[youtube]ZrU4OHjDJpk[/youtube]
El Nobel de Física nord-americà Steven Chu ja ho va proposar a principis d’any i des d’aquí ens hem vam fer ressò. La millor manera per lluitar contra el canvi climàtic és pintar les carreteres, les cases i els taulats de blanc. Ara una idea similar ha sorgit al Perú. La iniciativa ha sortit de l’ONG Glaciares Perú i proposa pintar de blanc les muntanyes que han perdut les glaceres per lluitar contra el canvi climàtic perquè això contribuiria a reduir la velocitat del desgel. El color blanc evita que la radiació solar es converteixi en calor i d’aquesta manera frena els efectes del canvi climàtic.
Perú té el 70% de les glaceres dels Andes, però en una vintena d’anys ha perdut un 20% de la superfície gelada per culpa de l’escalfament global. Es calcula que pel 2015 totes les glaceres per sota els 5.500 metres d’altura respecte el nivell del mar hauran desaparegut. Per això el president de Glaciares Perú, Eduardo Gold, defensa aferrissadament pintar els cims de blanc. Quan no hi ha gel, la superfície negra de la roca tendeix a convertir la radiació solar en calor i pràcticament duplica l’efecte hivernacle sobre les glaceres. Gold proposa pintar els cims de les muntanyes amb un material de ciment, de color blanc, fet a base de minerals perquè la radiació es reflecteixi a l’espai. La pintura blanca reflecteix tanta energia lumínica com la neu i permet que el 85% de la radiació solar torni a l’espai i només un 15% es transformi en calor. Si la superfície és negra el 90% de la radiació solar es transforma en calor.
[youtube]qoXgiBo6T24&feature=PlayList&p=AFB4DBCD2555CF81&playnext=1&playnext_from=PL&index=112[/youtube]
Fumar durant l’embaràs augmenta el risc de tenir fills amb problemes de conducta que es poden manifestar a partir dels 3 anys. Ho diu un estudi fet per metges britànics que s’ha publicat al Journal of Epidemiology and Community Health i en el qual han participat més de 14.000 mares i fills nascuts entre el 2001 i el 2001 al Regne Unit. Les mares van ser dividides entre fumadores moderades i grans fumadores i van haver de valorar el comportament dels seus fills de 3 anys a través de qüestionaris psicològics.
Després de tenir en compte altres factors que poden influir en els resultats, com per exemple l’edat de la mare durant l’embaràs, el seu nivell educatiu, socioeconòmic i l’estabilitat familiar, l’estudi va concloure que els fills de dones que van fumar molt durant la gestació presentaven amb més freqüència problemes de conducta. Els nens de grans fumadores tenien el doble de probabilitat de tenir problemes de comportament; i en el cas de les fumadores moderades, les de menys de deu cigarretes per dia, augmentaven en un 80% els caos d’hiperactivitat i dèficit d’atenció.
[youtube]XcwmT1IuNBE&feature=related[/youtube]
Segons un estudi publicat per la revista científica Australasian Science, les persones amb mal geni tenen una intel·ligència més aguda. La tristesa i el mal humor milloren la capacitat de jutjar als altres i també incrementen la memòria. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat l’equip del professor Joseph Forgas, de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, a Sidney. Un estat anímic positiu facilita la creativitat, la flexibilitat i la cooperació, mentre que el mal humor millora l’atenció i facilita un pensament més prudent. Segons Forgas, la tristesa millora les estratègies per processar la informació en situacions difícils, per això els experts afirmen que no és bo estar sempre de bon humor. La investigació es va fer manipulant l’estat d’ànim dels participants a través de pel·lícules i records positius i negatius.
[youtube]MKbw9P-PIqM&feature=related[/youtube]
Soil Moisture and Ocean Salinity (SMOS) -Humitat del Sòl i Salinitat de l’Oceà- és el nom d’un satèl·lit franco-espanyol llançat aquesta setmana i que ja orbita a 760 quilòmetres d’altura sobre la superfície terrestre. El satèl·lit forma part del ampli programa de l’Agència Espacial Europea (ESA) per entendre millor les transformacions del planeta. Concretament l’SMOS és el segon d’una sèrie de sis del programa Planeta Viu i es dedica específicament a estudiar la salinitat dels oceans i la humitat del sòl terrestre per poder predir l’evolució del canvi climàtic.
