Papers d'esports

Els esportistes espanyols que guanyin una medalla d’or en una prova individual en els Jocs Olímpics de Pequín tindran un premi de 94.000 euros, els que la guanyin de plata s’emportaran 48.000 euros i els que obtinguin el bronze, 30.000 euros. Si les medalles es guanyen en proves de parelles, els premis seran de 75.000, 37.000 i 25.000 euros respectivament per a les tres medalles i per a cadascun dels esportistes i si és en esports d’equip, les quantitats seran de 50.000 euros per l’or, 29.000 per la plata i 18.000 per al bronze.
Aquestes quantitats suposen un increment del 25,3 per cent respecte als premis que es van atorgar als jocs de fa quatre anys. En aquest mateix període, l’IPC acumulat és del 14,8 %, de la qual cosa es dedueix ràpidament que la crisi –o com li vulgui dir Rodríguez Zapatero– no és tal crisi quan es tracta de recompensar els herois que guanyen medalles per a la pàtria, que defensen el seu honor i la fan més gran i fan sonar l’himne i pujar la bandera. Perquè aquests diners que recompensen les medalles que es guanyen en una competició que, segons la seva reglamentació, és entre individus i no entre països, són diners públics, aportats pel Consell Superior d’Esports (CSD), que depèn del Ministeri d’Educació, Política Social i Esports.
O sigui que tot el control sobre els salaris dels treballadors que ens diuen que s’ha de fer no val quan es tracta de pagar una medalla olímpica. Ja ho diuen que l’or és un valor segur. I la plata i el bronze, també. Més d’un 10% per sobre de l’IPC acumulat rebran els esportistes espanyols que pugin al podi a Pequín. I que consti que ja m’agradaria que aquest article no parlés del CSD i del Comitè Olímpic Espanyol, sinó de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat i del Comitè Olímpic de Catalunya, que totes les pàtries tenen preu, però, com que ara mateix és impossible, doncs els cops de pal han de ser per als espanyols.
I encara que no afecti la meva butxaca, també pals per a Mèxic –300.000 euros per l’or–, Malàisia –235.000 euros– i Itàlia –140.000 euros–. A Alemanya pagaran el mateix que a Atenes, 15.000 euros per l’or. Al Japó, 17.000 euros. A Algèria, l’or es cotitza a 44.000 euros, però a més donaran un pis i un cotxe als campions olímpics. Si es paga tot això en temps de crisi, què es farà quan hi hagi bonança? I encara hi ha gent que diu que es tracta d’esport i prou.
I el Comitè Olímpic Internacional es vanta que els jocs són l’única competició que no paga en metàl·lic els campions. Ni falta que fa.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’11 de juliol del 2008)

La primera gran cita esportiva de l’estiu olímpic, l’Eurocopa de futbol, s’ha tancat sense cap resultat positiu en els controls antidopatge. O sigui, com sempre en el futbol, tot i que aquesta vegada s’han fet més controls i més exhaustius que mai. Que hi hagués hagut algun positiu hauria estat una sorpresa i més encara que hagués estat d’algun jugador de les seleccions grans. D’aquí que la mateixa UEFA es qualifiqui com a pionera en la lluita contra el dopatge –tal com ha fet en aquesta Eurocopa–, però, n’hi ha un bon tros.
La segona gran cita esportiva acaba de començar: el Tour de França. Aquí no crec que ningú s’hi jugui un pèsol que no hi haurà cap notícia relacionada amb el dopatge durant les tres setmanes de competició. El Tour no es disputa per equips nacionals, sinó comercials i hi ha qui diu que aquest és un dels motius pels quals es donen casos de dopatge en el ciclisme en general i en el Tour en particular. Una teoria que es desmunta totalment si anem cap a la tercera gran cita esportiva d’aquest estiu, els Jocs Olímpics. En els Jocs, els esportistes defensen els seus comitès olímpics i bé que hi ha casos de dopatge: 26 en els Jocs d’Atenes de fa quatre anys.
Tornem al Tour. L’any passat vam tenir tot l’embolic del danès Michael Rasmussen. Fa dos anys, el de Floyd Landis. L’any passat, a més, durant el Tour es van conèixer casos de dopatge que no s’havien produït durant la cursa i que va semblar que també eren del Tour. Tot plegat ens porta als qualificatius de «brut», «escandalós», «polèmic» i d’altres de similars amb els quals els periodistes acabem qualificant les competicions quan es detecten casos de dopatge.
