Credibilitat i Dèficit Públic: Els germans bessons (1a part)

“L’estat espanyol té un greu problema de prestigi en el món anglosaxó i reparar-lo ens costarà un dineral”. La frase no és meva, sinó del conegut  cronista polític a Madrid, Enric Juliana. El prestigi es paga a preu d’or, i donada la situació financera mundial, avui en dia encara és més difícil d’aconseguir. Avui explicarem com influeix això en la economia.

La veritat és que en Juliana té raó, Espanya travessa una gravíssima situació no només econòmica, sinó una igualment greu de credibilitat. La credibilitat implica que hom diposita la confiança en algú altre. El que diposita espera que el dipositari compleixi amb les expectatives que ha generat. Francis Fukuyama, (aquell autor que va predir la fi de la història provocada pel conflicte de les religions) va demostrar ja l’any 1995 els importants costos de transacció en què incorren les parts per cobrir-se dels riscos que deriven de la manca de confiança.

La manca de credibilitat esta duent Espanya (aquest país del qual molts dels meus lectors es voldrien despendre) pel camí de la mes absoluta amargura. Enguany, avui, ara mateix, milions d’euros es malbaraten per manca de confiança en l’estat que ens acull. Però com funciona exactament el mecanisme? Perquè no generem confiança?

L’estat espanyol té avui un gran dèficit públic anual (aproximadament ingressa la meitat del que gasta), que cal cobrir demanant un préstec. Això és degut a que les despeses han augmentat perquè, entre d’altres raons, ara hi ha més parats i cal pagar més subsidis. Els ingressos també han disminuït, perquè per exemple, les empreses perden diners o tanquen, i aleshores no paguen impostos. Per això a l’estat li cal demanar un crèdit. Però aquest crèdit s’haurà de tornar, i aquest pagament augmentarà encara més la despesa, i això incrementarà el dèficit, i més endavant caldrà demanar més diners… Em seguiu?

Per si això no fóra prou dolent, a més de tornar el deute, cal pagar els interessos. Uns interessos que poden ser alts o baixos, en funció de la confiança que genera qui ha demanat els diners. Si el préstec el demana el govern alemany, els interessos que paga, són baixos, perquè és un govern que té una alta credibilitat i les seves accions i declaracions generen confiança. Però aquest no és el cas del govern d’Espanya (oi que no?). Com que l’estat espanyol paga uns interessos alts, augmentarà la despesa i hi haurà més dèficit, i caldrà tornar a demanar més diners i la roda es continua fent gran… S’entén fins aquí?

Doncs be, no només els catalans tenim la sensació que el govern espanyol no genera confiança, sinó que els qui tenen diners, els mercats financers, tampoc se’l creuen gaire. Sabeu quin va ser el moment en que aquesta confiança era més baixa (i que coincidí amb els interessos més alts)? Doncs va ser just després d’una reunió en què oposició i govern van ser incapaços de pactar una política econòmica per garantir la confiança. Aquesta actitud, agreujada per la crisi financera que patia aleshores Grècia, va provocar una escalada sense precedents de les tensions financeres i monetàries sobre l’euro, que va promoure un seguit de trucades de mandataris de tot el món al president del govern espanyol.

El que no havia aconseguit ni el sentit comú, ni la tossuda realitat, ni ningú (ni en Jordi Sevilla, ni en Pedro Solbes) afortunadament ho va aconseguir Obama. El Sr. Zapatero rectificà, i va adoptar les mesures que una setmana abans havia rebutjat. Els interessos van començar a baixar, però encara estem lluny dels interessos que paguen altres governs. Cal seguir generant confiança.

Per millorar aquesta confiança es podrien adoptar diverses mesures, que explicaré en la segona part d’aquest post. Espero que el post us hagi satisfet.

Podeu deixar els vostres comentaris a sota.

Foto cortesia de dreamstime.com

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Economia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.