El Punt Sanitari (1 de 2)

Estem a la neu. Fa un fred que pela pero el sol escalfa lleugerament les nostres mans. Gaudim de la conversa d’uns amics que fa molt temps no veiem. Una persona del grup, metge de professió rep una trucada. Un amic seu duu 3 hores de cua a l’hospital, i n’està una mica fins al capdamunt… Li demana si hi pot fer quelcom… Ai! Les cues als hospitals!! Quina amargura! Qui no n’ha patit alguna?

Tothom sap que les urgències dels hospitals són plenes de persones que ni molt menys es troben en situació d’urgència (de fet ho sap tothom menys la persona que espera, és clar!). Aquesta demanda excessiva col•lapsa el servei i provoca esperes llarguíssimes a altres usuaris que les consideren desproporcionades!

Si hi ha més demanda de serveis públics, un economista neokeynesià (com el Dr Becerra) ens dirà: “Cal augmentar la oferta!” Error! Ja s’ha fet. I no funciona. La despesa sanitària, i en concret el personal sanitari, és de les poques partides que cada any augmenten als pressupostos públics i sempre són insuficients. Això és així perquè com més bo és el servei sanitari, més s’utilitza. Ho explico millor: Si tenim un problema de salut i ens el resolen ràpidament, de forma barata (o gratuïta) i eficaç, estarem més predisposats a tornar-lo a utilitzar la propera vegada que tinguem la més petita molèstia. Si o no? En canvi, si el servei és lent i la resolució incorrecta, potser ens plantejarem prendre algun medicament pel nostre compte o com a molt anar a la privada, però en tot cas evitarem la visita a Urgències, excepte que sigui imprescindible.

Això passa a la teoria econòmica! Però la realitat és diferent! Ah! Si!? Doncs mira, puc explicar un cas que conec. En que la demanda augmenta molt mes ràpidament que la oferta: Sant Joan de Deu (a Espluges) va obrir un nou centre a Sant Boi per tractar de reduir la forta pressió assistencial del Baix Llobregat… Doncs be, les visites enlloc de repartir-se han augmentat en tots dos centres! Fins al punt que els períodes d’espera són similars als d’abans de la obertura en cadascun dels dos centres!! Què vol dir això? Formulat en termes microeconòmics: “Que la demanda de serveis sanitaris és mes alta que la oferta, independentment de la seva quantia.” I com es regula? Doncs s’autoregula per les traves del sistema a l’accés dels serveis. En el cas de les urgències es fa per l’estona d’espera. A mes hores d’espera la gent s’ho pensa dos cops abans de tornar. I quan hi ets, potser al final desisteixes (es calcula que un 10-15% dels que accedeixen a un servei d’urgències abandona la espera abans de ser visitat).

Em comenten també que existeix un grup de gent que utilitza de forma intensiva aquests serveis. Sense arribar a la malaltia patològica, hi ha qui visita tant els serveis d’urgència que ja són coneguts per infermeres i metges. Això significa que el col•lapse potser ve accentuat per una part petita de la població, que no necessàriament és la més malalta, sinó la que té més sensació que està malalta.

Algun polític (Xavier Trias) va proposar en el passat pagar un euro per visita, però el rebuig social va ser unànime. Així que jo tampoc em decantaré per aquesta via.

Tanmateix la idea no ha de ser recaptar, sinó la de regular la demanda. I sense deixar aquest objectiu jo crec que es podrien fer altres coses. Per exemple fer pagar les visites amb punts i no amb diners. Els punts sanitaris podrien estar integrats amb les nostres dades a la nostra tarja sanitària. Serien igualitaris perquè no dependrien de la renda, sinó de la malaltia, o malalties del pacient. Els punts regularien la demanda perquè s’anirien descomptant per cada visita, per tant posarien ordre en un tema tan subjectiu com el de la gravetat. També reduirien l’absentisme laboral i estimularien la persona a fer un esforç per millorar.

En resum, el punt sanitari seria un sistema d’incentius que funcionaria a l’inrevés que els punts del permís de conduir. Permetent a la gent rebre els mateixos que un altre pacient amb la mateixa malaltia i gastar-los de forma responsable i mesurada.

I que passa quan s’acaben? Doncs que caldria renovar-los passant un reexamen del pacient per part d’un tribunal mèdic.

Hi hauria abusos!! Si, però no tants com fins ara. A ningu li agrada que l jutgin ni haver de donar explicacions.

Hi hauria injustícies? Caldria provar-ho per perfeccionar el sistema, però avui si que és una injustícia el servei insuficient que pateix una gran part de la població.

