Papers d'esports

La USAP de Perpinyà vol trencar aquesta nit a París 54 anys d’espera i aixecar l’escut de Brennus que s’atorga al campió de França de rugbi. La última vegada que ho va fer va ser el maig del 1955. I no va aixecar un trofeu, sinó dos. En la memòria dels aficionats usapistes hi ha gravada la setmana del 22 al 29 de maig del 1955en què el seu club va fer un doblet mai repetit. El 22 de maig va derrotar el Lorda a Burdeus en la final del campionat de França i el 29 de maig es va desfer del Mazamet, a Tolosa, en la final de la challenge Du Manoir -que vindria a ser la copa, que ja no es disputa.

El president de la USAP del 1955 era Paul Sacase -hi estaria del 1949 al 1961- i la plantilla estava dirigida per Joseph Jep Desclaux i Fernand Vaquer, un tàndem que estaria al front dels usapistes del 1949 al 1958, quan Vaquer es va retirar. Desclaux encara continuaria uns anys més fins acumular 13 temporades, rècord absolut de longevitat a la banqueta de la USAP. Desclaux, nascut a Colliure, va ser el capità dels equips de la USAP campions el 1938 i el 1944. En aquell USAP destacava un home, el pilier dret André Sanac, deu cops internacional per França entre 1952 i 1957 i que era el capità de l’equip. Sanc va guanyar el torneig de les Cinc Nacions del 1954. Serge Torreilles, Gerard Roucariès, René Monié i Georges Gauby eren els altres catalans de l’equip que van ser internacionals.

El campionat 1954-55 de la USAP va ser impecable. En la primera fase va guanyar els set partits que va jugar a l’Aimé-Giral i va guanyar dos partits, en va empatar dos més i en va perdre tres a fora. En la fase final va eliminar succesivament el Graulhet (17-5), el Périgueix (15-3), el Mont-de-Marsan (17-11) i el Romans (18-0) abans de trobar el Lorda en la final. El Lorda havia estat el campió el 1952 i el 1953 i estava dirigit al camp per Jean Prat monsieur rugbi, un dels millors jugadors de tots els temps. La USAP havia perdut contra el Lorda la final del 1952 i volia revenja. Quan els dos equips es retiraven al vestidor després de l’escalfament, el capità André Sanac va agafar del braç l’àrbitre, Georges Lafitte, i li va dir que en la semifinal del 1952, que van acabar guanyant, no havia estat honest amb ells i que si ho tornava a fer, es retirarien. La USAP va començar perdent (0-6) però tres marques li acabarien donant la victòria (11-6).

Una setmana més tard, el 29 de maig, amb l’escut de Brennus ben guardat, la USAP va afrontar la final de la challenge Du Manoir. Va ser a Tolosa i el rival el Mazamet, que havia eliminat el Lorda en les semifinals. La USAP va guanyar 22-11 i Sanac va fer dues marques abans de trencar-se el braç. El capità va estar un any sense jugar i aquell equip de la USAP no va tenir continuitat de títols.

Vint-i-dos anys després, el 29 de maig del 1977, la USAP va tornar a aparèixer en una final del campionat de França. Va ser al Parc dels Prínceps de París, però no va poder fer res davant el Besiers, que es va imposar per 12-4. El Besiers va guanyar 10 títols entre el 1971 i el 1984. En aquella final va jugar a les files de l’USAP l’actual president, Paul Goze, mentre que al Besiers va jugar Olivier Saisset, que l’any 2004, ja com entrenador, portaria a la USAP a jugar la final. Abans de la final del 2004 n’hi hauria una altra, la del 1998, que acabaria com la del 1977 i la del 2004, amb derrota per als catalans. La final del 1998 es va jugar el 16 de maig del 1998 a l’estadi de França i l’Stade Français va derrotar la USAP per un contundent 34-7. París va veure una gran peregrinació dels aficionats amb els colors “sang i or”, que explicaven que a la USAP, els aficionats coneixien a tots els jugadors i a l’Stade Français, els jugadors coneixien tots els aficionats, donant a entendre que l’equip de la capital era un conjunt artificial, fet a cop de talonari i sense suport social.

Després d’haver necessitat que passessin vint-i-dos anys entre la final del 1955 i la del 1977, vint-i-un entre la del 1977 i la del 1998, la USAP va aconseguir finalment escurçar el termini per arribar a una final, tot i que no escurcés el període  sense títols. Només sis anys després dxe l’anterior final, l’any 2004 la USAP va tornar a la final del campionat de França. L’equip dirigit per Olivier Saisset va tornar a ser un equip competitiu però sense títols. L’any 2003 va arribar a la final de la copa d’Europa que va perdre contra el Tolosa (22-17), el 24 de maig, a Dublín i poc més d’un any després, el 26 de juny del 2004, va disputar la final del campionat de França novament a l’Stade Français, novament a l’estadi de França i, novament, va perdre (38-20).

Avui la USAP ha tornat a escurçar el període entre finals. Aquest cop ha trigat només cinc anys. Amb Jacques Brunel a la banqueta i tot i la plaga de lesions, la més important la del seu jugador estrella, el neozelandès Dan Carter, la USAP ha acabat primer la lliga regular i ha eliminat l’Stade Français a semifinals (25-21). El darrer obstacle per trencar la sequera de 54 anys és el Clermont d’Auvergna, un club que ha disputat nou finals i les ha perdut totes. Les dues últimes, en les dues darreres temporades, i que arriba a la final amb tanta o més ganes de victòries que la USAP.

