El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/jordicamps
Articles
Comentaris

Sebastian Coe va dir adéu a l’atletisme el cap de setmana passat, als 33 anys. Volia acomiadar-se amb una victòria en els Jocs de l’imperi, però una malaltia li ho va impedir. Coe se’n va de l’atletisme havent batut nou rècords mundials dels quals encara en té tres i essent l’únic atleta que ha guanyat dos cops l’or olímpic en els 1.500 metres. Els rècords i les lesions han marcat la vida atlética d’aquest home que és llegenda viva de í’atletisme i que ara es dedicarà a la política.
Sebastian Coe guanya la medalla d’or en els Jocs de la Commonwealth a Auckland, es retira de l’atletisme i és immediatament nomenat primer ministre de la Gran Bretanya en substitució de Margaret Thatcher. Així començaven les previsions del comentarista de la cadena de televisió anglesa ITV, Alan Pany, del que seria la dècada dels noranta en l’atletisme britànic. Amb una indubtable dosi d’humor anglès, Pany preveu que Steve Ovett —el gran rival de Coe durant la seva vida atlètica— demanarà asil polític a Escòcia al 1991, i quan arriba al 1999, Pany es pregunta si Coe podrà sobreviure deu anys més com a primer ministre.
Coe no va guanyar a Auckland la medalla d’or i res no fa preveure que hagi de ser el substitut de la dama de. ferro, encara que sembla clar que ara que ha deixat l’atletisme d’alta competició —encara que es diu que potser continuarà corrent en algunes proves per al seu club, el Haringey—, la seva vida a partir d’ara estarà lligada a la política activa i al Partit Conservador de la primera ministra Margaret Thatcher, per la qual ha manifestat les seves simpaties en diverses ocasions.
La retirada de Coe ha estat tot un esdeveniment a les illes britàniques, que durant més d’una dècada l’han tingut com a ídol. Sebastián Coe es va convertir l’any 1979 en el primer britànic a posseir el rècord mundial dels 1.500 metres des que la Federació Intemacional (lAAF) va instaurar la taula de rècords mundials al 1913. A més, Coe és l’atleta britànic que ha batut més rècords mundials —nou— en la història de l’atletisme, i ho ha fet en les curses de mig fons, les de més tradició a la Gran Bretanya.
La trajectòria atlètica de Coe ha estat plena de tots aquells elements necessaris perquè arribés a convertir- se en una llegenda viva de l’atletisme. Els triomfs i els fracassos s’han anat succeint i ha sabut ressorgir de les cendres en diverses ocasions, quan ja semblava que l’únic camí que li quedava era dir adéu a l’atletisme. Coe és l’únic atleta que ha guanyat dues vegades l’or olímpic en els 1.500 metres, però també va haver d’esperar vuit anys i patir quatre doloroses derrotes abans de guanyar un gran campionat en la seva distància favorita: els 800 metres. Coe forma part de la Comissió d’Atletes del Comitè Olímpic Internacional (COI) i el 1981 va ser el primer esportista en actiu a prendre la paraula en un congrés del COI i demanar per a ell i els seus companys una sèrie de millores que amb el pas dels anys s’han anat aconseguint, i també va ser nomenat sir per la reina d’Anglaterra després de guanyar l’or olímpic a Moscou’80, tot i que quan Margaret Thatcher propugnava el boicot als Jocs, seguint les indicacions de Jimmy Carter, Coe es va manifestar a favor que els esportistes britànics hi participessin. Per si no en tenia prou amb tot això, al 1987 li van concedir el premi Príncep d’Astúries d’esports. Tot això demostra que Coe no ha estat un atleta i prou.
Sebastian Coe es va donar a conèixer intemacionalment al País Basc, quan va guanyar els 800 metres en els Campionats d’Europa de pista coberta del 1977 que es van fer a Sant Sebastià. Coe havia començat fent cros a Sheffield, on vivia amb els seus pares, Peter i Àngela. La seva mare, una apassionada del teatre i especialment de Shakespeare, va posar al seu primer fill el nom de Sebastian, el personatge que va interpretar en el seu primer Shakespeare: La tempesta. Èl segon fill va ser una noia, Miranda, nom d’un altre personatge de la mateixa obra; i el tercer es va dir Nicholas, com un personatge de l’Enric VIII del dramaturg anglès. Només la més petita de la família, Emma, es va escapar de la debilitat d’Àngela Coe per Shakespeare.