Crítiques? Idees alternatives? Opinions? Qualsevol comentari serà ben rebut!

Fins la setmana que ve que acabarem la segona part d’aquest post!!

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El Punt Sanitari (1 de 2)

Els malvats especuladors dels Mercats

–        Els mercats són dolents!

Mmm…i com has arribat a tan elaborada conclusió?

–        Els mercats han creat aquesta crisi . Per tant els mercats són dolents!

Ah…està be… i em pots dir que és el que han fet els mercats per conduir-nos a aquesta situació?

–        Els mercats estant farcits d’especuladors, que s’enriqueixen amb els nostres diners i que enfonsen el deute dels països.

Ooooh! Jo pensava que alguns països s’enfonsaven sols (con Grècia o Irlanda) però ara resulta que els culpables de la crisi són “els especuladors del mercats”? És un gran  Ho he resumit be?

–        Si.

Vaja, vaja…cada dia aprenc coses. Però tu saps com funcionen els mercats?

–        No. Ningú ho sap excepte aquests especuladors malvats que se saben totes les trampes i per això han fet tant mal a tot el mon mundial!

Home…bé… Mira, jo t’explico: Resulta que els mercats de què parla tothom són els mercats de capitals. En els mercats de capitals es negocia la compra i venda d’accions, obligacions, bons i altres títols i és on es troben la gent que té diners i la gent que en necessita.

–        Aja! Allà estan els especuladors!

Si, i tots es posen un cucurutxo al cap, beuen pixats de gat i ballen al voltant d’una foguera!

–        AIXÒ FAN??!!!

No home no!!! Els especuladors que tu dius, són empleats de les Agencies de Borsa (abans es deien agents de canvi i borsa), que tenen família i cobren unes primes  en funció dels seus resultats (com els jugadors del Barça).

–        Doncs… tots ells es posen d’acord per fer pujar i baixar la borsa!!

Bé… D’empleats d’aquests n’hi deu haver uns 1.000 a tot l’estat. Calculo que al món hi poden haver un centenar de milers. Tots tractant de comprar-se títols els uns als altres i tots tractant de guanyar diners. Per tant, quan molts d’ells coincideixen en comprar (o vendre) un títol determinat aquest títol tendeix a pujar o baixar. Però perquè això passi, tots s’han de posar d’acord, cosa que per la quantitat d’agents que hi ha no és gens fàcil.

–        Doncs aleshores… n’hi ha 4 d’aquests que tenen molts molts molts diners i que són els que mouen el mercat. Aquests són els malvats especuladors!! Apa!

Si, clar! De fet, no tots mouen el mateix capital, però tu saps quants diners es mouen al món en el mercat de capitals? Mira, les Agències de borsa europees que mouen més diners no arriben ni al 5% del mercat europeu, i aquest percentatge es dilueix en el mercat global (perquè també hi ha les de Xina, Japó, EE.UU., etc…). Mira, en realitat els més grans volums de capitals el constitueixen els fons de pensions privats de milions de treballadors dels països occidentals.

–        Doncs jo en tinc un de fons, però és petit. Amb prou feines hi deu haver 25.000 euros a hores d’ara!

Efectivament, m’en vas parlar fa unes setmanes, quan el vas canviar de banc. Em podries dir per quin motiu ho vas fer?

–        Si! Perquè avui no pots deixar els diners quiets! Els has de moure! Sinó no et rendeixen! A més els bancs ja et cobren prou per les comissions, per una vegada que et donen diners!

Si, tens raó, però per quin motiu em vas dir que els havies canviat?

–        Bé, el vaig moure perquè en l’altre fons em donaven mig punt més d’interès.

Està bé. I tu creus que vas actuar de forma diferent a com ho fan els teus “malvats especuladors”?

–        Però és que aquests malvats especuladors mouen milions!

Així que la diferència només està en el volum?

–        no… home…vull dir que…

Si. Vols dir que… El que no t’adones és que quan s’acumulen milers de decisions com la teva, que busquen guanyar mig punt més, el resultat és que milers d’agents de tot el mon es mobilitzen per guanyar aquest mig punt. Però clar, sempre és més fàcil culpar als altres que assumir les pròpies responsabilitats.

Per acabar et deixaré un link a un blog del Financial Times que ironitza sobre la conspiració que veu el govern Espanyol en els mercats. Un cop llegit, em recorda un senyor baixet que parlava dels enemics del règim (aleshores no eren especuladors sinó una curiosa aliança judeo-masònica-comunista).

