Papers d'esports

Difícilment trobaríem en altres esports l’equivalent al que significa la paraula gregari en el ciclisme. És el que durant les curses treballa únicament i exclusiva perquè el seu cap de files aconsegueixi la victòria. Si al final el líder guanya, ell també guanya, perquè per això és a l’equip. Al cap de l’any, el gregari també té l’oportunitat de poder demostrar, en algunes curses, si mereix quelcom més o no. Hi ha hagut ciclistes que han fet de gregaris abans de ser figures -Miguel Indurain amb Perico Delgado, sense anar més lluny- i figures que s’han avingut a fer, durant un temps, de gregaris -Roberto Heras amb Lance Armstrong-. Tant el líder com els gregaris pertanyen al mateix equip, conviuen tot l’any, cobren del mateix patrocinador i es reparteixen els premis al final de les curses.
Un cop l’any, però, tot això canvia. És quan arriba el campionat del món. Com el de diumenge passat a Verona. Allà també hi ha gregaris i líders, però amb la diferència que el que els uneix no és la marca que els paga sinó el país al qual pertanyen. Evidentment que també hi ha recompensa
econòmica per part de la federació, i més gran si es guanya, però no em deixa de sorprendre com un ciclista d’un equip treballa perquè un altre d’un equip rival aconsegueixi un mallot amb l’arc de sant Martí que podrà lluir tot l’any. I en ocasions en detriment d’un company d’equip, però que pertany a un país diferent. Tots hem viscut com els equips espanyols no es donen treva en les curses. No hi ha cap prova, però moltes vegades semblava que un corredor del Banesto preferia que guanyés un del Mapei abans que no ho fes un de l’ONCE o del Kelme. O viceversa.
En el mundial no. Si més no en els dels darrers anys. La lliçó de solidaritat, de companyonia i de treball en equip que van oferir els ciclistes espanyols diumenge passat a favor d’Óscar Freire va ser impressionant. Digne de tots els elogis. Especialment Alejandro Valverde, el subcampió d’un any enrere que va llançar l’esprintada final a Freire en detriment de les seves pròpies possibilitats. Algú dirà que en els esports d’equip també hi ha jugadors que fan una feina fosca per a les figures. No ho nego, però si guanyen el campionat, ells també són campions. En el ciclisme no. La glòria és de Freire; els altres, avui mateix, quan no ha passat ni una setmana, tornen a quedar en l’anonimat. Estrany esport, aquest del ciclisme. Capaç de mostrar el millor de l’esport i de la condició humana i al mateix temps marcat per la permanent sospita del dopatge.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 d’octubre del 2004)