La família ha estat una de les claus de la vida atlètica de Coe. El seu pare, Peter -que havia estat ciclista abans de la Segona Guerra Mundial-, ha estat el seu entrenador, i la seva germana Miranda -que és ballarina- li va ensenyar a no sotmetre els tendons a esforços innecesaris i a córrer de la forma relaxada que va fer que Coe fos admirat per la seva elegància a les pistes de tot el món i que a Sheffield fos qualificat de Nijinsky de l’atletisme.
Durant molts anys, la vida atlètica de Coe va anar paral•lela a la de l’altra gran estrella de l’atletisme britànic de la segona meitat dels anys setanta i la primera dels vuitanta: Steve Ovett. Sovint s’ha dit que un motivava l’altre i que cap d’ells no hauria existit de la manera que ho ha fet si l’altre no hagués estat davant seu. La rivalitat entre els dos atletes es va fer palesa en nombroses ocasions, tant quan pujaven al podi junts en les grans competicions i amb prou feines es miraven ni es dirigien la paraula, com en les seves manifestacions abans i després de les curses. El mes d’agost del 1981 va ser molt calent en aquest aspecte. El dia 19, a Zuric, Coe fa 3:48.53 a la milla i supera el rècord mundial que tenia Ovett des del 1980. Una setmana després, Ovett corre la milla a Coblença (Alemanya federal) i millota el rècord de Coe amb un 3:48.40. Dos dies més tard, Coe toma a fer la milla, ara a Brussel•les, i amb 3.47.33 toma a recuperar el rècord. En els darrers anys de la seva vida esportiva, la rivalitat va baixar de to. Després de la final dels 800 metres de Los Angeles, en què Coe va quedar segon i Ovett vuitè, Coe li va dir a Ovett que ja eren massa vells per jugar a aquests jocs. L’únic enfrontament entre els dos atletes en sòl britànic va produir-se l’estiu passat, a la final dels 1.500 metres dels campionats britànics. Coe va guanyar -era el seu primer títol britànic en la distància- i Ovett va quedar en novè lloc.
En els dotze anys que Coe ha format part de l’elit mundial, ha tingut moltes alegries, però també moltes decepcions. Els nou rècords mundials, els dos títols olímpics i multitud de victòries en reunions intemacionals, no amaguen les decepcions viscudes en diverses ocasions en què. era el favorit per guanyar i no ho aconseguia. En els europeus de Praga’78 i Atenes’82 i en els Jocs Olímpics de Moscou’80 i Los Angeles’84, Coe va arribar a la final dels 800 metres però no va poder guanyar. Sí que va aconseguir victòries en la seva distància favorita a la Copa del Món i a la Copa d’Europa, però no era el mateix. La frase del seu pare i entrenador después de la derrota de Sebastian a Moscou’80: «El primer és el primer i el segon, res», defineix la filosofia de la cursa i de la vida de Coe. Si el dia que va perdre la final de Moscou, el 26 de juliol del 1980, va dir que era la decepció més gran de la seva vida, una de les alegries més grans la va tenir sis anys després, el 28 d’agost del 1986, quan va ser campió europeu dels 800 metres en el seu tercer intent.
Coe va patir derrotes importants, però també es va perdre grans campionats per culpa de lesions i malalties. No deixa de ser paradoxal que el que ha estat considerat millor atleta britànic de la dècada dels 80 i un dels millors del món, no hagi pogut arribar a participar en cap campionat del món -Helsinki’83 i Roma’87- i que
les dues vegades que ha competit en els Jocs de la Commonwealth -el darrer bastió de l’Imperi Britànic-, no hagi guanyat cap medalla i hagi hagut d’abandonar les pistes malalt. El seu sisè lloc en els 800 metres dels darrers Jocs de la Commonwealth i no poder córrer els 1.500 metres perquè estava malalt,han estat un trist comiat.
Sebastian Coe va anar davant d’altres atletes de la seva generació. Els rècords dels 800 metres i els 1.000 metres que va fer al 1981 encara no han estat batuts, i va ser el primer a modemitzar les curses amb «llebres» per batre rècords. Al 1981, la lAAF va voler aturar la proliferació de curses-rècord amb llebres i el seu secretari general, John Holt, va amenaçar que potser no s’homologarien els rècords que es fessin amb un atleta que sortís només per marcar el ritme. L’endemà de fer Holt aquestes declaracions, Sebastian Coe va batre el rècord mundial dels 1.000 metres a Oslo. Ell va fer 2:12.181 l’atleta que li havia marcat el ritme no va abandonar i va acabar la cursa amb 2:20.73.