La USAP de Perpinyà busca demà a París contra el Clermont d’Auvergna el seu primer títol de campió de França de rugbi des del 1955. Des de la victòria contra el Lorda en la final que es va jugar a Bordeus el 22 de maig del 1955, que els aficionats usapistes esperen el retorn de l’escut de Brennus -el trofeu de campió de França- al Castellet.  Des d’aquell dia, la USAP ha jugat tres finals més, sense èxit, els anys 1977, 1998 i 2004. La USAP té en el seu palmarès sis títols de campió de França (1914, 1921, 1925, 1938, 1944 i 1955), però encara té més finals perdudes, ja que ha disputat i perdut, les finals dels anys 1924, 1926, 1935, 1939, 1952, 1977, 1998 i 2004. Més d’una generació d’aficionats de Perpinyà no ha vist el seu equip campió. De fet, dels 15 homes que van guanyar l’últim títol, només en queden nou de vius. El capità d’aquell equip, André Sanac, que l’agost farà 84 anys, explicava dijous a L’Equipe que hi ha qui es pensa que els emprenyaria deixar de ser els darrers campions de la USAP, però que ell vol tornar a veure l’escut de Brennus a Perpinyà.

La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà)  va néixer el 1933 de la fusió de la Unió Esportiva Perpinyà (USP) amb el Club dels Arlequins de Perpinyà. La USP va ser campiona els anys 1921 i 1925 i era el nom que des del 1919 havia adoptat l’Associació Esportiva Perpinyà (ASP), club fundat el 1902 i que havia estat campió de França el 1914. Podem veure, doncs, com els sis títols de la USAP els ha guanyat amb tres noms diferents. El campionat de França de rugbi es va començar a jugar el 1892 i la primera final es va disputar el 20 de març d’aquell any, amb victòria del Racing CF sobre l’Stade Français per 4-3. La USAP -en aquest cas el seu predecessor l’ASP- no va arribar a cap final fins el 1914, però va guanyar el títol a la primera. La seva víctima va ser l’Stade Tarbais en una final que es va jugar a Tolosa el 3 de maig del 1914 (8-7). El mig de melè d’aquell equip era Aimé Giral, que va morir en la Primera Guerra Mundial i que dóna nom a l’estadi on la USAP disputa els seus partits. Després de l’aturada per la Primera Guerra Mundial, la USAP va tornar a la final el 1921 i va sumar el segon títol. Aquest cop va derrotar el Tolosa (5-0) en la final es va jugar a Besiers el 17 d’abril del 1921. La tercera vegada que els de Perpinyà van arribar a la final, el 1924, les coses no van anar tant bé i van perdre per 3-0 amb el Tolosa en el partit que es va jugar a Bordeus el 27 d’abril. Aquella va ser la primera de tres finals consecutives per a l’equip de Perpinyà (1924, 1925 i 1926) que es tancarien amb un títols i dos subcampionats. La final del 1925 es va jugar a Tolosa el 26 d’abril entre la USAP i el Carcassona. El partit va acabar amb empat a zero i es va haver de suspendre per culpa de la pluja quan es portaven jugats cinc minuts de la pròrroga. La final es va tornar a jugar el 3 de maig a Besiers i la USAP va guanyar per 5-0. La final del 1926, a Bordeus, va suposar una derrota per 11-0 contra el Tolosa. Aquell equip l’entrenava Gilbert Bruts, que dona nom a l’estadi on ara juguen els Dragons Catalans de rugbi a 13.

Nou anys més tard, la USAP va tornar a la final. I va tornar a perdre. El 12 de maig del 1935, el Biarritz va derrotar l’USAP per 3-0 a Tolosa. Tres anys més tard va arribar la revenja. El 8 de maig del 1938, altra cop a Tolosa, catalans i bascos es van tornar a veure les cares i aquest cop el triomf va ser per a la USAP (11-6). La final del 1939 va tornar a tenir la USAP i el Biarritz de protagonistes i els bascos van recuperar el títol en la pròrroga (6-0). Aquella final es va jugar a Tolosa el 30 d’abril del 1939. L’1 de setembre d’aquell any va esclatar la Segona Guerra Mundial i el campionat de França no es va jugar els anys 1940, 1941 i 1942. El campionat es va reprendre el 1943, encara sota ocupació alemanya. La USAP va ser el campió de l’edició del 1944 en batre el Baiona per 20-5 en la final que es va jugar en el Parc dels Prínceps de París el 26 de març del 1944. La capital francesa va ser alliberada el 19  d’agost del 1944. L’any 1952, la USAP va tornar a la final, que va perdre, per 20-11 contra el Lorda, a Tolosa, el 4 de maig. Tres anys després, arribaria la gran temporada de la USAP. Però aquesta és una altra història.

El triplet que ha aconseguit el Barça de Guardiola és el primer de la història per a l’equip de futbol del FC Barcelona, però el 13è en la història de la entitat. Dels quatre esports  professionals històrics del club,  el futbol ha estat l’últim que ha aconseguit guanyar en una mateixa temporada els tres títols majors -copa d’Europa, lliga i copa-. La secció d’hoquei sobre patins acumula vuit triplets; la d’handbol, tres i la de bàsquet, un. La raó de ser del Barça és el futbol i el triplet del Barça 2008-09 ha mobilitzat com mai els aficionats blaugrana, però no és sobrer recordar que altres equips barcelonistes ja havien fet la gesta que ara han aconseguit els Messi, Xavi, Iniesta, Puyol i companyia. Les dues anteriors copes d’Europa del futbol blaugrana van formar part d’un doblet (copa d’Europa i lliga), tant amb la de Johan Cruyff la temporada 1991-92 com amb la de Frank Rijkaard la 2005-06.