En aquest aspecte, estic absolutament d’acord amb el punt de vista del president del COI, Jacques Rogge, quan diu que com més positius es detecten millor, perquè així els tramposos saben que els estan encerclant i els que van nets poden continuar confiant en la seva feina. La major decepció que podrien tenir tots aquells que creuen en la lluita contra el dopatge serien un Tour o uns Jocs sense cap positiu. Algú s’ho creuria? El 1980, als Jocs de Moscou, no hi va haver cap cas de dopatge i mirin on hem arribat. Evidentment que el somni, la il·lusió, la utopia és la desaparició del dopatge. També ho és la fi de la fam, de la pobresa, de la delinqüència… I tots sabem que, ara mateix, és impossible, però no defallim perquè pugui ser possible en un futur. Per tant, és positiu que hi hagi positius en el Tour i en els Jocs. I costa de creure que no n’hi hagi hagut en l’Eurocopa de futbol. I que hi hagi positius fa netes les competicions. No les embrut. Com més brutícia traiem de casa, més neta la tenim.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de juliol del 2008)

Durant la meva breu vida d’atleta entre els 13 i els 20 anys vaig fer trampes unes quantes vegades. Unes trampes blanques, pures, gairebé diria que solidàries i quasi totes les vegades inútils. No us penseu pas que em vaig dopar. No. Com que no tenia l’edat per córrer els 3.000 m obstacles vaig fer algunes curses fent-me passar per un company més gran per mirar de sumar algun punt per al meu club en la lliga. Per això dic que eren pures, blanques i solidàries. I la majoria de les vegades van ser inútils perquè per poder puntuar havies de fer una marca mínima que estava al límit d’on arribaven les meves forces i ben poques vegades vaig aportar punts a l’equip.
Aquestes trampes, però, van obrir en mi una passió per la cursa dels 3.000 m obstacles que, quan ja tenia l’edat per disputar-la legalment, va fer que hi continués i que ara els meus genolls em recordin tot sovint aquelles curses en pistes de terra. I també vaig voler buscar d’on venia aquella prova i quins eren els millors del món, i en una vella revista francesa del meu entrenador vaig trobar una foto i un nom: Amos Biwott, el campió olímpic dels 3.000 m obstacles als Jocs de Mèxic del 1968, el primer de la llarga llista de campions olímpics i del món kenyans en aquesta prova. Des del 1968 els kenyans han guanyat els 3.000 m obstacles en tots els Jocs Olímpics en què han participat (vuit, ja que van boicotejar els del 1976 i els del 1980); sis dels deu títols mundials absoluts, deu dels onze títols mundials júniors i quatre dels cinc títols mundials juvenils.
Aquests dies m’he tornat a trobar amb Amos Biwott. El diari L’Équipe fa uns especials anomenats L’Équipe Legendes i en un dedicat a commemorar els 40 anys dels esdeveniments del 1968 hi ha un reportatge dels grans kenyans dels Jocs de Mèxic: Kip Keino, campió dels 1.500 m, Naftali Temu, dels 5.000 m i Biwott. Temu fa anys que és mort. Keino és membre del COI. Biwott continua malvivint a les mateixes muntanyes d’on va sortir per primer cop el 1968 per anar a entrar en la història a Mèxic. El guia que va portar el reporter de L’Équipe fins on vivia Biwott es va quedar de pedra quan va veure qui era la persona a qui buscava el periodista francès. «Però si és el meu oncle. Ell va ser campió olímpic?» En les fotos que il·lustren el reportatge, Biwott vesteix l’uniforme de la delegació de Kenya en els Jocs del 1968. Li continua anant bé. El seu rostre reflecteix el pas del temps, però també l’oblit en què ha quedat l’iniciador d’un dels dominis més absoluts que hi ha en el mediàtic i professionalitzat món de l’esport actual.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de juny del 2008)

Diumenge es va produir una situació d’aquelles en què la barreja d’esportistes, equips, seleccions, països, himnes i banderes en el món de l’esport pot acabar produint tot un seguit de combinacions difícils d’entendre per a alguns i de molt mal pair per a altres.
