Papers d'esports

El finlandès Kaarlo Kangasniemi es va convertir en els Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, en el primer esportista del seu país que guanyava una medalla d’or olímpica en halterofília. Kangasniemi va imposar-se en la categoria de semipesants (90 quilos) amb un total olímpic de 517,5 quilos, nou rècord mundial de la categoria. Set anys més tard, el 1975, a Kangasniemi, intentant aixecar 160 quilos en una competició, les forces li van fallar, i la barra li va caure a sobre. El finlandès va quedar estès a terra i ja no es va recuperar. Als 34 anys, Kaarlo Kangasniemi quedava tetraplègic.
Les investigacions que es van fer per saber què havia passat van determinar que el muscle de l’espatlla dreta de Kangasniemi havia cedit, i que tot el seu cos s’havia enfonsat. Els efectes dels anabolitzants i de la cortisona que el finlandès havia pres durant anys van acabar tenint un efecte fatal per a l’aixecador.
Kaarlo Kangasniemi va néixer el 1941, i durant la seva vida esportiva va guanyar un títol olímpic (1968), dos de mundials (1968 i 1969) i dos d’europeus (1969 i 1970). A més, va ser un cop subcampió del món (1971) i dos cops tercer en els campionats d’Europa (1968 i 1972). Entre els anys 1968 i 1975 va batre 18 rècords del món en les categories de 82,5 i 90 quilos. Les seves millors marques van ser de 530 quilos en el total olímpic, 155,5 quilos en arrencada i 180 en dos temps.
En els Jocs de Mèxic, que van marcar la seva entrada en l’elit de l’halterofília, va guanyar amb 517,5 quilos, 10 més que el soviètic Jaan Talts i 22 més que el polonès Marek Golab.
Kaarlo Kangasniemi és una de les llegendes de l’esport finlandès. Després de l’accident va treballar en una escola i en el club esportiu de la ciutat de Pori. Fins i tot té dedicat un petit museu a la localitat de Kulaa, en el qual s’exposen les medalles i trofeus que va guanyar durant la seva carrera esportiva. El finlandès forma part del Saló de la Fama.

La prohibició i el control arriben tard
Els Jocs Olímpics de Mèxic, en els quals Kaarlo Kangasniemi va triomfar, van ser els primers en què es van fer controls antidopatge. El suec Hans-Gunnar Liljenvall, que va donar positiu per alcohol en el pentatló modern, va ser l’únic esportista sancionat. Els esteroides anabolitzants, que era el que es prenia Kangasniemi, van ser prohibits per primer cop el 1967, quan la federació internacional de ciclisme (UCI) els va incloure en la seva llista. La dificultat de fer les anàlisis va fer que l’UCI retirés els anabolitzants de la seva llista el 1971. Finalment, l’any 1974, el Comitè Olímpic Internacional (COI) va incloure els esteroides anabolitzants en la seva llista de substàncies prohibides. Els primers controls efectius a la recerca d’anabolitzants es van fer pels Jocs del 1976, un any després de l’accident de Kangasniemi. Llavors es tenia clar, però, que si els esportistes deixaven de prendre els esteroides 15 dies abans de la competició, no es podrien detectar. La cortisona va ser prohibida el 1967 per l’UCI, i el COI en va restringir l’ús l’any 1975. Finalment, la cortisona i els corticoides van ser prohibits pel COI el 1984. Actualment, tant els esteroides anabolitzants com la cortisona formen part de la llista de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA).
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 d’abril del 2007)