Papers d'esports

Des de l’any 2004, l’Anuari de l’Esport Català que edita aquest diari inclou els resultats dels campionats de Catalunya, estatals i internacionals del que podríem anomenar esports paralímpics. Durant aquelles hores de recopilació i elaboració de dades per a la seva publicació, moltes vegades em venien al cap dues preguntes: com s’ho fan per practicar els diferents esports els atletes amb discapacitats i què volen dir aquelles lletres i números que defineixen les diferents categories? Com tothom, havia vist de tant en tant per la televisió imatges de partits de bàsquet en cadira de rodes o atletes que participen en les maratons en cadira de rodes. El 1992, quan els Jocs Paralímpics es van fer a Barcelona, vaig haver de seguir, per motius professionals, les competicions de natació i d’atletisme, però haig de reconèixer que la relació amb l’esport paralímpic es va acabar aquí.
La tardor del 2004, després dels Jocs Paralímpics d’Atenes, vam incloure aquests esports en l’anuari. I també ho vam fer el 2005, i el 2006 i el 2007. Com la resta d’esports. Normalitzats. I quan recopilava les dades d’aquests esportistes em passava una cosa que no m’ha passat mai amb els atletes normals. Quan en trobava a faltar algun, que recordava de l’any anterior, no podia evitar pensar: «Li haurà passat alguna cosa?»
Ara els Jocs Paralímpics de Pequín –amb la sèrie sobre els paralímpics catalans que està fent aquest diari, i els resums i les retransmissions de Teledeporte i Eurosport– han posat cares i imatges a les xifres recopilades durant aquests quatre anys. Continuo sense entendre el perquè o la justícia d’algunes agrupacions i classificacions –i pel que escolto per la televisió, també hi ha entrenadors i directius que no les entenen–, però em sembla que he aconseguit superar el neguit que em feien algunes imatges de l’esport paralímpic.
Les gestes de Michael Phelps o Usain Bolt ens van mostrar fa unes setmanes que no té sentit posar límits al cos humà. Els Jocs Paralímpics, en un altre sentit i amb unes limitacions evidents, ens mostren el mateix. Amb voluntat, esforç, dedicació i mitjans es pot intentar arribar allà a on es vulgui. El problema és que Phelps i Bolt no hauran d’esperar quatre anys per tornar a acaparar l’atenció. Els esportistes paralímpics sí. En aquest aspecte, els paralímpics tampoc són tan diferents dels que fan judo, esgrima, tir, vela i tants d’altres esports. Només atreuen l’atenció quan és l’hora de guanyar medalles. I això passa cada quatre anys. Ens veurem a Londres.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de setembre del 2008)