Agraeixo i espero els vostres comentaris!

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Els malvats especuladors dels Mercats

No es pot enganyar a tothom sempre…

Assisteixo, encuriosit, a una taula rodona sobre la reforma laboral de 2010. Els ponents: el president de la sala “social” del Tribunal Superior de Justícia Catalunya, un assessor del Departament de Treball i un representant de la patronal Foment.

La sessió, organitzada pel President del Club de Relacions Laborals d’Alumni UB, Vicenç Planas, omple a vessar l’Aula Magna de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.

El ponent que més m’ha impressionat, tant pel seu bon sentit de l’humor com per la claredat i la contundència de les seves afirmacions ha estat el magistrat de lo social, Jacobo Quintans. Ha fet una defensa aferrissada de la empresa.

Segons ell la nova reforma laboral només crearà uns pocs llocs de treball: Els d’aquells que siguin ocupats pels que… expliquen la reforma laboral!!

El Magistrat Quintans afirma que aquesta reforma és un conjunt de pedaços que no resol res. Es pregunta que com hem pogut passar 22 mesos debatent aquesta ignomia de reforma. Explica que a les empreses s’els han de posar totes les condicions perquè puguin guanyar diners, i que aquests diners s’han de repartir en primer lloc amb els que els han creat (treballadors i empresaris), i a partir d’aquí l’estat (impostos). Però que si les empreses no guanyen diners, cap d’ells surt guanyant.

El jurista parla de què, amb la llei actual, quan una empresa arribava a tenir causes objectives per acomiadar (3 anys de pèrdues) és perquè ja està a la UCI, i que en aquells moments és inútil que s’aculli a una rebaixa del cost de l’acomiadament.

La seva tesi és que mentre duri la crisi, la nostra rígida legislació laboral hauria de posar-se en suspens, per tornar-la a recuperar, un cop la haguem passat. El ponent acaba condemnant els polítics timorats que s’han cagat a les calces en el moment que s’havien de prendre decisions complicades i que tenien un cost polític important.

Els altres dos ponents han estat en la seva línia, el representant de la patronal defensant l’empresari, i el del departament de treball, els treballadors. Una exposició intel·ligent, valuosa i coincident en un sol punt. La reforma s’ha quedat curta i no respon a les expectatives del que calia fer en una situació tant greu com l’actual

Malauradament quan ha arribat el torn de preguntes els assistents, molts d’ells estudiants, han demostrat que la ideologia té molta més força que la curiositat: “Perquè la crisi la paguen sempre els mateixos: els treballadors?”, “Perquè els llocs de treball s’han de crear empitjorant les condicions de treball?”, “Les polítiques liberals ens han dut a aquesta crisi, i ara la recepta per solucionar-la és més neoliberalisme?”. Quina llàstima!! Tenint al davant persones de primera línia en el camp de les Relacions Laborals, i l’única cosa que a alguns s’els acudeix, és intentar confirmar les pròpies creences!!

És del tot possible, i segurament probable, que la majoria dels presents hagin absorbit la informació i a poc a poc es vagin fent una opinió personal. Tanmateix és curiós com el discurs d’allò políticament correcte s’imposa fins i tot a l’àmbit universitari. És igual que la realitat xoqui frontalment amb la ideologia i que uns prestigiosos ponents la manifestin amb fets, exemples i experiència de saber allò que funciona. Prefereixen encorsetar la ideologia i vestir-la amb les millors robes. I els líders d’opinió de torn, han de fer el discurs neo-progressista que queda bé en públic, però que després ningú vota…

Una de les coses bones de les passades eleccions és que els ha caigut la màscara als del discurs antiempresa. Aquest discurs nomes ens ha dut mes deute, mes maldecaps i mes atur. I la gent se n’ha adonat. Es pot enganyar a molta gent durant un temps, però no a tothom sempre.

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a No es pot enganyar a tothom sempre…

No han entès res

La immensa majoria dels espanyols, i els catalans en això no som diferents, encara no han entès res.

– I què és el que han d’entendre?

Doncs que la crisi és un desajust gravíssim entre oferta i demanda.

–       Ah…

Quan el mercat es buida, és a dir, quan tot allò que s’ofereix, es ven no hi ha crisi. Però ara, això no passa. Hi ha pocs venedors que aconsegueixen col·locar tot el que tenen a l’aparador. I per tant tenen excés de recursos: excés d’estoc, excés de mà d’obra, excés de metres, etc…

–       I perquè tenim aquest excés?