La copa d’Europa de futbol es disputa des de la temporada 1955-56; la d’handbol, des de la 1956-67, la de bàsquet des de la temporada 1957-58 i la d’hoquei sobre patins des de la temporada 1965-66. En futbol i handbol, el Barça és el primer i únic club català que ha guanyat la màxima competició europea de clubs. En bàsquet, el Joventut de Badalona la va guanyar abans (1993-94) i en hoquei sobre patins, tant el Voltregà (1965-66)  com el Reus Deportiu (1966-67) també van ser campions d’Europa abans que el Barça. L’Igualada i el Noia també ho han estat posteriorment.

La secció d’hoquei sobre patins va obtenir el seu primer triplet la temporada 1977-78 i l’últim la 2006-07. Amb Josep Lorente a la banqueta, l’equip blaugrana va guanyar la seva primera copa d’Europa la temporada 1972-73 i el 1978, la temporada en què va iniciar una ratxa de vuit títols europeus seguits, també va conquerir la lliga i la copa. Josep Lorente aconseguiria tres triplets més les temporades 1978-79, 1980-81 i 1984-85. Amb Josep Lorente a la banqueta el Barça va guanyar 10 copes d’Europa. El Barça d’hoquei es retrobaria amb els triplets amb Carlos Figueroa a la banqueta. El tècnic sevillà va conduir el Barça a guanyar sis copes d’Europa i a fer tres triplets: 1999-00, 2001-02 i 2004-05. El darrer triplet de l’hoquei sobre patins blaugrana va arribar la temporada 2006-07 amb Joaquim Paüls a la banqueta. Paüls va guanyar dues copes d’Europa. Tots els entrenadors de l’hoquei blaugrana que han guanyat la copa d’Europa també han fet el triplet.

La segona secció blaugrana que va ser capaç de guanyar els tres títols grans del seu esport va ser la d’handbol i hi va aconseguir tres vegades. Amb Valero Rivera a la banqueta, el Barça d’handbol va guanyar sis copes d’Europa entre les temporades 1990-91 i 1999-00, cinc d’elles consecutives entre les temporades 1995-96 i 1999-00. Les temporades 1996-97, 1997-98 i 1999-00, el Barça de Valero Rivera va acumular la copa d’Europa, la lliga i la copa. La setena copa d’Europa de l’handbol blaugrana, la temporada 2004-05 amb Xesco Espar a la banqueta, no va anar acompanyada de cap altre títol.

El bàsquet blaugrana, que va ser l’últim dels equips del Barça en guanyar la copa d’Europa, també va aconseguir el triplet abans que el futbol. Ho fer l’equip que dirigia Svetislav Pesic la temporada 2002-03, quan a l’Eurolliga conquerida en el palau blaugrana davant el Bennetton de Treviso, hi va afegir la lliga ACB i la copa. La única copa d’Europa del bàsquet blaugrana va formar part d’un triplet.

La copa d’Europa aconseguida a Roma és la 29a de la història del FC Barcelona. L’hoquei sobre patins n’ha aconseguit 18; l’handbol, set; el futbol, tres i el bàsquet, una. D’aquestes 29 copes d’Europa, 11 s’han guanyat en el segle XXI i com a mínim, una en cada esport. L’hoquei continua manant amb set títols en aquest segle, per dos del futbol i un per al bàsquet i l’handbol.

Durant el programa d’en Josep Cuní a TV3 ahir al matí vaig veure dos SMS dels espectadors que estaven en contra de l’eufòria general que es viu a Catalunya pels èxits del Barça. Un dels SMS demanava als tertulians que parlessin de «coses importants» i l’altre es preguntava: «Quan s’acabarà aquesta tortura?» Ni el Barça de Guardiola ha estat capaç d’aconseguir unanimitat. En la reacció, absolutament legítima, d’aquests espectadors, hi vaig veure un punt d’egoisme. No els agrada un fet que ha portat una immensa, boja i espectacular alegria a milers i milers dels seus conciutadans. En els temps que corren en aquest país, econòmicament i políticament, el triplet dels blaugrana ha estat una manera d’evadir-se dels problemes. Uns problemes que, és evident, les tres copes del Barça no solucionaran, però que durant unes setmanes han passat a un segon terme. A qui li pot emprenyar que la immensa majoria dels seus veïns estiguin contents? Opi del poble? Digueu-li com vulgueu, però el Barça és un dels mobilitzadors de masses més importants del país, si no el que més. Que els mitjans li donem joc i ho fem tot més gros del que podria ser? És la llei de l’audiència, però les cròniques ens parlen de les grans rebudes a l’equip de les cinc copes dels anys cinquanta i llavors no hi havia els mitjans de comunicació d’ara.
El Barça ha estat, és i serà un element indestriable del nostre país. Per als que les seleccions espanyoles no ens diuen res, el Barça fa el paper de substitut de les seleccions catalanes a les quals neguen el pa i la sal. I els que li vulguin negar aquest paper perquè en el Barça hi ha jugadors estrangers, que es mirin els nacionalitzats que hi ha a les seleccions espanyoles. Des del 2-6 al Bernabéu fins a la final de Roma, passant pel gol d’Iniesta al Chelsea, la final de València i la lliga guanyada amb nocturnitat, Catalunya ha estat de festa. No tota, és clar. Els SMS de què parlava a l’inici en són la prova. Per als emprenyats, ja sigui perquè són del Madrid, de l’Espanyol o perquè es consideren superiors intel·lectualment a tot el que suposa el futbol –quines grans cròniques de Manolo Vázquez Montalbán ens hem perdut!–, els recordo que encara podia haver estat pitjor per a ells. Que el Barça no havia fet mai el triplet d’enguany –tampoc cal dir que és el primer en 110 anys d’història blaugrana, que la copa d’Europa es juga des del 1955, la lliga des del 1929 i la copa des del 1902 i si una competició no existeix, no es pot guanyar– i que no és un club capaç de tenir una gran regularitat de títols. I els tres títols d’enguany donen accés a tres noves competicions per al 2010 –mundial de clubs i dues supercopes–. Ho sento, nois. Tres noves possibilitats de títols. De festa, d’alegria.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 29 de maig del 2009)

