Arxiu per a octubre, 2009
[youtube]0LKK9rbR2Y8[/youtube]
En els ecosistemes marins cada vegada s’està reconeixent més la importància dels prats submarins. Recuperar aquests “boscos blaus” que creixen a pocs metres de fondària contribuiria a millorar l’estat de les costes, faria augmentar la pesca i ajudaria a controlar el canvi climàtic perquè absorbeixen grans quantitats del diòxid de carboni dissolt a l’aigua. El científic portuguès Juan Carlos Duarte, president de la Societat Americana d’Oceanografia i Limnologia i professor de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats ha realitzat un estudi per a l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Les conclusions presenten els prats submarins, els manglars i els aiguamolls com alternativa contra el canvi climàtic. Duarte assegura que aquests “boscos blaus” són els ecosistemes que tenen més capacitat per absorbir el CO² i per tenir-lo retingut a llarg termini. De les dues gigatones -2.000.000.000.000 tones- que absorbeixen els oceans, aquests boscos n’enterren la meitat en els sediments. L’estudi de Duarte planteja que protegir i ampliar els prats submarins seria la millor forma de molts països insulars per ajudar a reduir els nivells de diòxid de carboni. Amb poca superfície terrestre per a plantar arbres, què millor que omplir el mar de prats. I si a més això contribueix a millorar l’estat de les costes i les reserves pesqueres, fantàstic.
De tots els oceans, aquests “boscos blaus” ocupen només un 0,2% de la superfície marina, bàsicament perquè només creixen en llocs on el mar és poc fondo. L’estudi de Duarte assegura que a més el ritme de destrucció de les praderes submarines és més ràpid que el de la selva tropical. Bona part de la destrucció dels prats submarins és culpa de l’activitat humana. La pesca de ròssec, per exemple, causa greus danys en aquests ecosistemes, però també l’amarratge d’embarcacions, la contaminació i l’ampliació dels ports. Sense plantes subaquàtiques que renovin l’oxigen i n’absorbeixin el diòxid de carboni, augmenten les zones d’aigua poc oxigenada. Si no hi ha oxigen no hi ha vida i el mar es converteix en un desert.
[youtube]3HuZqrEtV74[/youtube]
Les autoritats del govern de Jiyuan, a la Xina, desplaçaran 15.000 persones de lloc, després que s’hagi comprovat que un miler de nens presenten alts nivells de plom en sang. L’operació tindrà un cost de 112 milions d’euros que pagaran en un 70% l’administració i les indústries i en un 30% els mateixos habitants. L’agost passat, les autoritats sanitàries de la província d’Henan van analitzar la sang dels nens en aquesta àrea, arran que es descobrissin diversos casos d’intoxicació per plom a la província veïna de Shaanxi.
La intoxicació massiva de milers de nens a les províncies d’Henan, Shaanxi, Hunan i Yunnan ha tornat a obrir el debat de fins a quin punt s’ha de posar el desenvolupament industrial per damunt la salut de les persones i el medi ambient. La Xina pateix ara un fet que els països occidentals ja van viure després de la II Guerra Mundial. El creixement econòmic extremadament ràpid s’ha fet en base a una industrialització que ha tingut molt poc en compte la contaminació. S’han creat indústries sense avaluacions medioambientals prèvies amb l’objectiu de desenvolupar ràpidament l’economia global, però amb unes conseqüències sanitàries imprevisibles. Segurament si el que el govern xinès destinarà ara a traslladar milers de persones per allunyar-les dels focus de contaminació s’hagués empleat en reduir la toxicitat d’aquestes empreses ara no s’estaria parlant d’això.
La contaminació per plom inicialment potser que no presenti símptomes, però com que el cos no l’elimina aquest pot arribar a causar danys en el cervell, la sang, el sistema nerviós, els ronyons i el sistema reproductiu. Entre altres coses un excés de plom en el cos provoca pèrdua de memòria, cansament, problemes emocionals i, en alguns casos pot arribar a fer col·lapsar els òrgans i provocar la mort.
[youtube]J17UYvO9hlg[/youtube]
Les Tablas de Daimiel, és un parc natural que es troba a Ciudad Real considerat reserva de la biosfera. Des de fa anys, aquests importants aiguamolls de la Península Ibèrica pateixen una sobreexplotació dels seus aqüífers, cosa que ha provocat una greu sequera. Les seves excepcionals característiques provenen del fet que hi conflueixen dos rius. Un, el Guadiana, hi aporta aigua dolça; l’altre, el Cigüela, aigua més salina, això ha permès que hi apareguessin flora i fauna molt variada. En les últimes dècades, a la regió pròxima a Daimiel s’han transformat cent mil hectàrees de secà en regadiu. Això ha provocat que el nivell freàtic de l’aigua de les Tablas baixés considerablement i que l’aigua del Guadiana hi deixés d’arribar. A mesura que les Tablas de Daimiel s’anaven secant es produïa un fenomen ben curiós, la turba del subsòl va començar a assecar-se fa cinc anys, empetitint-se i escardant el terreny. Les esquerdes van permetre l’entrada d’aire al subsòl i l’oxigen va oxidar la turba. L’oxidació provoca una reacció química que eleva la temperatura de la turba fins que aquesta comença a cremar-se. El 26 d’agost del 2009 es va detectar que s’havia iniciat l’autocombustió de la turba de les Tablas i, poc a poc, l’incendi subterrani s’ha anat estenent.