Perquè en el passat, la demanda era superior a la oferta: els consumidors pressionaven els venedors perquè oferissin més i més producte. I els botiguers van ampliar la botiga, van omplir els prestatges i van contractar més dependents. El primer símptoma de que la demanda pressiona fortament la oferta és l’alça de preus que van patir alguns mercats (com l’immobiliari) en el passat.

–       I que és el que haig d’entendre?

Que la demanda que teníem era fictícia, no era una demanda real.

–       Què vols dir amb real? Jo bé que vaig comprar una casa, i jo la volia aquesta casa! I cada dia la trepitjo aquesta casa! És ben real!!

La casa la vas comprar a crèdit no?

–       Si.

I a qui li vas demanar els diners?

–       Al Banc.

I el banc a qui els va demanar?

–       Ni idea! Això no és el meu problema!!

T’equivoques!! Resulta que SI és el teu problema, perquè si aquest senyor (que anomenarem “Sr. Mercats”) no li hagués deixat els diners al teu banc, ara no tindries casa. Ho has entès??

– Ehem… Si.

Per tant el Sr. Mercats és el propietari real d’aquests diners, i ves per on, aquest Sr. té unes costums ben estranys: Aquest Sr. Mercats vol cobrar!!

–       Ei!! Que jo pago la meva hipoteca! RELIGIOSAMENT!! (Je! Je!)

Tu si, però un 25% dels espanyols tenen dificultats per pagar-la. I saps què vol dir això?

–       No…

Doncs vol dir que el teu banc només disposa del 75% dels diners que ha de tornar mensualment. I això, saps què significa?

–       Doncs m’ho començo a imaginar.

Crec que no… El teu banc, com que no té diners per pagar les seves quotes, el que ha de fer és demanar prestat una altra vegada. I endevina a qui li demana prestat?

–       Mmmmm…. M’ho començo a sospitar…

Doncs li demana al mateix Sr. Mercats (o a un amic, o cosí seu, o algú que té diners i es guanya la vida prestant-los). I saps què li diu el Sr. Mercats? Que el teu banc és mal pagador, està molt endeutat i que té por que no li pagui, per tant es resisteix a deixar-li més diners. El teu banc, com que tampoc li deixen diners els pocs bancs que si en tenen, suplica i suplica. Així que el Sr. Mercats li contesta que d’acord, però que com que el risc d’impagament és molt més gran, l’interès també serà més gran. I el teu banc diu que si.

–       Per tant problema resolt!

Et tornes a equivocar. El teu banc, avui ja no demana diners per fer hipoteques com la teva, sinó principalment per pagar els seus propis deutes (o millor dit, els deutes de la gent que no li paga). I en cas que li sobri algun diner d’aquest nou préstec tria molt bé a qui li ha de donar, li’n demana moltes garanties i quan el dóna, el seu interès també és molt més alt.

–       Ah!! En conseqüència el meu banc restringeix els seus crèdits!! I si tanca l’aixeta del crèdit, la gent compra menys cases!!

Exacte! Compra menys cases, menys cotxes, menys rentadores, i per tant la demanda disminueix. I si la demanda es contrau de forma generalitzada a l’economia, es produeix una crisi. I aquesta és la crisi que tenim.

–       Però… pel que m’estàs dient, tot el creixement que vam tenir era un miratge. Tot ho compràvem a crèdit!

Tu mateix ho has dit: No era un creixement REAL. Era un creixement a crèdit i ara ens toca pagar el crèdit.

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a No han entès res

Votar amb el nas tapat

Indro Montanelli era un periodista italià, de ideologia liberal i demòcrata. Anticomunista militant, un dia va rebre la simpàtica visita d’una organització terrorista anomenada “Les Brigades Rojes” que van respondre amablement als seus editorials amb un parell de trets a les cames que de poc el fan morir dessagnat.

Montanelli va ser director de “Il Giornale”, un diari editat a Milà i propietat de Silvio Berlusconi. Quan “il cavaliere” va voler-se presentar a les eleccions va pressionar Montanelli perquè canviés la línia editorial al seu favor (al cap i a la fi, ell n’era el l’amo!) però el vell periodista, mai neutral en les seves editorials, era alhora un acèrrim defensor de la independència dels mitjans. Motanelli, no tan sols no va accedir sinó que va deixar Il Giornale i va fundar un nou diari que es va anomenar “La Voce”.

Ara que queden poques hores per a la jornada electoral, he tornat a llegir el seu incòmode posicionament a les eleccions italianes de l’any 1976 que donarien la Victòria a Giulio Andreotti. En aquella època la Democràcia Cristiana ja duia uns quants anys al poder.