Mick Doohan, Michael Schumacher, Valentino Rossi, Roger Federer, Kobe Bryant, Michael Phelps. Què tenen en comú aquests esportistes a més a més d’haver estat, o ser encara, els millors del món en les seves especialitats? Que a tots, tard o d’hora, els va sortir algun esportista espanyol que els va prendre, o discutir –realment o mediàticament – l’hegemonia en el seu esport. I què els va passar a tots, i a algun encara li passa? Que totes les meravelles que els mitjans d’informació espanyols ens havien cantat d’ells, les seves gestes, les seves actituds, la seva fortalesa mental i física, van desaparèixer o es van convertir en negatives quan el rival espanyol va entrar en acció. El darrer cas és el de Michael Phelps. Des que el cordovès Rafa Muñoz i el seu banyador màgic s’han apropat o batut les marques de Phelps en una de les moltes proves que el nedador de Baltimore domina, que tota la llegenda de Phelps bastida en els darrers anys i que va arribar al cim a Pequín sembla que no sigui res. Tot sigui dit, Phelps també hi va contribuir amb la seva pipada de marihuana, però ara mateix, comparar Phelps amb Rafa Muñoz seria allò que els catòlics anomenen un pecat mortal.
No sé si passa el mateix en altres països, però sembla una manera de fer molt espanyola aquesta de denigrar una persona per aixecar-ne als altars una altra. Els mitjans espanyols estan tant acostumats al futbol, i a la rivalitat entre el Real Madrid i el Barça, que posen tot al mateix sac. Res del que fa el rival és bo. El que ha guanyat ho ha guanyat amb males arts. O, simplement, perquè els rivals que hi havia, fins que ha arribat l’espanyola, no tenien categoria. Ergo, el que havia fet fins llavors el que dominava no tenia tant valor com que el que fa el que domina ara, que és el nostre, és clar.
Perquè Àlex Crivillé fos més bo, calia rebaixar el que havia fet Mick Doohan –al qual el català només va poder destronar quan l’australià es va lesionar-?. Fernando Alonso va trencar la ratxa de Michael Schumacher i el va acabar d’empènyer a la jubilació. No va fer res de bo l’alemany en tots aquells anys? Valentino Rossi manté a ratlla Dani Pedrosa i Jorge Lorenzo igual que va fer abans amb Sete Gibernau. Aquesta és una bèstia negre que dura i dura. De Roger Federer no cal ni parlar-ne. Tots tenim present el què està passant. Si els periodistes ho tinguessin tant clar com Rafa Nadal! Kobe Bryant? Seguiu amb atenció els play-off. Si fa 40 punts, veure com destaquen que no ho ha fet amb bons percentatges. Si Gasol en fa 20, és al novena meravella del món. Que no veuen que si guanyen el títol serà perquè hi són tots dos? El que pot fer Gasol tot sol ja ho vam veure durant anys a Memphis. Em sembla que el bàsquet, encara, és un esport d’equip.
I finalment, Michael Phelps. Rafa Muñoz guanyarà Phelps en el mundial d’aquest estiu? Ho podrà intentar si Phelps supera les proves de selecció dels Estats Units i neda les proves de papallona. Cosa que no està fent en aquestes primeres setmanes de la temporada. Estic esperant llegir algun dia un titular que digui, si fa no fa això: “Phelps tiene miedo de Rafa Muñoz” si el nord-americà no neda les proves de papallona a Roma. Temps al temps.