A la tarda, a Montreal, el pilot polonès Robert Kubica va guanyar el GP de fórmula 1 del Canadà pilotant un BMW. Rere seu, el segon pilot de l’equip, l’alemany Nick Heidfeld. Com tothom sap, BMW és una marca alemanya. Tant per a Kubica com per a BMW era la seva primera victòria. Més o menys a l’hora que s’estava disputant la cursa de fórmula 1, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, a la ciutat austríaca de Klagenfurt, els aficionats alemanys i polonesos es van dividir en, com a mínim, dos grups, els que van gaudir, plegats o separats de l’èxit del seu pilot i/o del seu cotxe i els que es van insultar i esbatussar com a prèvia del partit de l’Eurocopa de futbol que més tard van jugar les seleccions d’Alemanya i Polònia.
Cap a 3/4 de 9 del vespre, tant a Montreal com a Klagenfurt van sonar els himnes polonès i alemany. Al Canadà, en honor del triomfadors Kubica i BMW, a Àustria com a part del cerimonial previ de l’Alemanya-Polònia de futbol. En un lloc, els himnes unien. A l’altre, eren un petit descans entre dues parts d’una batalla.
El partit de futbol el va guanyar Alemanya per 2-0 i per acabar d’embolicar la troca, els dos gols de la selecció alemanya els va fer Lukas Podolski, un alemany nascut a Polònia, que ja fa temps que va decidir jugar amb la selecció de la terra on viu i no amb la d’allà on va néixer. Podolski no va celebrar els gols i després del partit va dir que havia tingut sensacions estranyes després de marcar. En els dos gols, a més, va intervenir Miroslav Klose, un altre alemany-polonès.
Dimecres, un partit ultranacionalista polonès, la Lliga de les Famílies, va demanar treure la nacionalitat polonesa que encara mantenen Podolski i Klose i els va acusar de traïdors. De Kubica, que també està al servei de l’enemic, ni paraula.
Conclusió? Que tots plegats estem una mica bojos –els del partit polonès esmentat bastant per sobre de la mitjana– i que si hi ha una cosa intocable són les seleccions anomenades nacionals. Es pot canviar d’equip, d’escuderia, de club, de patrocinador, però mai de bandera i d’himne. En el segle XXI, allò dels pecats mortals i venials continua totalment vigent.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 de juny del 2008)

El mes de setembre del 2005, Roberto Heras va tocar el cel amb la quarta victòria en la Vuelta Ciclista a Espanya. Dos mesos després, es va saber que Heras havia donat positiu per EPO en el control que li van fer en la penúltima etapa. La contraanàlisi va confirmar el resultat i després de seguir-se tots els processos, el ciclista va ser sancionat amb dos anys de suspensió. Ja han passat tres anys des d’aquella Vuelta, Heras, doncs, ha complert la sanció, però no ha tornat al pilot professional. Té 34 anys i la falta d’ofertes d’equips de primera fila l’ha portat a disputar curses com ara la Nissan Titant Dessert, que ha guanyat aquest any, i a deixar-se veure per algunes grans curses, com en la recent Volta a Catalunya.
Heras va complir la sanció que li van imposar i té dret a la rehabilitació. Heras, com van fer abans i continuen fent ara tant i tants altres esportistes als quals han enxampat fent trampes, no ha reconegut mai que es va dopar. Segons ell, perquè no ho va fer. És clar que aquesta negació s’ha produït sempre davant els mitjans de comunicació. Roberto Heras, i tants i tants altres esportistes als quals han enxampat fent trampes, continuarien amb el mateix discurs si haguessin de dir davant un jutge, sota jurament, que no es van dopar?
Aquests dies s’està fent als Estats Units un judici a Trevor Graham, l’exentrenador de Marion Jones i Tim Montgomery, entre d’altres. A Graham no el jutgen per dopar els seus atletes. El jutgen per haver comès perjuri quan li havien preguntat si dopava o no els seus atletes. Marion Jones va anar a parar a la presó pel mateix motiu. Per mentir, no per dopar-se. Diversos atletes que s’entrenaven amb Graham –alguns amb antecedents per dopatge, d’altres no–, estan explicant tot el que havien negat fins ara: que es dopaven. L’exemple de Marion Jones pesa molt. El jutge fa por. Ningú vol anar a la garjola.