Els tècnics intenten aixafar la turba i compactar la terra per evitar-ne l’autocombustió però només la inundació de 150 hectàrees de terreny seria efectiva per apagar el foc. Portar aigua a Daimiel passa per superar disputes polítiques dels recursos hídrics entre diverses regions espanyoles. De moment la zona més afectada és la illa de Las Cañas, però ja han aparegut d’altres focus d’incendi. Els treballs d’extinció han frenat l’evolució del foc, però l’autocombustió de la turba continua activa. Els treballadors, a més, han d’actuar amb molta prudència perquè el terreny cedeix fàcilment i la temperatura en els llocs on està cremant la matèria orgànica subterrània pot arribar fàcilment als 220 graus centígrads.
[youtube]G4Z8JpgIwM4[/youtube]
La disminució de la capa d’ozó ha provocat que en els últims anys s’hagin disparat els càncers de pell. Als països que tenen costa, els turistes que es banyen al mar han passat de pràcticament no utilitzar protecció solar, o en tot cas d’un factor molt baix, a utilitzar-ne en abundància i a més amb factors de protecció molt i molt alts. Però són sans els components que utilitzen les cremes solars per a protegir-nos dels raigs solars? Aquesta pregunta és la que volen respondre des del centre d’investigació de biomaterials CIC biomaGUNE, de Sant Sebastià, on s’està desenvolupant un projecte europeu per investigar si les nanopartícules d’òxids metàl·lics presents en algunes cremes solars, pintures o circuits electrònics són perjudicials per a la salut. El projecte d’investigació s’anomena Hinamox i està finançat per la UE. Algunes cremes de protecció solar contenen partícules molt petites d’òxid de zenc, ceri, titani o ferro. Aquests materials són pràcticament inexistents en els organismes vius o s’hi troben en concentracions molt baixes. Per això es vol saber com poden afectar als processos bioquímics a nivell cel·lular si són xuclats per la pell. Aquests òxids metàl·lics estan presents en els protectors ultraviolats, em barreges de carburants o en recobrimets antielectroestàtics. La investigació durarà tres anys i si es descobreix que algunes cremes de protecció solar tenen elements nocius s’adoptaran mesures contra la seva comercialització.
[youtube]x90SGKGEbuQ[/youtube]
L’indústria petrolífera està convençuda que els combustibles fòssils continuaran sent absolutament necessaris les pròximes dècades, tot i l’amenaça per a l’escalfament global que representen. Conscients que les energies renovables són insuficients per assegurar l’abastament a curt i mig termini, creuen que el carbó i el petroli tenen encara molts anys de vida per davant. Aquesta setmana hi ha hagut a Londres un fòrum, anomenat Petroli i Diner, que ha tractat sobre el tema. Els representants de les companyies petrolíferes l’han aprofitat per reivindicar el paper principal dels combustibles fòssils en el món actual. El secretari general de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), Abdal·là el-Badri, va ser un dels més crítics amb l’energia nuclear i els biocombustibles. El-Badri afirma que un país només pot estar cinc o sis anys convertint el seu menjar en energia, referint-se als biocombustibles, però no més. En part té raó. Actualment si un país industrialitzat volgués canviar absolutament el seu consum de petroli per biocombustibles, bioetanol o biodièsel, hauria de plantar tota la seva superfície de blat de moro o canya de sucre. I quan dic tota la seva superfície, vull dir tota. I encara no en faria prou. Per tant, els biocombustibles són part de la solució per anar abandonant la dependència total del petroli, però no són l’única solució. Fins i tot en això hi està d’acord el president de l’Agència Internacional d’Energia (AIE), Nobuo Tanaka, defensor de l’energia nuclear i de les renovables per fer front a l’escalfament global, però que admet que el món necessitarà en les pròximes dècades petroli per obtenir energia.