La vida ni comença ni s’acaba amb el Barça. Només faltaria. Però les victòries, i les derrotes, d’aquest club formen part indestriable de la vida de moltes generacions de catalans. Podem discutir si no se’n fa un gra massa de tot plegat, però tampoc hem d’anar cercant explicacions racionals a tot el que fem en la vida. Cada títol, a més, pot acabar sent especial i diferent dels altres. Com ho és el de copa de Mestalla i els que poden caure en els pròxims dies. Amb més o menys capacitat de raonament i de comprensió de part meva, he viscut 28 títols grans del Barça de futbol des que la meva mare em va parir. La primera copa em va arribar amb dos anys; la lliga, amb 13; la copa de fires, amb cinc; la recopa, amb 18, i la copa d’Europa, amb 31. La meva filla gran, que farà sis anys d’aquí un mes, ja acumula una Champions, dues lligues i una copa en el seu palmarès. La petita, que acaba de fer tres anys, té una Champions, una lliga i una copa. Com canvien els temps! I el Barça.
La Irina, la gran, ara comença a entendre què és això del Barça. Quan anava a P3, ja sabia bona part de l’himne del Barça. I no l’hi vaig ensenyar jo. Un dia va arribar l’autocar que els porta de l’escola i quan es van obrir les portes, estava sonant l’himne del Barça i tots van baixar cantant-lo. El xòfer l’havia posat. Llavors l’himne del Barça era per a ella una cançó com el Sol, solet o el Joan petit. Ara pregunta, vol la bandera del Barça penjada al balcó i diu que vol anar al camp, que no vol mirar el Barça per la tele. De fet, mirar, mirar, només ha vist el Barça-Vila-real de diumenge i es va quedar adormida al sofà quan el Barça tenia la lliga al sac amb el 3-1. I abans li havia explicat a la petita, la Mariona, que el 3 era del Barça i l’1 «dels grocs». L’endemà li vaig haver d’explicar que el Barça havia acabat 3-3. «Així no ha guanyat?», em va dir. Dimecres el Barça sí que va guanyar. I aquest cop hi havia un elemental material que ho certificava: la copa. Li vaig ensenyar la portada del diari amb la copa. Igual que va fer el dia del Chelsea, la Irina es va emportar el diari a l’escola. I el va mostrar, orgullosa, als seus amics més culers com en David, en Nadir o en Tomás, que més d’un cop van a l’escola amb la samarreta del Barça.
Tot plegat emocions, sentiments, satisfaccions. Elements que moltes coses de la vida et poden proporcionar en diferents moments i situacions. El Barça també. I aquests dies són del Barça. Són dies de sentir i mostrar l’orgull de ser culer i català. De veure com la llegenda continua i s’engrandeix amb les noves generacions de catalans.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 de maig del 2009)

Els membres de la comissió d’avaluació del Comitè Olímpic Internacional (COI) són a Madrid per examinar la candidatura de la capital de l’Estat espanyol per als Jocs Olímpics del 2016. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha estat un dels s’ha dirigit als cardenals olímpics i, entre d’altres coses, ha fardat dels èxits de l’esport espanyol. Zapatero ha dit que un dels punts forts que recolzen el projecte de Madrid és “el moment daurat de l’esport espanyol” que té en algunes disciplines “als millors del món”, començant, “pel futbol”. Zapatero, sense esmentar-lo, s’ha referit al Barça.

Doncs ja que Zapatero ha volgut recordar els èxits de l’esport espanyol, anem a fer la nostra repassada mensual al que han fet els esportistes espanyols en els campionats del món i d’Europa que s’han disputat en els darrers 30 dies. Més que res per demostrar que els responsables de l’esport espanyol -havíem quedat que Zapatero feia de ministre, oi?- continuen ignorant la realitat.

Durant el mes d’abril i l’inici del mes de maig han tingut lloc cinc campionats del món i set d’Europa en 11 esports diferents -set esports olímpics i quatre no olímpics-. En total, s’han posat en joc 121 títols en categoria absoluta dels quals els esportistes espanyols n’han guanyat dos. Dos títols que cal acompanyar de set medalles més. Les medalles d’or han estat pel català Kilian Jornet en el campionat d’Europa d’esquí de muntanya i Esther San Miguel en l’europeu de judo. La resta de medalles s’han guanyat en aquests dos mateixos campionats -dues plates en l’esquí de muntanya, una per a la catalana Mireia Miró, i una plata en judo-, en l’europeu d’halterofília -una plata i dos bronzes- i en el mundial de botxes femení -un bronze-. En els europeus de lluita, de salts de trampolí, de gimnàstica artística, d’esquaix per equips i en els mundials de curling masculí i mixt, d’hoquei sobre gel femení i de patinatge sobre gel sincronitzat, res de res.

També s’ha disputat en els darrers dies el campionat d’Europa de patinatge artístic de grups. Aquí els representants de la federació espanyola de patinatge han guanyat dos ors i un bronze. Com que els equips no participen com a seleccions sinó com a clubs -com serien les copes d’Europa de clubs-, no em sembla que s’hagin de barrejar amb els altres campionats. Això sí, que en quedi constància, més que res perquè totes les medalles de que ara farda la federació espanyola les han guanyat clubs catalans, l’Olot i el Sant Celoni els ors i el Blanes el bronze.

Rafa Nadal continua guanyant, els ciclistes també ho fan de tant en tant, igual que la gent del motor. Els esportistes dels esports no professionals, aquells dels quals la gent només s’acostuma a recordar cada quatre anys, no estan tenint un bon any. Segons Zapatero però, en la mateix línia que Jaime Lissavetzky o Alejandro Blanco abans, l’esport espanyol domina el món. Doncs mira que bé.