Els anys 70’s van ser una època convulsa, la crisi del petroli encaria els preus mes rera mes, l’atur apareixia per primer cop en dècades, i la violència política era el pa de cada dia. Fruit de totes aquestes circumstàncies a Itàlia es mastegava ja el triomf del Partit Comunista a les urnes, però l’exèrcit italià es mostrava disposat a un cop d’estat, si el PCI arribava al poder.

En aquelles circumstàncies, el meu estimat Montanelli (això si és un exemple de gent “valenta!”) va escriure un editorial en que es va mullar totalment en favor de la DC, demanant que la gent votés aquell partit fins i tot “amb el nas tapat”. Doncs bé, jo crec que cal anar a votar per CiU ja sigui amb el nas tapat o sense, faci fred o calor, surti el sol o nevi. Ens juguem 4 anys de polítics que encara no han sabut fer front a la crisi, i la oportunitat a algú que ens ofereix esperança. Fem-li confiança una vegada. Ni que sigui la primera vegada. Ni que sigui la única vegada. Després ja jutjareu.

Publicat dins de Economia, General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Votar amb el nas tapat

Credibilitat i Dèficit Públic: Els Germans Bessons (2a part)

En el post anterior parlàvem dels factors que fomenten la desconfiança respecte al Regne d’Espanya. Aquests factors són els culpables que l’estat espanyol pagui uns interessos més alts que Alemania, França o Itàlia, que té un deute del doble que el nostre (120% del PIB) o Gran Bretanya, que té un dèficit superior al de l’Estat.

En aquest post parlarem de les accions que cal fer per aconseguir major credibilitat. És molt fàcil. Veureu.

La primera cosa que cal fer: “Zapatero a sus zapatos”. Cal que el Presidente del Gobierno es dediqui a la seva feina, que és coordinar i dirigir un govern. Si us plau, que no torni a parlar d’economia perquè cada cop que ho fa totes les borses tremolen!!

En segon lloc, caldria signar un pacte estatal de mesures econòmiques amb el principal partit de la oposició, com han fet a Portugal. Perquè els nostres creditors no tinguin el més mínim dubte que els compromisos seran respectats (a Catalunya hauria anat bé també…).

En tercer lloc, cal escollir persones adequades i preparades per tractar amb els sectors financers i… sobretot seguir els seus consells! Ni tothom serveix per tot, ni la economia s’aprèn en dues tardes! No és el mateix gestionar una empresa de gran consum que estar de caixer al supermercat. A veure si el nous ministres no decepcionen.

La quarta cosa que caldria, és que el Ministeri d’Hisenda, tingués un major grau de poder sobre els altres departaments. Això mantindria a ratlla els excessos i els extemporanis anuncis d’alguns departaments. Alhora crearia més credibilitat de cara enfora.

La cinquena cosa, i aquesta és opcional, seria crear un Consell Econòmic Assessor que determinés la quantia (no la distribució) del total del pressupost de l’estat en funció del PIB i d’altres països dsimilars de la Unió Europea. D’aquesta forma s’evitarien les temptacions de compra de vots de grans sectors de població com es fa actualment.

Si el govern de Madrid prengués totes aquestes mesures, la nostra credibilitat seria molt més alta, i els interessos que paguem pel deute molt més baixos. Això reduiria la despesa, i per tant l’endeutament, i tardaríem menys en sortir de la crisi perquè enlloc de destinar diners a interessos, els podríem destinar a crear ocupació i riquesa.

No espero que ningú del Gobierno de España llegeixi aquest bloc, però estic segur que no és molt difícil coincidir amb la recepta, així que a veure si ens deixem de romanços, ens arremanguem i sortim d’una vegada d’aquest fangar anomenat “crisi”!

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Credibilitat i Dèficit Públic: Els Germans Bessons (2a part)

Credibilitat i Dèficit Públic: Els germans bessons (1a part)

“L’estat espanyol té un greu problema de prestigi en el món anglosaxó i reparar-lo ens costarà un dineral”. La frase no és meva, sinó del conegut  cronista polític a Madrid, Enric Juliana. El prestigi es paga a preu d’or, i donada la situació financera mundial, avui en dia encara és més difícil d’aconseguir. Avui explicarem com influeix això en la economia.

La veritat és que en Juliana té raó, Espanya travessa una gravíssima situació no només econòmica, sinó una igualment greu de credibilitat. La credibilitat implica que hom diposita la confiança en algú altre. El que diposita espera que el dipositari compleixi amb les expectatives que ha generat. Francis Fukuyama, (aquell autor que va predir la fi de la història provocada pel conflicte de les religions) va demostrar ja l’any 1995 els importants costos de transacció en què incorren les parts per cobrir-se dels riscos que deriven de la manca de confiança.