El director executiu de British Petroleum (BP) ha estat més precís i ha assegurat que els combustibles fòssils cobriran el 80% de la demanda energètica mundial el 2030. Si té raó, qui pensi que es podrà evitar l’escalfament global que se’n comenci a oblidar. El fòrum de Londres va ser organitzat per l’International Herald Tribune i la companyia d’anàlisi Energy Intelligence. Una altra de les conclusions de la reunió ha estat la conclusió, bastant òbvia per cert, que en el futur hi haurà països com el Brasil, Mèxic, l’Índia o la Xina, que amb la seva demanda influiran decisivament en el mercat petrolier. I que, les variacions de preus que abans tardaven anys en produir-se, en el futur es produiran en mesos o setmanes depenent de les alteracions polítiques i econòmiques que es vagin produint.
[youtube]ertiAbXQ6pA[/youtube]
Científics de la NASA del Laboratori de Propulsió a Raig (JPL) han detectat molècules orgàniques bàsiques per a l’activitat biològica en un exoplaneta gasós. Si la descoberta s’hagués fet en un planeta rocallós voldria dir que les possibilitats de trobar-hi el què entenem per vida serien enormes. Els exoplanetes són els planetes que estan fora del sistema solar i que orbiten altres estrelles que no són el Sol. Però aquest planeta no és habitable però sí que té activitat química, perquè té aigua, metà i diòxid de carboni, elements bàsics per a la vida. Que s’hagi detectat ja per segona vegada i amb relativa facilitat molècules orgàniques en exoplanetes pot significar que segurament això no és un fenomen rar, sinó tot al contrari, més freqüent del què seria previsible. L’exoplaneta en qüestió ha estat batejat com HD 209458b, però també és conegut com Osiris, i és un astre gasós més gran que Júpiter que orbita una estrella a 150 anys llum de distància, a la constel·lació de Pegasus. El mes de desembre del 2008, els científics del JPL van descobrir CO² en un altre exoplaneta anomenat HD 189733b. Ja se sabia que també tenia vapor d’aigua i metà.
L’anunci de la descoberta d’un segon exoplaneta amb aquests components s’ha produït just després que un grup internacional d’investigadors informés de la detecció de 32 nous exoplanetes des de l’observatori de La Silla, a Xile. Actualment ja s’han trobat 400 planetes que existeixen fora del sistema solar, i això tot just és l’inici perquè a mesura que es perfeccionen els instruments d’observació es comprova que no només hi ha moltes estrelles a l’Univers, sinó que moltes tenen sistemes planetaris similars al del Sol. Si a sobre hi ha molècules orgàniques amb relativa facilitat, vol dir que les possibilitats de trobar planetes amb unes condicions molt semblants a la Terra, són cada dia més enormes.
[youtube]iL8IGWTl5ck[/youtube]
L’ús de l’energia procedent de la biomassa a Espanya podria reduir entre el 50 i el 70 per cent dels incendis forestals que s’hi produeixen. Això evitaria l’emissió de vuit milions de tones de diòxid de carboni cada any i crearia 12.600 llocs de treball estables. Ho assegura el president de la Secció de Biomassa de l’Associació de Productors d’Energies Renovables (APPA), Manuel García. Actualment a Espanya hi ha 462 megawatts (MW) d’energia de biomassa en funcionament. D’aquests, 360 MW provenen d’indústries de pasta i paper o agroalimentàries, que tenen una planta associada en el seu procés productiu, per a l’aprofitament de residus. La resta, prové de projectes dedicats íntegrament a l’explotació d’aquesta energia.
Les avantatges de l’ús de biomassa prové bàsicament perquè és una forma eficient de desprendre’s de residus agrícoles i, sobretot, perquè és una forma de donar rendibilitat als boscos. Si es pot extreure biomassa en forma de branques, pinyes, arbres morts… el què s’està fent és reduir enormement les possibilitats d’un incendi forestal. Sobretot en els països mediterranis els incendis forestals durant les èpoques de més calor són freqüents i retirar “combustible” dels boscos permetria, fins i tot, que en cas de foc, els bombers poguessin actuar molt millor. Un incendi forestal provoca un gran alliberament a l’atmosfera de CO², mentre que l’utilització de la biomassa permetria una emissió molt menor i, a més un ús energètic que permet estalviar la crema de combustibles fòssils. El problema és que un litre de gasolina proporciona 10.000 kcal, mentre que un quilo de biomassa només en dóna 3.500. Clar que l’obtenció de biomassa és molt més fàcil i barata que tot el procés d’extracció i refinat del petroli i, sobretot, que és una energia sostenible i inesgotable.