Una sanció esportiva ja em sembla prou càstig per als dopats. No estic demanant que se’ls castigui amb presó, però sí que reconeguin els fets i que, si poden, tornin a començar. En tenen tot el dret. No s’ha de proscriure ningú. Heras tenia EPO a la seva sang el setembre del 2005. No hi ha cap dubte científic ni jurídic, per això va ser sancionat. Heras ho nega, però tres anys després continua sense donar una explicació del perquè de tot plegat. Potser li haurà de preguntar un jutge.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de maig del 2008)

Tothom vol ser als Jocs Olímpics i com que tothom no hi cap, cal establir unes marques mínimes en els esports que es pot aplicar aquesta mesura i unes quotes continentals en la majoria de la resta d’esports per assegurar que el màxim de països participin en els Jocs.
Entre dues edicions dels Jocs Olímpics –els quatre anys que formen una Olimpíada–, a tots els esports del programa olímpic es disputa, com a mínim, un campionat del món i un de continental. Si tenim present que els Jocs són propietat del Comitè Olímpic Internacional (COI), però que tots els aspectes tècnics són regulats per les diferents federacions internacionals, podríem arribar a la conclusió que aquestes competicions haurien de ser suficients per determinar quins esportistes i quins equips han de participar en els Jocs. En els esports d’equip això hauria de ser encara més clar. Un europeu de piragüisme es pot disputar en un cap de setmana, un de bàsquet, o handbol, o hoquei sobre herba, no.
Doncs res més lluny de la realitat. Cada esport regula com vol l’accés als Jocs i això va portar, ja fa molts i molts anys, a la creació dels anomenats tornejos preolímpics. Unes competicions que serveixen per acabar d’omplir de participants els tornejos olímpics, però que el mateix temps demostren fins a quin punt es poden arribar a fer tripijocs en l’esport.
Com en el cas dels presumptes positius de dues jugadores de la selecció espanyola femenina d’hoquei sobre herba en el preolímpic que es va jugar el mes d’abril a Bakú (Azerbaidjan). El temps dirà què va passar realment i si hi ha positius o no. El que sí que és clar és que els organitzadors –Azerbaidjan va quedar fora dels Jocs en perdre contra la selecció espanyola– van fer en aquest preolímpic moltes malifetes que no s’haurien atrevit a fer en un campionat del món o continental quan els ulls de tot l’hoquei haurien estat posats al damunt d’ells. Les jugadores ja ho van denunciar en el seu moment. I no és la primera ni serà la darrera vegada que passi una cosa semblant. Si l’equip de casa acostuma a tenir un tracte de favor en els grans campionats, què no ha de passar en un torneig com un preolímpic, amb només sis equips participants.
Els campionats mundials i els campionats continentals ja poden servir de tornejos preolímpics. No cal afegir unes competicions que només fan que saturar encara més el calendari, pressionar més els esportistes i fer sortir les passions més baixes que hi ha en l’esport. Fan mal a l’esport i a l’olimpisme.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 de maig del 2008)

Fa 24 anys, el primer govern socialista de Felipe González va fer un decret sobre les estructures de les federacions esportives que obligava les federacions espanyoles a fer eleccions i impedia que els presidents poguessin estar en el càrrec més de tres mandats. Va ser el que es va conèixer com el decret anti-Porta, perquè es va considerar que l’únic objectiu de la mesura era posar fi a la presidència de Pablo Porta en la Federació Espanyola de Futbol.
Amb aquell decret es va fer molt més, ja que va ser l’inici de la democratització de les federacions espanyoles, que encara mantenien les estructures del franquisme. Ja no hi haurien més designacions a dit i el poder quedava a les mans de les assemblees. Porta i quinze presidents més van haver de deixar el càrrec, però en la majoria de les eleccions que es van fer van triomfar els candidats continuistes. Amb comptades excepcions, aquells presidents eren homes del règim, envoltats de consellers que els feien creure que, sense ells, el seu esport no existiria, disposats a viure bé –allò que José María García, el Butanito, anomenava servir-se de l’esport i no servir l’esport– i a fer la viu-viu al costat de les comptades estrelles que tenia l’esport espanyol.
Ara les coses han canviat molt, tot i que encara hi ha presidents estel·lars que es pensen que són una reencarnació del rei Sol –«l’Estat sóc jo»– i que fa més anys que manen que no els que va manar Pablo Porta. També n’hi ha que acaben d’arribar però sembla que hi siguin de tota la vida. Com el de la federació de tennis, Pedro Muñoz, que s’ensuma que la gran generació de jugadors que hi ha actualment guanyaran la copa Davis i vol ser més protagonista que ells.