La manca de credibilitat esta duent Espanya (aquest país del qual molts dels meus lectors es voldrien despendre) pel camí de la mes absoluta amargura. Enguany, avui, ara mateix, milions d’euros es malbaraten per manca de confiança en l’estat que ens acull. Però com funciona exactament el mecanisme? Perquè no generem confiança?

L’estat espanyol té avui un gran dèficit públic anual (aproximadament ingressa la meitat del que gasta), que cal cobrir demanant un préstec. Això és degut a que les despeses han augmentat perquè, entre d’altres raons, ara hi ha més parats i cal pagar més subsidis. Els ingressos també han disminuït, perquè per exemple, les empreses perden diners o tanquen, i aleshores no paguen impostos. Per això a l’estat li cal demanar un crèdit. Però aquest crèdit s’haurà de tornar, i aquest pagament augmentarà encara més la despesa, i això incrementarà el dèficit, i més endavant caldrà demanar més diners… Em seguiu?

Per si això no fóra prou dolent, a més de tornar el deute, cal pagar els interessos. Uns interessos que poden ser alts o baixos, en funció de la confiança que genera qui ha demanat els diners. Si el préstec el demana el govern alemany, els interessos que paga, són baixos, perquè és un govern que té una alta credibilitat i les seves accions i declaracions generen confiança. Però aquest no és el cas del govern d’Espanya (oi que no?). Com que l’estat espanyol paga uns interessos alts, augmentarà la despesa i hi haurà més dèficit, i caldrà tornar a demanar més diners i la roda es continua fent gran… S’entén fins aquí?

Doncs be, no només els catalans tenim la sensació que el govern espanyol no genera confiança, sinó que els qui tenen diners, els mercats financers, tampoc se’l creuen gaire. Sabeu quin va ser el moment en que aquesta confiança era més baixa (i que coincidí amb els interessos més alts)? Doncs va ser just després d’una reunió en què oposició i govern van ser incapaços de pactar una política econòmica per garantir la confiança. Aquesta actitud, agreujada per la crisi financera que patia aleshores Grècia, va provocar una escalada sense precedents de les tensions financeres i monetàries sobre l’euro, que va promoure un seguit de trucades de mandataris de tot el món al president del govern espanyol.

El que no havia aconseguit ni el sentit comú, ni la tossuda realitat, ni ningú (ni en Jordi Sevilla, ni en Pedro Solbes) afortunadament ho va aconseguir Obama. El Sr. Zapatero rectificà, i va adoptar les mesures que una setmana abans havia rebutjat. Els interessos van començar a baixar, però encara estem lluny dels interessos que paguen altres governs. Cal seguir generant confiança.

Per millorar aquesta confiança es podrien adoptar diverses mesures, que explicaré en la segona part d’aquest post. Espero que el post us hagi satisfet.

Podeu deixar els vostres comentaris a sota.

Foto cortesia de dreamstime.com

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Credibilitat i Dèficit Públic: Els germans bessons (1a part)

La Generalitat destinarà 20 milions d’euros als NI-NI: Comentari d’un economista indignat i decebut

El sistema financer, però sobretot algunes caixes, estan molt malament però no es pot dir en veu alta perquè el cataclisme seria encara pitjor. La gran majoria d’empreses, amb prou feines poden pagar les nòmines. Hi ha un munt de gent que no té feina. Dels que tenen feina n’hi ha que temen perdre-la i d’altres (funcionaris) que no la poden perdre però els han baixat el sou un 5%.

Les teranyines són l’única cosa en creixement dins de les arques públiques. Algunes administracions paguen a 360 dies (Ajuntament de Madrid, entre d’altres). Algunes Comunitats Autònomes no poden ni pagar el paper per imprimir i han de recórrer a l’endeutament (València, Madrid, Catalunya, etc..). Com que Catalunya té la pitjor qualificació creditícia de tot l’estat, ha de pagar uns interessos altíssims (4,75%+3%=7,75%), més alts que els d’Irlanda (7,475%) o Portugal (6,439%)! (Quina gran tasca està fent el meu excompany de facultat, Antoni Castells!).