Vuit mesos després dels Jocs Olímpics de Pequín, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha anunciat aquesta setmana que sis esportistes havien donat positiu en els nous controls que es van fer a les mostres preses durant els Jocs. Unes mostres que en aquell moment van donar negatiu i ara han donat positiu. Per què? Doncs perquè ara s’han pogut buscar, i trobar, substàncies que encara que s’haguessin buscat a Pequín no s’haurien trobat. Quan van acabar els Jocs el COI ja va anunciar que analitzaria centenars de mostres sospitoses amb els nous mètodes de detecció de l’anomenada EPO de tercera generació, la CERA, que s’estaven desenvolupant. I encara poden haver-hi més positius, ja que segons la normativa olímpica, les mostres es poden guardar i analitzar durant vuit anys a la recerca de productes que l’estiu del 2008, per exemple, se sabia que existien, però que no es podien detectar. Aquests controls retroactius ja es va aplicar, amb èxit –èxit vol dir atrapar tramposos– en el mundial d’atletisme del 2003.
Dels sis positius, si el procés acaba amb sanció, com seria lògic, dos suposaran canvis en el medaller dels Jocs. Rashid Ramzi (Bahrain) perdrà l’or dels 1.500 m que anirà a parar a les mans d’Asbel Kipruto (Kenya), Nicholas Willis (Nova Zelanda) serà plata i el francès Mehdi Baala serà bronze. Juan Carlos Higuero passarà del cinquè al quart lloc. En la cursa en ruta de ciclisme, David Rebellin (Itàlia) perdrà la plata, que serà per a Fabian Cancellara (Suïssa) i el rus Aleksandr Koboleb pujarà al tercer lloc. O sigui que Higuero, que va quedar decebut pel cinquè lloc, ara estarà encara més decebut perquè, per ara, és quart. El pitjor lloc de tots diuen (els que ho diuen segurament han fet millor lloc que quart alguna vegada).
Vuit mesos després, aquest pitjor lloc es pot acabar convertint en una medalla de bronze per a Baala i Kobolev. Baala també va passar el control a Pequín. Kobolev, no. Pot un esportista que no ha passat el control heretar una medalla perquè un que ha quedat al davant ha donat positiu? El COI ens ho dirà en les pròximes setmanes o mesos. També hi ha qui defensa que no s’han de tornar a repartir les medalles, que el lloc del trampós ha de quedar desert i punt. En aquest cas, els 1.500 m de Pequín no tindrien campió. Sigui com sigui, farien bé els atletes de totes les proves de lluitar al màxim en cada final. Que oblidin allò del pitjor lloc de tots. Un relaxament final que fa passar de quart a cinquè pot acabar costant una medalla olímpica. Vuit mesos o vuit anys després.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 de maig del 2009)

La designació de Barcelona com a seu olímpica l’octubre del 1986 va tancar el període de calma i va tornar a obrir la lluita pel poder en el Comitè Olímpic Espanyol. Aquest cop la lluita va ser entre les federacions olímpiques i no olímpiques per les quotes de poder amb els nous estatuts, ja que amb la reforma que es va fer després de la llei de l’esport del 1980, els representants de les federacions d’esports no olímpics aplegaven més vots que els de les federacions d’esports olímpics.
 
Mentrestant, el PSOE havia tornat a guanyar les eleccions generals del 1986 i Javier Gómez-Navarro va substituir Romà Cuyàs en el CSD. Una afirmació que va fer el nou responsable de l’esport espanyol el 15 de gener del 1987 defineix com estava el pati en el comitè olímpic: “M’alegra no ser membre del COE”. El 19 de gener, la major dels representants de les federacions, tant olímpiques com no olímpiques, van abandonar el ple en no haver-hi acord sobre els nous estatuts. Malgrat això, es va acabar fent una votació en què van participar 47 dels 109 membres amb dret a vot que van començar l’assemblea. Els dissidents ja estaven decidits a fer fora el Borbó i el 26 de gener, els representants de 26 federacions van demanar la dimissió del president del COE. Alfonso de Borbón va acceptar plegar quan el COI aprovés els nous estatuts i quan es formés el comitè organitzador dels Jocs de Barcelona (COOB-92). El COI va aprovar els estatuts el 25 de febrer; el 3 de març, el duc de Cadis va anunciar que convocaria eleccions anticipades cosa que va fer finalment el 26 de març.
 
Les eleccions es van fer el 27 de maig del 1987 amb tres candidats: el barceloní Carles Ferrer Salat membre del COI des del 1985; Arturo Delgado, president de la federació espanyola de vela i Manuel Fonseca, expresident de la federació espanyola de piragüisme i secretari general del COE. Ferrer Salat, l’home de Samaranch, va arrassar amb 184 vots per 61 de Fonseca,14 de Delgado, que es va dir que era el candidat Javier Gómez-Navarro i set vots en blanc. Ferrer Salat va obtenir el suport de 18 de les 28 federacions olímpiques i de 44 dels 56 votants individuals. Van participar en les votacions 114 dels 133 membres de l’organisme. Ferrer Salat va ser campió estatal de tennis i jugador de l’equip de Copa Davis en els anys 50 i va tenir una destacada carrera empresarial, especialment al capdavant de la patronal espanyola, la CEOE. La seva experiència com a gestor va ser molt útil en aquells anys preolímpics per a Barcelona. També va ser un contrapoder tant al domini socialista en el govern de la ciutat i de l’Estat com al de CiU a la Generalitat, ja que no combregava políticament amb cap d’ells. Anys enrere havia estat temptat políticament per Alianza Popular, tot i que no s’hi va implicar mai directament. Ferrer Salat va ser la extensió de Samaranch a Espanya i Catalunya des de la seu del COI a Lausana. Alfonso de Borbón va morir decapitat en un accident d’esquí el gener del 1989 als Estats Units.
 
Després de dos presidents als quals van impedir completar els mandats pels quals havien estat triats -Romà Cuyàs i Alfonso de Borbón-, Carles Ferrer Salat va inciar l’etapa de presidents que van morir mentre ostentaven el càrrec, ja que tant ell moriria d’un atac de cor i el seu succesor, Alfredo Goyeneche, en un accident de trànsit.
 