Aquell mateix any, Coe va ser el portaveu dels esportistes en el Congrés del COI a Baden-Baden. Coe va demanar que els atletes poguessin rebre de forma clara part del diner que generaven i va dir que no eren robots que no pensaven. Va reclamar que els esportistes que es dopessin fossin supesos a perpetuïtat i que les regles del COI evolucionessin al ritme dels temps. Des de llavors, Coe ha estat un fidel col•laborador de Joan Antoni Samaranch en totes les reformes que s’han portat a terme en el món de l’olimpisme, i Samaranch es va jugar el seu prestigi amb l’absurda intenció de convidar Coe a. participar a Seül’88, quan l’atleta no havia estatinclòs en l’equip britànic.
Sebastian Coe va batre nou rècords mundials en cinc proves diferents entre 1979 i 1982. El primer rècord mundial de Coe va ser en els 800 metres l’any 1979, quan va superar els 1:43.44 que el cubà Àlberto Juantorena havia fet el 1977 i el va deixar en 1:42.33. En disset anys, el rècord mundial d’aquesta prova s’havia rebaixat nou dècimes de segon i ell el va rebaixar un segon i nou dècimes de cop. Dotze dies
després Coe tomava a l’estadi Bislett d’Oslo i millorava el rècord.del món de la milla, que estava en 3:49.4, i el deixava en 3:48.95. El 15 d’agost, Coe corria els 1.500 metres a Zuric i aconseguia el seu tercer rècord amb 3:32.03. Els 3:32.16 de Filbert Bayi (Tansània), fets al 1974, quedaven esborrats de la llista de rècords.
Al 1980 Coe va afegir un altre rècord al seu palmarès, el dels 1.000 metres, i durant quasi una hora va tenir en el seu poder els rècords mundials dels 800, els 1.000, els 1.500 metres i la milla. Coe va fer 2:13.40 als 1.000 metres l’1 de juliol a Oslo, però una hora després Steve Ovett va fer 3:48.8 a la milla i li va prendre un dels quatre rècords. La cacera de Coe va continuar al 1981, en què va batre els rècords mundials dels 800 metres (1.41.72) a Florència, dels 1.000 metres (2:12.18) a Oslo i de la milla dues vegades (3:48.53 i 3:47.33), a Zuric i a Brussel•les respectivament. El darrer rècord universal de Coe no va ser en una lluita en solitari contra el cronòmetre, sinó en equip, ja que el 30 d’agost del 1982, en el Crystal Palace de Londres, va batre el rècord mundial dels relleus de 4×800 metres juntament amb Peter Elliot, Garry Cook i Steve Cram. La marca, 7:03.89. Aquest va ser l’únic rècord mundial que Coe va batre en sòl britànic.
Coe va batre tres .millors marques mundials en pista coberta -dues en els 800 metres i una en els 1.00 metres- i dotze rècords britànics a l’aire lliure -cinc en els 800 metres, dos en els 1.000 i els 1.500 metres i tres en la milla-.

En el palmarès de Coe destaquen les dues medalles d’or olímpiques en els 1.500 metres a Moscou-80 i Los Angeles’84. També va guanyar l’argent en els 800 metres en els dos Jocs Olímpics. En els campionats d’Europa, el britànic va ser campió dels 800 metres a Stuttgart-’86, subcampió a Atenes’82 i tercer a Praga’78 en la mateixa distància, i subcampió en els 1.500 metres a Stuttgart. Coe va guanyar els 800 metres de la Copa d’Europa el 1979 i el 1981, i va ser quart el 1977. També va guanyar els 800 metres de la Copa del Món del 1981 i va ser segon en els 1.500 metres de la Copa del Món del 1989 a Barcelona. En pista coberta, va ser campió europeu dels 800 metres el 1977 a San Sebastià. Quan era júnior va ser tercer en els 1.500 dels europeus del 1975 a Atenes.
La prestigiosa revista d’atletisme dels Estats Units Track and Field News va considerar Coe el millor atleta mundial de l’any el 1979 i el 1981, el millor en els 800 metres els anys 1979, 1981, 1982 i 1986, i el millor en els 1.500 metres el 1979 i el 1981.
(Article publicat a El Punt l’11 de febrer del 1990)