[youtube]XRjb_IKDiz8[/youtube]
Un equip del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha descobert que afegir petites quantitats de vanadi a determinats tipus d’acer, com els que s’utilitzen en les grans infraestructures en millora la seva resistència a la fractura, en redueix el pes i, sobretot, abarateix considerablement el seu preu de fabricació. El principal autor de la investigació és Carlos García-Mateo, que explica que les aplicacions i producció d’acer en el món supera amb escreix les de qualsevol altre material metàl·lic. Això és degut, segons ell, als esforços de la comunitat científica dels últims cinquanta anys per desenvolupar nous acers amb propietats a la carta. En el mercat hi ha més de deu mil tipus diferents d’acer i constantment n’apareixen noves formes. Cinc científics del CSIC han rebut recentment el Vanadium Award Council, que dóna l’Institute of Materials, Minerals and Mining del Regne Unit, per desenvolupar el millor treball d’investigació científico-tecnològica publicat el 2008 sobre l’aplicació industrial del vanadi.
El vanadi (V) és un element químic de número atòmic 23. És un metall dúctil, tou i poc abundant. Es troba en diferents minerals i en alguns petrolis, i s’usa bàsicament per fer aliatges. El nom prové de la deessa de la bellesa Vanadis, de la mitologia escandinava.
[youtube]AxiwQyBT_GE[/youtube]
Em pregunto quantes vegades deu haver passat una cosa semblant sense que en tinguéssim notícia. El diari britànic The Guardian ha publicat recentment un informe que confirma que l’empresa holandesa Trafigura, dedicada al comerç de petroli, el 2006 va vessar residus tòxics a Costa de Marfil, concretament a Abidjan. Els directius de la petroliera van pressionar el diari per impedir la publicació de l’informe elaborat per la consultora Minto, Treharne & Davies que confirma de l’existència encara de greus problemes de salut entre els habitants d’Abidjan i que l’empresa n’era conscient. Uns vessaments il·legals en qualsevol país occidental es van fer impunement a Costa de Marfil provocant sobre la ciutat un núvol de sulfat d’hidrogen, un gas potencialment letal, que sol provocar greus cremades a la pell i als pulmons, danys oculars, ulceracions permanents i pèrdua de consciència. A Occident aquests residus s’haguessin tractat per fer-los inermes, però es va optar per la solució més barata, simplement llançar-los al mar. Tot i que l’informe tampoc era excessivament dur amb l’empresa responsable dels vessaments, aquesta es va posar nerviosa i va començar a pressionar perquè no es fes públic. Durant tres anys ha estat amagant l’existència dels vessament i s’ha limitat a dir que no eren nocius. Fa un mes Trafigura va acordar indemnitzar a 30.000 persones que van emmalaltir pels abocaments de 500 tones de residus tòxics fets pel vaixell Probo Koala que, segons l’ONU, haurien causat almenys 15 morts i la hospitalització de cent mil persones. Un acord amb els afectats els permetrà rebre 1.073,5 euros per cap. L’empresa s’excusa en la mala actuació d’una altra empresa de Costa de Marfil, que hauria actuat sense el seu consentiment i el responsable de la qual va ser condemnat el 2008 a vint anys de presó. Trafigura ha explicat que les deixalles eren una barreja de residus de gasolina i restes càustics que van poder provocar “símptomes de baix nivell com els de la grip i angoixa” però en cap cas morts, avortaments o naixements de nens amb malformacions, com mantenen alguns acusats. Si volen comparar les versions poden veure el reportatge d’al-Jazeera que acompanya aquest post. El vaixell va acabar a Costa de Marfil després que els serveis de neteja del port d’Amsterdam rebutgessin fer-se’n càrrec. Així va el món.
[youtube]cfzFYBIQ4mw[/youtube]
Un estudi de l’Agència del Medi Ambient i del Control de l’Energia de França (ADEME) afirma que cultivar plantes per als seu ús com a biocarburants en boscos o prats genera moltes més emissions de diòxid de carboni que les que permet evitar la substitució per hidrocarburs. Segons l’estudi el mal ús dels biocombustibles pot generar de dos a quatre vegades que utilitzant combustibles fòssils. Això passa, per exemple, quan es tallen els boscos tropicals per produir oli de palma. La raó d’aquest desequilibri en l’emissió de CO² és que només s’ha de tenir en compte que els biocarburants també generen diòxid de carboni, sinó que si abans s’han tal·lat enormes superfícies d’arbres aquestes deixen d’absorbir-lo. El mateix passa amb els prats. Evidentment no tots els biocarburants presenten el mateix desequilibri de diòxid de carboni. Segons l’estudi l’etanol obtingut a partir de la canya de sucre és el més eficients dels biocombustibles en terme medi ambientals, perquè genera un 90% menys de gasos d’efecte hivernacle que la gasolina; i a més proporciona més energia que la que es necessita pel seu conreu. El bioetanol de blat de moro, de blat i de remolatxa o el biodièsel de colza i soja presenten un balanç correcte, amb una reducció d’entre el 60% i el 80% respecte als combustibles fòssils que substitueix i un estalvi energètic entre el 50% i el 80%.