Ferrer Salat va ser reelegit, sense oposició, en dues ocasions. La primera el 18 d’abril del 1991, per unanimitat i sense votació. Va impulsar el programa ADO i va viure l’èxit de l’esport espanyol en els Jocs de Barcelona del 1992. El 17 d’abril del 1997 va aconseguir un nou mandat amb 186 vots a favor, 25 en blanc i dos nuls. Ferrer Salat va morir de forma sobtada el 18 d’octubre el 1998 d’un atac al cor als 67 anys. El seu vicepresident primer, Alfredo Goyeneche, el va substituir mentre va durar el procés electoral. El 17 de desembre l’assemblea del COE va triar nou president Goyenche amb 242 vots a favor i 8 en blanc. Goyeneche va completar el mandat de Ferrer Salat i es va presentar a la reelecció el 4 d’abril del 2001, sense rival, i va reelegit per un nou mandat amb el suport unànime de l’assemblea, 212 vots a favor i cap en contra. Goyeneche, que va ser el primer president del COE que havia participat en uns Jocs Olímpics -hípica el 1960-, va morir el 16 de març del 2002 en un accident de trànsit quan anava a Vitòria a a presenciar la fase final de la copa de bàsquet. Tenia 64 anys. El COE va haver de convocar eleccions que es van fer el 29 de maig del 2002 i per primer cop des del 1987, quan Carles Ferrer Salat va accedir al càrrec, hi va haver més d’un candidat. El basc José María Echevarría, vicepresident de Goyeneche i president en funcions del COE es va enfrontar al barceloní Alejandro Soler-Cabot, president de la federació espanyola de pentatló modern. Echevarría va derrotar Soler-Cabot per 137 vots a 93, amb 3 vots nuls i 15 en blanc per un total de 248 vots emesos.
 
Echevarría no es va presentar a la reelecció i en les eleccions del 2005, que es van fer el 29 de setembre, Alejandro Blanco, va guanyar per 101 a 84 a Mercedes Coghen, vicepresidenta de la federació espanyola d’hoquei sobre herba i que va ser membre de l’equip espanyol d’hoquei sobre herba que va guanyar l’or als Jocs de Barcelona. Blanco va presentar l’aval de 22 federacions olímpiques i Coghen el de sis federacions olímpiques i sis no olímpiques. Mercedes Coghen va ser nomenada consellera delegada de la candidatura olímpica de Madrid per als Jocs del 2016 el novembre del 2006 després del fracàs de l’intent per aconseguir els Jocs del 2012. Dimecres, Alejandro Blanco va ser reelegit quatre anys més amb 141 vots a favor, 10 en blanc i cap en contra.

El govern d’Adolfo Suárez va canviar la cúpula de l’esport espanyol el setembre del 1976 i també es va canviar el president del Comitè Olímpic Espanyol. Benito Castejón va ser nomenat Delegado el 9 de setembre del 1976 i automàticament va passar a manar en el COE. El 14 de juny del 1977, Castejón va dimitir com a president del COE i va convocar eleccions per al 21 de juny, que va guanyar amb 36 vots a favor i un en contra. Aquella va ser una època de moltes reformes i canvis polítics i administratius. Benito Castejón va tenir tres càrrecs en l’administració en un any. De Delegado Nacional de Deportes (setembre 1976) a Director General del Consell Superior d’Esports (setembre 1977), passant per Director General d’Educació Física i Esports (abril 1977). Tres noms i tres càrrecs però una única funció.
 
Castejón va ser president del COE mentre va ocupar el càrrec de màxim responsable de l’esport espanyol. La transició política no va portar grans canvis en l’estructura de l’esport. Castejón va ser cessat com a Director General del Consell Superior d’Esports el 23 de gener del 1980. El seu substitut, Jesús Hermida va prendre possessió el 29 de gener. El 17 d’abril del 1981, Benito Castejón va presentar la dimissió de president del COE durant una reunió de la comissió executiva de l’organisme en la qual es va arribar a la conclusió que la persona més indicada per ser el nou president era Jesús Hermida. El 13 de maig, Hermida va ser triat president del COE en el plenari del comitè amb 53 vots a favor, dos en contra, dos en blanc i un de nul. Tres dies després, Jesús Hermida passava a tenir rang de Secretari d’Estat en el govern d’Adolfo Suárez. El president d’un organisme teòricament independent dels poders públics com era el COE estava tan sols un graó per sota del càrrec de ministre del govern espanyol. Durant l’elaboració de la llei de l’esport del 1980, Castejón havia propugnat la separació dels dos càrrecs, tot i que mai s’ho va aplicar. Quan va ser cessat va dir que no havia tingut temps d’aplicar les reformes. Si la independència del COE havia de ser total, també ho havia de ser econòmica i, en aquells temps, el COE tenia la seu a l’edifici del Consell Superior d’Esports, de qui rebia tot el suport econòmic. Durant el 1981 i el 1982 es va discutir molt sobre com havia de ser el COE en la nova etapa de l’Espanya democràtica. Un membre històric de l’organisme, Anselmo López, el va arribar a qualificar d’agència de viatges per dur els esportistes als Jocs cada quatre anys. López va ser protagonista d’un dur enfrontament amb l’equip de Jesús Hermida, ja que volia la independència total del COE però amb diners públics i Hermida li recordava que qui paga mana.
 