Pedro Muñoz sembla una reencarnació dels antics presidents chusqueros, aquells que arribaven a manar perquè eren amics d’algun amic d’un ministre o parents del cap provincial del Movimiento. El conflicte actual no és el primer que protagonitza. Muñoz és tan estrany que, a més de buscar la foto de lluïment, es baralla via SMS amb alguns dels millors jugadors que hi ha a la federació que dirigeix.
Tot plegat és tan esperpèntic que fins i tot m’havia fet desitjar que l’equip espanyol eliminés els Estats Units i arribés a la final perquè hi hagués encara més merder entre el president, els jugadors i els mitjans. Fins que m’han fet notar que si l’equip espanyol arriba a la final, sigui contra l’Argentina o contra Rússia, l’haurà de jugar fora i no es podran barallar una altra vegada per decidir la seu.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 16 de maig del 2008)

La sentència del Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) de la setmana passada, que afirma que les lleis dels estats no poden passar per sobre dels estatuts de les federacions internacionals a l’hora que aquestes reconeguin els seus membres ha caigut, òbviament, molt malament al país veí del sud. Com que les decisions del TAS són inapel·lables, ja que és l’última instància jurídica en l’àmbit de l’esport, cal esperar que ja no sentirem més allò que la llei espanyola de l’esport prohibeix que Espanya i Catalunya s’enfrontin –també prohibiria que ho fessin Espanya i la Rioja, però aquesta hipòtesi no l’ha contemplat mai ningú–. La porta s’ha obert, però el camí encara és llarg, ja que les portes de les federacions que s’han posat a les mans de les Nacions Unides a l’hora de reconèixer els seus membres –seguint la doctrina marcada pel COI el 1996– continuen tancades. Cal continuar buscant escletxes.
El TAS ha dit que les federacions internacionals són entitats privades que agrupen altres entitats privades per fer esport. Els estats no hi pinten res. Ara podríem ser ingenus, molt ingenus i refiar-nos que aquestes són les regles que cal seguir i que ningú farà joc brut. El gest del president de la Federació Espanyola de Patinatge, Carmelo Paniagua, mostrant el seu passaport espanyol mentre deia que el president de la catalana, Ramon Basiana, en tenia un d’igual hauria de passar definitivament a la història.
Però com que a l’Estat espanyol l’esport no té res d’agrupació d’entitats privades, no m’en refio. Menys encara després de veure l’arenga del president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, en la presentació dels uniformes que l’equip espanyol portarà a Pequín. Blanco va dir als esportistes: «No oblideu que representeu Espanya amb honor i compromís.» Ep noi, que la Carta Olímpica diu que els Jocs són competicions entre individus, no entre països! També diu que l’organisme que presideix Blanco ha de ser independent del govern del país, però després de Blanco va parlar el secretari d’Estat, Jaime Lissavetzky, que va dir: «Esperem que a Pequín ens acompanyin els èxits i permetin augmentar la imatge del nostre esport, dels nostres esportistes i d’aquest vell i jove país que és Espanya.» Esportistes que anireu a Pequín, ja ho sabeu, l’honor espanyol és a les vostres mans. Sou hereus del 2 de mayo, de Daoiz i Velarde i d’Agustina d’Aragó.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 de maig del 2008)

Si no fos perquè el programa olímpic per als Jocs de Pequín ja fa temps que està tancat i ben tancat, s’hi podria incloure una nova modalitat: a veure qui la diu més grossa als polítics. En les darreres setmanes, amb tot l’embolic de la torxa, han estat moltes les veus del que s’anomena Família Olímpica –membres del COI, dirigents de comitès olímpics nacionals, dirigents de federacions, esportistes i fins i tot periodistes– que han manifestat, resumint-ho molt, que no fa cap falta que els polítics vagin als Jocs de Pequín. Vull pensar que no hi inclouen els polítics xinesos, és clar.
No hi ha cap dubte que els polítics d’arreu del món estan fent una exhibició d’hipocresia amb els Jocs de Pequín i que volen netejar amb els Jocs la mala consciència que tenen pels negocis que fan amb la Xina en tots els altres terrenys.
