Papers d'esports

Si quan un o uns espectadors llancen objectes al camp de futbol i insulten els jugadors de l’equip rival, se sol dir que no representen el sentiment majoritari de l’afició, per què, doncs, quan uns quants espectadors aplaudeixen l’equip rival, ho generalitzem i ho presentem com si tothom hagués fet la mateixa acció, aplaudir? No ho sé, potser la nostra visió canvia perquè els aplaudiments no són habituals i els insults i els llançaments d’objectes, sí.
Això és el que va passar dissabte a la nit al Santiago Bernabeu. Les imatges de la televisió ens han mostrat alguns aficionats aplaudint els gols de Ronaldinho, però n’hem vist molts més que no ho feien, la majoria amb una cara que semblava que se’ls acabava de morir algun familiar. La televisió, també, ens ha ofert imatges d’alguns aficionats madridistes absolutament indignats pel que feien els seus col•legues, i algun no va desaprofitar l’ocasió per insultar els catalans. Diuen que al camp hi havia 80.000 espectadors, la immensa majoria madridistes, i em sembla que els que van aplaudir no arribarien, en percentatge, ni al que és el PP al Parlament de Catalunya. O sigui, ben poca cosa. A més, hi va haver jugadors del Real Madrid que no es van estar de dir que els emprenyava que els seus aficionats aplaudissin els rivals.
Dissabte a la nit, a la cadena SER, un periodista va dir que s’havia confirmat que Déu és del Madrid, perquè, si no, el Barça hauria marcat set o vuit gols. No sé com s’ho fan, però aquests del Madrid sempre surten amb alguna cosa a favor. Fins i tot quan el Barça els humilia a casa amb un 0-3. Ahir, a Madrid, els pocs que parlaven, gairebé destacaven més el señorío dels aficionats que el bany de joc al Madrid. Millor que alguns aficionats del Barça el dia que li van llançar un cap de porc a en Figo sí que es van portar, és evident. Ara bé, si el fet que quatre aplaudeixin i que la majoria calli amb mala cara és señorío, el llistó està molt i molt baix. També va ser una mostra de señorío la final de les ampolles a les acaballes del franquisme o el cop d’un espectador a Pepe Reina, no fa tants anys? A Can Barça també es va aplaudir, per exemple, l’exhibició que va fer el malaguanyat Laurie Cunningham en un Barça-Madrid (0-2) el febrer de l’any 1980. Ha plogut molt. El problema és que el Real Madrid no ha fet gaire mèrits per sortir aplaudit del Camp Nou en els últims 25 anys. Ni per resultats ni, encara menys, pel joc que hi ha fet.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de novembre del 2005)