Arxiu per a març, 2009
[youtube]J_huJsjgiTg[/youtube]
Diversos estudis han demostrat una cosa que, pel sentit comú, tothom més o menys intueix: la relació entre l’increment de la temperatura i l’augment de la mortalitat. La setmana passada l’investigador del Centre Superior d’Investigació en Salut Pública (CSISP), Ferran Ballester, en una conferència a València ho va demostrar amb dades. El punt de més baixa mortalitat a València es produeix quan hi ha 21 graus, per cada grau que augmenta la mortalitat augmenta un 1,5%, segons un estudi que s’ha realitzat en tretze ciutats de l’Estat. Hi ha zones on l’augment de la temperatura provoca més morts. El projecte d’investigació de la UE, anomenat PHEWE, destinat a prevenir els efectes aguts per a la salut en condicions atmosfèriques extremes i onades de calor, ha comprovat que a les ciutats mediterrànies la mortalitat augmenta un 3% per cada grau d’augment respecte al punt de menys morts. Al nord d’Europa aquest increment és només del 2%. L’augment de la temperatura provoca que s’incrementin les malalties cardiovasculars i respiratòries, sobretot en persones grans. Ballester va recordar que Europa ja havia passat antigament onades de calor que van mobilitzar les classes altes europees en ciutats com Londres o París. La gran mortalitat que s’hi va produir va ser l’activadora perquè es comencessin a fer infraestructures com el clavegueram públic per augmentar la higiene de les grans urbs. L’escalfament global del planeta està provocant una alteració del clima que ja es pot detectar, i aquestes oscil·lacions tèrmiques, podran afectar greument la salut de les persones en els pròxims anys. Però no serà només el calor que augmentarà la mortalitat sinó també el fred extrem, segons els estudis del PHEWE.
[youtube]QDcVxorVDqk[/youtube]
Això de l’«Hora del Planeta» és una idea australiana que s’ha exportat a tot el món. Dissabte, 28 de març, entre les 20.30 i les 21.30 hores locals de cada país, tothom estava convidat a tancar les llums per tenir consciència del problema del canvi climàtic i la necessitat d’estalviar energia. Les dades que tinc són de l’Estat espanyol. Segons Red Elèctrica de España, durant aquella hora de protesta el consum va baixar un 1%, cosa que significa uns 300 Mw, en el moment de menys demanda. Com sempre els particulars vam ser els que menys vam fer cas de la proposta, en canvi les administracions i grans empreses sí que se’n van encuidar de tancar els llums dels edificis emblemàtics. Aquí i a la Xina. De fet a l’Estat espanyol més de cent ciutats es van apuntar a la reivindicació. Edificis com la Torre Agbar, la Puerta de Alcalá o la Alhambra de Granada van quedar a les fosques per a conscienciar als ciutadans de la importància de combatre el canvi climàtic, una iniciativa mundial de l’organització ecologista WWF. La campanya recorda que petits canvis en la vida diària, com canviar les bombetes tradicionals per altres de baix consum o reduir el consum energètic, també són vitals. Però hi ha algunes consideracions a fer. Quants ciutadans no han reduït un o dos graus la calefacció aquest hivern? Quants no són plenament conscients de la necessitat de reciclar o de canviar les bombetes tradicionals per les de baix consum? Quants no vigilen a l’hora de conduir per reduir el consum del cotxe? La conscienciació sobre aquest aspecte s’ha anat generalitzant, segurament les escoles i els mitjans de comunicació hi han tingut molt a veure. Per què, doncs, no van apagar els llums? Doncs perquè els ciutadans comencen a estar tips d’aquesta mena d’actes que és evident que no serveixen per a res. Les administracions, això sí, s’han quedat ben satisfetes tancant una horeta les llums d’un parell d’edificis emblemàtics. Però a l’endemà la majoria ja ni se’n recorda per què ho ha fet. La Terra necessita més que una hora a l’any per refer-se dels abusos que rep i només polítiques energètiques efectives i propostes medioambientals assenyades ho poden aconseguir. Podem apagar les llums una hora a l’any però no per conscienciar del canvi climàtic sinó per no veure les misèries diàries que ens envolten.