Però clar, venen eleccions i cal esgarrapar vots com sigui. Tot s’hi val en aquesta desassenyada carrera cap al precipici. Tant se val que no puguem pagar ni la factura de la llum! Però en canvi tenim diners per pagar la desídia! No hi ha diners per pagar els proveïdors que fan una feina, i esperen cobrar-la (tard i malament) per pagar a empleats i altres proveïdors. Però en canvi tenim diners per als Ni-Ni.

Com a economista em fa vergonya tenir polítics que no entenen ni un borrall de com funciona la realitat. I la realitat és aquesta: Si volem una societat justa, que incentivi el treball i el talent, hem d’incentivar l’esforç i els resultats!! NO EL CONTRARI!!

Perquè pebrots hem de donar un premi als dropos? Com és possible que tinguem uns polítics que es vanen de ser en Robin Hood amb corbata, i en canvi es dediquen a robar als escanyats treballadors per donar-ho als ganduls? Quina mena de política social és aquesta? Com pot ser que ningú, repeteixo NINGÚ se n’adoni que amb aquesta mesura estem creant monstres??

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a La Generalitat destinarà 20 milions d’euros als NI-NI: Comentari d’un economista indignat i decebut

Lluitar contra la pirateria musical és ineficient i carrincló

Estem a la tardor i ja comencen les primeres nevades de l’any. En Joaquín Sabina es vesteix per anar al concert del Palau Sant Jordi. Recorda quan a principis dels 80 tocava al Pub madrileny “La Mandrágora”… poc s’imaginava aleshores que 30 anys després encara faria 27 concerts en 90 dies!! Però un cop acceptada la realitat, cada dia frueix més fent la seva feina i després del seu “Marichalazo” (com a ell li agrada comentar) es cuida més i això li permet treballar-se millor els concerts. Fa més bondat.

El que fa en Sabina és el mateix que fan molts cantants actuals: fer més actuacions i vendre menys àlbums. Com diu el guitarrista de la E Street Band, Steven Van Zandt: “Avui un àlbum és només un bitllet d’avió pagat per patejarse el món fent concerts”. Malgrat els catastròfics auguris dels meus estimats amics de la SGAE (a qui he aportat 46 euros de l’ordinador en el que escric) el mon de la música no desapareix, sinó que es transforma. I és que model de negoci de la música ha canviat. Avui es compren menys CD’s i més entrades de concerts.

Vagi per endavant la meva militància anti-SGAE de qui opino s’ha convertit en un Robin Hood invertit: Roba a milions de consumidors pobres (aquells que segons el PSOE cobren menys de 50.000 Eur) per donar-ho a un quants autors rics que viuen de rendes. Per qui no ho sàpiga, el 75% de la recaptació de la SGAE va a parar a només 600 autors, el que suposa una mitja de 337.000 euros per cadascun, alguns dels quals fa dècades que no treuen un àlbum nou, ni fan cap concert, ni donen un pal a l’aigua, és a dir: viuen de renda.

Tornant al tema, segons un estudi encarregat pel Ministeri de Cultura (a través de la Fundación de Estudios de Economia Aplicada, Fedea) el negoci musical creix malgrat la pirateria i les descàrregues d’Internet. Entre 2004 i 2008 (*) la facturació del sector ha crescut de 549 a 559 milions d’Euros (+1,8%), el nombre d’autors ha augmentat de 1.142 a 1.360 (+19%), les sales de concert han incrementat de 334 a 469 (40,4%) i el nombre d’obres musicals produïdes s’ha doblat (110,4%). Veure dades aquí

Segons l’estudi, el món musical no s’ha reduït, sinó que només s’ha transformat, així si l’any 2005 el 74% dels ingressos provenien de la venda de música (descarregues i discs) i el 26% dels concerts, al 2008 la proporció s’invertia i un 45% provenia de la venda, mentre que el 55% provenia dels espectacles en directe. Un altre component que creix són els ingressos per descàrrega digital de pagament (incloent mòbils) que han passat de 5 a 29 milions entre 2004 i 2008.

Conclusions:

Els canvis en la tecnologia de distribució obliguen a fer canvis en la organització dels mitjans de producció de la indústria discogràfica que els poders públics no haurien de frenar.

Des d’un punt de vista econòmic, perseguir les descàrregues gratuïtes són una forma de subvenció a una tecnologia del passat. Aquesta subvenció perjudica un consumidor nombrós i dispers mentre beneficia als intermediaris-distribuïdors (**) i a l’oligopoli de productors (SGAE). Veure conclusions de l’estudi aquí

NOTES:

(*) La xifra no recull la facturació de 2007 que arribà als 652, ja que al 2008 es va notar l’efecte de la crisi.

