Papers d'esports

Si algun dia Catalunya pot competir en els Jocs Olímpics amb un comitè olímpic propi, espero que els mitjans d’informació catalans haguem après, després de tants i tants anys d’aguantar barbaritats espanyoles, el que no s’ha de fer, ni dir, ni escriure. Durant anys, fins a Barcelona-92, els equips espanyols destacaven en comptades ocasions en els Jocs. Les medalles que es guanyaven es podien comptar amb els dits d’una mà i tot es resumia dient que, més enllà dels Pirineus, tots eren més alts, més grans i més rossos. I no és conya. Durant anys, es deia que la mala alimentació que va tenir tota una generació després de la Guerra Civil espanyola era la culpable de la suposada menor capacitat física dels espanyols -i dels catalans, per tant-. Com si Europa no hagués patit la Segona Guerra Mundial.
Durant aquells anys, el complex d’inferioritat era tan gran que, quan sortien excepcions, normalment en esports no olímpics, sempre es donava la mateixa explicació: era gràcies a la raça. Els Jocs de Barcelona van provocar el gran gir. Van arribar els calés, els esportistes es van professionalitzar i la caiguda del Mur de Berlín va posar fi als esportistes d’estat dels països de l’Est europeu. Més mitjans, menys rivals, doncs millors resultats. I així ha estat des del 1992. El problema a Sydney i vés a saber si també ara a Atenes, és que només compten medalles i no valoren un cinquè, setè o vuitè lloc. Pensant en el futur d’una Catalunya en els Jocs, tinc clar que prefereixo tenir 15 finalistes en set o vuit esports diferents que un únic campió olímpic. M’és igual si Mongòlia, l’Iran o les Bahames estan per davant en el medaller perquè tenen un or i jo no.
Els èxits van fer canviar el seguiment que els mitjans espanyols feien dels Jocs. El complex d’inferioritat es va convertir en una prepotència que no es correspon a la realitat. Des del 1992, els espanyols han de guanyar perquè sí, els àrbitres i jutges sempre els perjudiquen a ells, els seus rivals fan trampes i fins i tot la informàtica es posa en contra seu, com ahir en el rem. No tots els mitjans ni en tots els esports fan el mateix, és clar. Que cadascú segueixi com més esports millor per TVE i faci les seves valoracions. Em sembla molt que al final, gairebé tots podríem estar d’acord que el primer premi a la casta y la raza seria per a Rafa Recio. Ara ens delecta amb el judo i el rem. Després vindrà el taekwondo i el piragüisme. I encara bo que no hi ha espanyols en la boxa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 d’agost del 2004)