[youtube]DEAP9M-b0TQ[/youtube]
Científics nord-americans han realitzat un descobriment que explica per què el virus que provoca la sida, VIH, té tant d’èxit a l’hora d’infectar altres cèl·lules. La clau és que utilitza un mecanisme semblant a la sinapsi de les neurones per saltar d’una cèl·lula immunològica a una altra, i així estendre’s pel cos. L’estudi s’ha fet al Mount Sinai School of Medicine, el National Science Foundation Center for Biophotonics Science and Technology i la Universitat de Califòrnia, i ha estat publicat a la revista Science. Els experiments realitzats demostren que la infecció cèl·lula a cèl·lula és molt més eficaç que la infecció a partir d’un virus que encara no ha entrat en una cèl·lula. El mètode que han utilitzat és el de tints fluorescents, que amb microscopia en tres dimensions ha permès observar en alta resolució el mecanisme pel qual el virus passa de cèl·lules immunològiques -limfòcits T- infectades a altres de sanes: les sinapsis virals, que són les connexions que s’estableixen entre una cèl·lula immunològica infectada i una de sana. Un enllaç amb proteïnes víriques a través del qual entren els virus, que infectaran la cèl·lula sana en pocs dies. El descobriment és d’una gran importància perquè obre una porta per als futurs tractaments i vacunes potencials contra la sida.
[youtube]jPDxrvtemFY[/youtube]
Hi ha idees per la lluita contra el canvi climàtic que no són prou bones o que almenys, portades a la pràctica, demostren que no són efectives. Algú va tenir la brillant idea de llançar al mar grans quantitats de ferro, en forma de sulfat, per fer créixer el volum de plàcton vegetal i descomposar millor el CO², un dels principals gasos causants del canvi climàtic. L’nstitut Alfred Wegener per a la Investigació Polar i Marina (AWI), després de fer diversos experiments en una zona marítima de 300 km² davant Punta Arenas (Xile). Els científics van bolcar al mar sis tones de sulfat de ferro diluït com a part del projecte entre Alemanya i l’Índia anomenat «Lohafex» per comprovar si allò que deia la teoria es complia a la pràctica. Durant dues setmanes el ferro sí que va contribuir a duplicar la quantitat de plàncton vegetal de l’àrea, però van aparèixer en escena uns elements amb els quals no s’havia comptat. Uns copèpodes, un petits crustacis de menys d’1 mil·límetre de mida, atrets per les enormes quantitats de plàncton vegetal van començar a devorar-lo. I quan aquests van estar tips, van aparèixer uns altres crustacis més grans, els anfípodes -de dos o tres centímetres de llargada-, que es van menjar els copèpodes. El mateix institut d’investigació ironitza dien que el resultat de l’experiment va ser només aconseguir uns crustacis ben alimentats. Després aquests van ser menjats pels peixos i els peixos per altres peixos i segurament molts acabaran en algun mercat de Xile. Respecte a la lluita contra el canvi climàtic el llançament al mar de ferro s’ha mostrat absolutament ineficaç. L’experiment es va fer des del vaixell d’investigació «Polarstern». Tot i que diverses organitzacions ecologistes s’havien mostrat totalment contràries a l’experiment, aquest ha sigut molt útil. Per exemple, ara se sap, que bolcar ferro dissolt al mar només podria ser efectiu en aigües que són riques en àcid silícic, plenes de diatomees. Aquestes algues tenen un revestiment exterior de diòxid de silico que les fa menys atractives pels crustacis. Però les diatomees només viuen en un terç dels mars del planeta. També s’ha confirmat que la vida és tan complexa i les espècies estan tan interrelacionades que qualsevol alteració d’una afecta a la resta, i normalment no es tenen mai tots els factors en compte. L’experiment «Lohatex» no ha sigut pioner però sí que és el què ha tractat amb ferro una àrea marítima més extensa.
[youtube]z00mFc6htL4&NR=1[/youtube]
La federació per a la defensa del medi ambient a Alemanya (BUND) ha denunciat el gran malbaratament d’aigua generat per la producció i transport d’articles de consum habitual com són uns texans, el cafè o la carn. Aquesta ONG exigeix que se s’impulsi l’economia domèstica que requereix un transport curt dels productes per reduir el consum d’aigua. Les dades que dóna BUND fan pensar. Per fabricar uns pantalons texans són necessaris 5.000 litres d’aigua, perquè un quilo de carn arribi al consumidor se’ necessiten 10.000 i per a la plantació, elaboració i eemmagatzament d’un quilo de cafè més de 20.000 litres d’aigua dolça. L’organització ecologista destaca que també es podria estalviar aigua en la producció de metalls com l’alumini, l’acer, l’or o la plata; en molts productes de les indústries químiques, mineria, ciment i begudes. Si es té en compte que d’una població mundial de 6.757 milions de persones, uns 1.400 milions no tenen accès a l’aigua potable en condicions i que 1,2 milions han mort des de principis d’any per aquesta causa, l’estudi de BUND és demolidor. Sempre he pensat que comprar aigua envasada a centenars de quilòmetres de distància és una barbaritat, potser perquè és fàcil adonar-se’n només mirant l’etiqueta. Però el mateix passa amb la majoria de productes i d’això la majoria de ciutadans no en som conscients.