Ara bé, qui afirma que els polítics no fan cap falta als Jocs Olímpics, ha pensat bé el que diu? Si fem desaparèixer els polítics, i tot el que ells gestionen, dels Jocs, en què quedarien aquests? És un organisme polític, les Nacions Unides, el que decideix quin estat, nació, país o territori pot entrar o no en el COI. La Carta Olímpica determina que les ciutats que volen els Jocs –també dirigides per polítics–, han de tenir el suport del govern del seu país per poder ser candidates. Si un govern diu «no», no hi ha candidatura.
Els governs –estatals, regionals, locals– acostumen a pagar la majoria de les instal·lacions on els esportistes s’entrenen i fan les competicions; atorguen beques de preparació als esportistes i subvencions als comitès olímpics, les federacions i els clubs del seu àmbit geogràfic. El nou govern espanyol té un ministeri que inclou la paraula esports i a Catalunya hi ha una Secretaria General d’Esports. A tots els municipis hi ha regidors d’Esports. Potser algú es pensa que l’expressió política esportiva es refereix als esportistes que es dediquen a la política.
La Carta Olímpica diu que els comitès olímpics nacionals han de ser independents dels governs dels seus països. El COI i els Jocs són apolítics diuen. Algú es creu que el comitè olímpic de la Xina no fa el que mana el govern xinès? Igual que va passar a l’URSS i els seus satèl·lits, a l’Espanya de Franco, a l’Alemanya de Hitler, a la Cuba de Castro i a tants altres països. Quants dels 205 comitès nacionals que formen el COI sobreviurien si els governs dels seus països els retiressin el seu ajut? I qui paga, vol manar. I manen els polítics. Per a les coses bones i per a les dolentes.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 d’abril del 2008)

La temporada de natació va començar l’1 d’octubre i des de llavors i fins aquest cap de setmana els nedadors d’elit catalans han pogut participar en el campionat d’Europa en piscina de 25 metres, en el campionat estatal en piscina de 50 metres (desembre), en el campionat de Catalunya obert en piscina de 50 metres (febrer), en el campionat d’Europa en piscina de 50 metres (març) i en el campionat estatal obert en piscina de 50 metres que s’acaba avui. El dimecres comença a Manchester el mundial en piscina de 25 metres. I encara queden els Jocs Olímpics.
Els campionats catalans i espanyols, igual que els de la resta de països, són necessaris i imprescindibles, perquè la natació no només és cosa dels nedadors d’elit. En una temporada olímpica, però, cal que coincideixin amb els Jocs dos europeus i un mundial? La natació va ser, durant dècades, un esport en què els millors del món només es trobaven cada quatre anys en els Jocs. Com l’atletisme. El primer campionat del món de natació es va fer el 1973. El d’atletisme, el 1983. La professionalització de l’esport i l’interès dels patrocinadors i de les cadenes de televisió va fer necessari omplir el calendari de competicions en què, a més de les marques, hi haguessin medalles i títols en joc. Ja se sap que els estats només s’interessen per l’esport quan hi ha medalles, sonen himnes i pugen i baixen banderes. L’atletisme, amb el cros, la pista coberta, la marató i la marxa, tenia una solució fàcil. La natació va trigar més. La solució? La piscina de 25 metres. El 1993 van néixer els mundials en aquest tipus de piscina i el 1996, els europeus. Des de l’any 2000, quan la federació internacional (FINA) va imposar la seva llei a l’europea (LEN) i va obligar a moure els europeus per poder fer els mundials cada dos anys amb un calendari net com una patena, els campionats d’Europa coincideixen amb els Jocs. La LEN va haver d’avançar els seus campionats de l’estiu a la primavera, com aquest any. Tampoc no passa res si l’europeu és al març i els Jocs a l’agost. Tampoc passa res amb l’europeu en piscina curta al desembre. El mundial en piscina curta de la propera setmana sí que està ficat amb calçador. Els entrenadors i nedadors ja són grans i saben què poden i què no poden fer si volen estar a punt quan toca estar a punt.
Ara bé, si volem que la natació, com qualsevol esport, atragui l’atenció del gran públic –com ha fet amb la pluja de rècords en el darrer europeu–, el que no es pot fer és que es confongui amb una allau de competicions que no pot acabar fent res més que devaluar les medalles que s’hi reparteixen. A l’europeu d’Eindhoven van faltar nedadors. A Manchester, encara en faltaran més. Encara bo que tots es trobaran a Pequín i quedaran les coses clares.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d’abril del 2008)