federacions presents millor. Cada federació pot portar un màxim de tres atletes -quatre si el campió en títol participa- per prova si han fet una marca mínima. Així, en els 100 metres hi han participat tres velocistes dels Estats Units, tot i que n’hi havia 11 entre els 20 millors del món en el rànquing previ a l’inici del campionat. En els 3.000 m obstacles, vuit dels deu primers del rànquing són de Kenya -i només tres són a Hèlsinki.
Doncs al contrari del que diu Penti, a mi em sembla que encara n’hi ha poca, de competència. En un mundial hi ha d’haver els millors, i tant se val d’on siguin. Per a universalitat ja hi ha els Jocs Olímpics. En el mundial hi haurien de ser els millors del rànquing mundial, fossin d’on fossin. Tindria molt més mèrit entrar en una final així que no amb l’actual sistema de competició. I que ningú pateixi, que segur que no es veuria mai una final dels 100 m amb vuit velocistes dels Estats Units o que els vuit primers dels 3.000 obstacles fossin de Kenya. Els triplets -com el d’Etiòpia en els 10.000 m femenins- ja sovintegen amb el sistema actual. El problema és que l’estructura de l’esport està basada en les federacions i totes volen treure profit de les medalles que guanyen els atletes que paguen. No sé quantes, però moltíssimes de les federacions que participen a Hèlsinki no hi podrien ser presents i moltes veurien considerablement reduït el volum de la seva selecció i les possibilitats de pujar al podi.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 d’agost del 2005)