[youtube]tTMXcd0UEDs[/youtube]
Un grup de científics alemanys està intentant que les deposicions dels peixos flotin cosa que permetria que els detritus no embrutissin el seu ecosistema. El sistema per fer-ho no es modificar-los els gens, sinó una cosa tan simple com canviar-los l’alimentació. Els investigadors estan desenvolupant un menjar específicament per aconseguir que els excrements dels peixos se solidifiquin i flotin. Poca broma que la investigació té 350.000 euros de finançament i està dirigida per l’institut d’investigació en pesca de Baden-Württemberg (al sud d’Alemanya), que s’ocupa de desenvolupar i provar la nova alimentació amb dues piscifactories. Potser es preguntaran quina avantatge tindrà que els excrements dels peixos en comptes d’anar cap al fons vagin cap a la superfície. L’objectiu és que es puguin retirar directament de sobre l’aigua, cosa que simplicaria la feina de les piscifactories i en faria molt més eficient la producció. Actualment la retirada de les defecacions és parcial i requereix de grans inversions d’energia per tenir unes aigües depurades en condicions òptimes. Una neteja insuficient perjudica la qualitat de l’aigua i la salut del peix i fa que el producte que arriba al consumidor no tingui tanta qualitat. No només els alemanys intenten millorar l’alimentació dels peixos produïts en captivitat sinó a d’altres indrets. Un equip de l’Institut d’Aquicultura de Torre de la Sal de Castelló, pertanyent al CSIC, va desenvolupar fa un any un model matemàtic per optimitzar l’alimentació dels peixos que bàsicament és anar-los proporcionant més o menys aliment en funció del seu creixement però de forma totalment automàtica. Tot perquè al final els peixos de piscifactories no siguin gaire diferents dels salvatges.
[youtube]VadI_HA3duE&feature=PlayList&p=2E5B8EB62BA45A6D&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
L’any 2020 l’energia eòlica generada a Europa servirà per donar electricitat a l’equivalent del 60% de les llars europees, o sigui, 135 milions de llars de tipus mitjà de la UE. La previsió és de l’Associació Europea d’Energia Eòlica (EWEA) que calcula en 230 Gigawatts la producció elèctrica eòlica per d’aquí onze anys, encara que això només significaria entre el 14 i el 18% de tota la demanda elèctrica. Clar que això passarà si tots els països europeus compleixen els acords i no deixen que la crisi econòmica mundial els passi factura. Més energia eòlica significa menys contaminació i menys escalfament global, però també que la UE doni passos en ferm per a començar a dependre de les energies no renovables, de les quals els europeus en són clarament deficitaris. Per tenir-ne una idea, el 3,5% de les reserves mundials de carbó estan en països de la Unió Europea, una misèria. Si parlem de gas natural encara pitjor. Només el 2% del gas natural de tot el planeta està en territori comunitari. Per no parlar del petroli, la UE només té l’1% de les reserves mundials de cru. I el discurs obsolet de les nuclears, que es ven com energia neta però que utilitza combustibles radioactius no renovables, tampoc té massa futur si es té en compte que en territori europeu només hi ha menys del 2% de les reserves mundials d’urani. L’energia eòlica dóna als europeus capacitat de controlar una energia abundant, renovable i barata que només té un problema d’impacte visual important, i això és el què es pretén. De moment dues terceres parts del mercat mundial de la tecnologia eòlica estan en mans dels europeus, cosa que es considera que té un valor de 35.000 milions d’euros.
[youtube]o5e9ZQFOqOI&feature=PlayList&p=37E760680B065A1F&playnext=1&playnext_from=PL&index=6[/youtube]
Científics nord-americans afirmen que han trobat indicis d’oxigen a la Terra fa 3.460 milions d’anys, 800 milions d’anys abans del què es pensava. A la pràctica això significa que en aquell moment hi havia microorganismes capaços de produir oxigen mitjançant la fotosíntesi molt abans dels fòssils fotosintètics més antics que es coneixien fins ara. El descobriment l’ha fet un equip de la Universitat de Pennsilvània liderat pel geoquímic Hiroshi Ohmoto. L’estudi l’ha publicat la revista Nature Geoscience i demostraria l’existència d’aigua rica en oxigen al nord-oest d’Austràlia durant l’Eó Arcaic, un període del Precàmbric durant el qual l’escorça terrestre estava evolucionant, ara fa entre 3.600 i 2.700 milions d’anys. El testimoni geològic de tot això és l’hematita, un mineral d’òxid fèrric (Fe2O3), que s’hauria format en un antic mar que cobria aquesta zona australiana de Pilbara gràcies a una temperatura d’aigua molt calenta, uns 60º, i rica en oxigen que hauria interaccionat amb fluits hidrotermals rics en ferro. A banda de la importància de poder anar dibuixant amb més precisió la vida a la Terra, el descobriment confirma que l’evolució va ser molt lenta i que per a cada pas es van necessitar uns quants centenars de milions d’anys, fins que es va anar accelerant per arribar l’esclat final amb l’aparició dels primers homínids, fa 1,5 milions d’anys fins que l’homo sapiens es va quedar sol fa només 12.000 anys, un suspir. Aquesta evolució la podeu veure en un vídeo que resumeix en un minut tota l’evolució de la Terra, des de la seva formació fins a l’actualitat.