(**) Només 4 multinacionals tenen el 90% del mercat físic i d’audio: Universal Music, Sony Music, Warner DRO i EMI Music.

NOTA: imatge provinent de crunchgear.com

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Lluitar contra la pirateria musical és ineficient i carrincló

La Generalitat Oferirà bons al 4,75%

La Generalitat de Catalunya oferirà bons de 1000 eur al 4,75% d’interès a un any.

– Això és bo o dolent?

Doncs mira, hi ha poques coses que siguin bones o dolentes al 100%. Diguem que serà bo per a alguns i serà dolent per a d’altres.

– Per a qui serà bona aquesta mesura?

Això serà bo per als funcionaris públics, que mes rere mes, veuen perillar la seva nòmina. Tot i que no hi ha res del cert, tothom sap que la Generalitat està incomplint molts compromisos amb tercers (hospitals, farmàcies, universitats, etc…)i des que els van rebaixar la nòmina un 5%, els rumors tenen molta més credibilitat. Amb aquesta mesura es podran apaivagar falsos temors.

– I la Generalitat no podria recórrer als bancs com fa tothom?

La veritat és que bancs i caixes ja han arribat al seu topall. Les entitats d’estalvi fa dies que van dir prou al govern de la Generalitat perquè es troba massa endeutat. De fet la qualitat del deute català (el famós “RATING”) està ara mateix en A+, el mateix que Bahrein, Xile, Irlanda o Corea del Sud, per exemple i quatre nivells per sota l’espanyola AA+.

– Però aquests diners s’han de tornar al cap de 12 mesos oi?

Si, la veritat és que la patata calenta únicament s’ha posposat fins a l’octubre del 2011, quan tothom preveu que els efectes de la crisi encara s’allargueran fins més enllà, fins al 2012, i no es crearà ocupació fins al 2013, potser el 2014. Per tant és una mala notícia per al conseller d’economia que ocupi la cadira d’aquí a un any, sigui quin sigui el color polític d’aquest.

– I només hi guanyen els funcionaris?

Bé, que la Generalitat obtingui liquiditat (obtenir diners en efectiu) també afavoreix aquelles empreses que treballen per al sector públic, que són moltes i que també tenen molts treballadors. Aquests empresaris i treballadors estaran força contents, t’ho ben asseguro!

– I la resta?

Pel que fa a la resta de ciutadans hi haurà dos visions. La figura de l’estalviador (retratat darrerament als anuncis del banc ING) que trobarà una oportunitat per invertir de forma segura i amb un interès per sobre el de mercat. I la resta de mortals que amb prou feines arriben al cap del mes, no poden estalviar i que ho veuran amb indiferència. No els afecta en absolut.

– I això és bo per a la economia? Estimularà el creixement? Té a veure amb les polítiques keynesianes d’estímul fiscal que expliques a la facultat?

Aquí hauré de ser més acadèmic (espero em disculpeu). La veritat és que segons John Maynard Keynes (1883-1946) una crisi de demanda es podia superar fent que l’administració substitueixi la manca de demanda privada per demanda pública. Aquesta despesa extraordinària obliga l’administració a endeutar-se i demanar crèdit. Malauradament aquest crèdit captarà recursos dels estalviadors que podrien haver anat al foment de la economia productiva en forma de préstecs a empreses i emprenedors (això s’anomena efecte expulsió).

La segona mala notícia és el cost. Donat que la solvència de la Generalitat és tant baixa, aquesta ha de pagar una prima de risc superior al del mercat (les lletres del tresor espanyoles per exemple només paguen un 1,26% d’interès, i els bancs més agoserats ofereixen un 3,5%).

La tercera mala notícia és que aquesta crisi no és només de demanda, sinó estructural. El col·lapse que hem patit ha estat produït per un creixement excessiu de la demanda exacerbada pel crèdit barat i abundant. Per tant un augment de la demanda per mantenir el consum total al mateix nivell que abans, potser no és bona, sinó que podria ser fins i tot dolenta.

És com si, malgrat ser un assalariat, gràcies a les hores extres ens comprem a crèdit un Ferrari, que a banda d’un caríssim manteniment, es cruspeix la gasolina que dóna gust! Quan l’empresa deixa de necessitar les nostres hores extres, enlloc de canviar de cotxe, decidim endeutar-nos més, rehipotecar la casa i mantenir el Ferrari, esperant temps millors. Doncs aquesta situació podria ser la nostra d’aquí un any. Esperem que no sigui així.

Publicat dins de Economia | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a La Generalitat Oferirà bons al 4,75%