La victòria del PSOE en les eleccions de l’octubre del 1982 va portar canvis a l’esport espanyol. Masses per alguns i massa poc per a d’altres, Mentre era a l’oposició, els socialistes abominaven del fet que la secretaria d’Estat per a l’esport i la presidència del COE les ocupés la mateixa persona. Quan van estar en el poder, no van fer gens de fàstics a controlar-ho tot. D’aquesta manera es va iniciar una etapa molt convulsa en el COE, que va coincidir i va viciar, la cursa de Barcelona per a organitzar els Jocs Olímpics del 1992. El primer responsable socialista dels esports va ser un català, Romà Cuyàs, que havia estat l’autor del dossier sobre les possibilitats de Barcelona de ser seu olímpica. Cuyàs va ser nomenat secretari d’Estat i president del CSD el 15 de desembre del 1982. El seu nomenament va ser molt criticat a Madrid, ja que tothom tenia coll avall que el lloc seria per al diputat Miguel Ángel Martínez, responsable d’esports del PSOE. A més, Cuyàs va expressar ràpidament el seu desig de ser també president del COE, argumentant que la doble presidència a mans de la mateixa persona era molt convenient en una situació excepcional com era la d’aconseguir els Jocs Olímpics per a Barcelona.
 
L’11 de gener del 1983, Romà Cuyàs es va convertir en president del COE. Igual que van haver de fer alguns dels seus predecessors, abans va haver de ser escollit membre de l’assemblea. Segons els estatuts del COE, només s’hi podia entrar si s’era president d’una federació, esportista destacat o “una personalitat distingida pel seu rellevant i altruista suport a l’esport aficionat”. Cuyàs, que havia estat atleta i directiu, va entrar en complir aquesta tercera condició amb 54 vots a favor, 23 en contra i 11 en blanc. Va ser el menys votat de les quatre persones que van ingressar en el COE aquell dia. Un cop Cuyàs va ser membre del COE, Jesús Hermida va presentar la dimissió i es va procedir a triar el nou president. Cuyàs va haver de lluitar amb Jaime López Amor, un veterà de l’estructura administrativa de l’esport espanyol, amb 50 vots a favor, 29 per a López Amor i set abstencions. Després de la votació, López Amor va afirmar: “Cal donar l’enhorabona i felicitar al cap de tot això, que és Joan Antoni Samaranch, per la seva actuació d’avui. El gran perdedor ha estat l’esport”. D’aquesta manera, un alt càrrec en l’administració socialista de l’Estat passava a ser president d’un organisme que encara estava ple de nostàlgics del franquisme com era el COE.
 
Cuyàs, malgrat la duplicitat de càrrecs, va impulsar la progressiva independència del COE i va saber conviure amb aquells estranys companys de viatge. Fins el març del 1984. El 28 de març, el consell de ministres que presidia Felipe González va acordar donar llum verda a la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs del 1992 i també va aprovar dos decrets sobre disciplina esportiva i organitzacions esportives espanyoles que acabarien amb la carrera de Cuyàs en el COE. Segons un d’aquell decrets, que va ser conegut com el decret anti-Porta, tots els presidents de federacions esportives espanyoles que portessin més de tres períodes electorals consecutius, havien de deixar el càrrec. El decret afectava a 16 presidents, tot i que tothom coincidia que s’havia fet per fer fora de la presidència de la federació espanyola de futbol a Pablo Porta.
 
La revolta de les federacions esportives contra l’administració socialista estava servida. Els presidents no podien fer res contra el govern o contra el Consell Superior d’Esports, però el Comitè Olímpic Espanyol era el seu territori. I igual que havien fet president a Romà Cuyàs el podien fer fora. Mentre lluitaven en tots els terrenys contra el decret, van preparar la destitució de Cuyàs en el COE. Després d’una dura batalla, en què alguns presidents de federació van amenaçar amb fer tot el possible per perjudicar la candidatura olímpica de Barcelona -als quals Javier Solana, llavors ministre de cultura i ideòleg del decret- va qualificar d’”antipatriotes”, i de interpretacions legals sobre si es podia o no destituir Cuyàs, l’1 de juny del 1984 una assemblea extraordinària del COE va aprovar obrir un expedient al seu president. En la mateixa reunió es va decidir, amb 64 vots a favor, 16 en contra i 5 en blanc, posar un recurs contra el decret.
 
El 28 de juny, el ple del COE va destituir Romà Cuyàs amb 50 vots a favor, 24 en contra i 4 en blanc. Els dos grans acusadors de Cuyàs van ser Benito Castejón i Jaime López Amor, expresident del CSD i exdirector general d’esports del CSD, respectivament, que van afirmar que ser president del CSD i del COE era incompatible i que ells no atacaven si no que es defensaven perquè “l’administració havia envaït competències esportives”. Tant un com l’altre semblava que havien oblidat els seus anys de servei a l’administració esportiva espanyola tant en els darrers anys del franquisme com sota els governs de la UCD.
 
Amb Cuyàs fora del COE, calia triar un nou president i quan semblava que Jaime López Amor aconseguiria finalment la presidència de l’organisme, el càrrec va acabar en mans d’Alfonso de Borbón, Duc de Cadis. El cosí del rei d’Espanya va guanyar les eleccions que es van fer el 17 de juliol del 1984 amb 29 vots, per 28 de Conrado Durátez i 25 de López Amor. El decret anti-Porta va seguir endavant i 16 presidents no es van poder presentar en les eleccions que es van fer abans d’acabar l’any. En la majoria de les federacions afectades però, els nous presidents van ser els candidats continuistes.
Romà Cuyàs va ser president del COE durant un any i mig. Alfonso de Borbón tampoc no va acabar el mandat. El duc de Cadis va comprovar ben aviat que no tenia cap suport en el COE i que havien estat les circumstàncies les que l’havien portat a la presidència. El juliol del 1985 un jutge va desestimar la impugnació que Cuyàs havia presentat per la seva destitució d’un any enrere.