[youtube]Wh3f8WlMNTI[/youtube]
La superpoblació -200.000 persones més cada dia al món-, el canvi climàtic i l’expansió de l’agricultura acabaran provocant una crisi hídrica mundial, segons un recent informe de l’ONU titulat «L’aigua en un món canviant». L’ONU adverteix que en un futur proper la manca d’aigua potable pot acabar provocant inestabilitat i conflictes. Segons les perspectives de creixement de la població mundial dels 6.800 milions d’habitants actuals es passarà a 9.000 milions el 2050, suposant que es continui amb el ritme actual. L’informe assegura que cada any es necessiten 64.000 milions de metres cúbics més, cosa que equival al què consumeix Egipte. D’aquesta quantitat absolutament brutal d’aigua el 70% s’utilitza per al bestiar i els conreus que han d’alimentar la nova població. A més la major demanda mundial d’aigua es concentrarà a les grans ciutats, cosa que encara complicarà més que es pugui subministrar adequadament a la població. El canvi climàtic afectarà de diversa forma les diferents regions terrestres. Però està clar que l’augment de les temperatures globals suposa un risc pel 15% de la població mundial que depen de l’aigua que es desglaça de les muntanyes. Però en altres indrets augmentarà la sequera i en altres, les inundacions. Es parla molt de la crisi del petroli, però en el fons el cru té substituts, en canvi l’aigua no. De ben segur aconseguir aigua per a tothom en bones condicions de potabilitat serà el gran repte d’aquest segle.
[youtube]9qWML1fTc5Y[/youtube]
A Ginebra s’ha celebrat una conferència internacional sota el títol de «Pacte d’Energia» en què han participat els principals països productors de petroli. A part de dir que el preu del barril s’ha de situar entre 60 i 75 dòlars, ara està al voltant dels 40, també van defensar la viabilitat futura dels combustibles fòssils com a fonts centrals d’energia futura. La intervenció més interessant l’ha fet el ministre saudita de Petroli, Alí al-Naimi, amb uns arguments força simplistes que, al meu entendre, demostren la preocupació entre els països exportadors de petroli (OPEP) perquè la crisi també els afecte -no és el mateix vendre a 150 que a 40 quan vens milions de barrils cada dia-, i perquè tenen por a que l’aposta que volen fer els països occidentals per les energies renovables acabi amb la seva moma de les últimes dècades. Al-Naimi, per exemple, diu que les energies no renovables, especialment el petroli, seguiran sent fonamentals les pròximes dècades. Té raó. Clar que ho diu el representant d’un país, l’Aràbia Saudita, que té el 25% de les reserves mundials de cru i que al ritme d’extracció actual poden anar fent tranquil·lament com a mínim cinquanta anys més. També diu que no totes les energies renovables també devasten i degraden la naturalesa. Ho diu fent referència a que, segons ell, entre 1,5 i 2 milions de persones moren cada any a causa de la contaminació interior causada per la mala ventilació interior quan es crema fusta i biomassa per cuinar! No ha dit, però els milions que moren per la contaminació provocada per l’ús dels combustibles fòssils i que són uns quants milions més. Al-Naimi també diu que si es potèncien les energies alternatives en països pobres això serà més «costós i danyí pel medioambient a causa de la deforestació». Ho diu perquè s’està deforestant la selva amazònica per a plantar-hi conreus energètics per fer biocombustibles i això, segons el ministre saudita, és horrorós perquè competeixen amb la cadena alimentària i destrueixen els boscos. El ministre deu considerar que es millor que els països pobres depenguin de les importacions de cru i que es millor que cremin petroli que no fusta, així els pobres sempre dependran de l’energia dels rics, no fos cas que amb les energies alternatives algun dels pobres deixés de ser-ho.