L’estudi de les corrents oceàniques i la seva evolució és clau per saber què pot passar en el futur. Els moviments d’enormes rius per dintre els mars oscil·la i varia en funció de la salinitat i la temperatura de l’aigua. Aquesta ruta interoceànica serveix perquè les aigües més calentes es refredin i contribueixin a suavitzar les temperatures, sobretot a l’est d’Amèrica del Nord i a l’Europa Occidental. Però l’augment de la temperatura global està provocant alteracions en aquestes corrents que comencen a alterar el clima de l’Atlàntic Nord. La missió SMOS ha costat 300 milions d’euros, barata si es tenen en compte els paràmetres habituals de les missions aeronàutiques. L’ESA té un pressupost de 10.000 milions d’euros per cinc anys.
L’Agència Espacial Europea ha dividit les seves missions de control de la Terra en dues categories: Nucli i Oportunitat. La primera missió Nucli va començar el mes de maig passat amb el llançament del satèl·lit GOCE, concebut per a el·laborar un mapa en tres dimensions de les variacions del camp magnètic de la Terra. L’SMOS és la segona missió… i així fins a sis o vuit. L’ESA està planejant ampliar en dues més les missions d’observació de la Terra i està acceptant propostes de científics dels 18 estats membres de l’Agència per presentar projectes a un concurs en el qual se seleccionarà un nou projecte que, si tot surt segons els plans, s’enlairarà el 2018.
[youtube]QDk4GtUh3HA[/youtube]
L’illa de Samsø, a Dinamarca, va guanyar el 1997 un concurs estatal per trobar un lloc on desenvolupar un experiment ecològic. L’objectiu era impulsar l’ús d’energies renovables convertint l’illa en energèticament autosuficient i només utilitzant energies renovables. Dotze anys després, aquesta illa de 4.100 habitants i 114 quilòmetres quadrats, genera tota la seva electricitat de la força del vent i un 75% de la calefacció de les energies renovables. Once aerogeneradors d’1Megawatt, instal·lats al terra i deu més, de 2,3 Mw, generen més electricitat que la que consumeixen els habitants de l’illa i en permet vendre els excedents al continent. El balanç d’emissions de diòxid de carboni queda compensat perquè aquesta energia eòlica neutralitza l’energia que gasten els transbordadors que uneixen l’illa amb el continent, els combustibles usats pel transport intern i el consum de calefacció que no es genera per fonts renovables.
La calefacció prové, entre altres, de la central tèrmica de Brundby, una de les quatre que dóna aigua calenta a l’illa gràcies a la crema de palla. Aquesta central és d’una cooperativa de veïns que dóna servei a 232 cases i que produeix 3.300 Mw anuals usant 1.200 tones de palla que proporcionen 67 pagesos i que després aprofiten les cendres com adob pels camps. La planta de Nordby-Maarup escalfa 178 cases combinant la combustió de biomassa amb 2.500 metres quadrats de plaques solars. Samsø s’ha convertit, a més, en lloc de pelegrinatge dels experts en energies renovables d’arreu del món. I ara l’illa prepara el segon pas per introduir cotxes elèctrics o d’hidrogen, més aerogeneradors i aconseguir un reciclatge del cent per cent.
[youtube]nTUDJghNqv8[/youtube]
A principis del 2010 una empresa espanyola començarà a elaborar biodièsel de coco al Paraguai. S’invertiran 11 milions d’euros per posar en marxa el projecte que rebrà el nom de Companyia Paraguaio-espanyola de Bioenergia (Copebiosa) per fabricar biocombustible al departament de Cordillera. La idea és aprofitar les palmeres que produeixen la varietat de coco mbokayà (Acrocomia totai) per aprofitar-ne els excedents. No estem parlant d’una producció petita, Copebiosa calcula produir 50 milions de litres anuals de biodièsel. El Paraguai s’està llançant obertament a la fabricació de biocombustibles. Actualment hi ha nou empreses que produeixen o projecten produir biodièsel al país. Cinc d’elles utilitzen greixos animals o olis vegetals, mentre que quatre utilitzen exclusivament olis vegetals. A aquestes s’hi han de sumar les petites plantes que fabriquen biodièsel sobretot per a fer funcionar la maquinària agrícola.
El fruit d’aquesta palmera, que també es troba a l’Argentina, només s’industrialitza al Paraguai i és totalment aprofitable. Es fa servir com aliment del bestiar i per a cremar en els forns; i l’oli de la grana i la polpa s’aprofita per fer sabons. El coco del Paraguai és d’unes característiques diferents al que estem acostumats a veure, més aviat parlaríem de dàtils. Són fruits més petits de color vermellós. La proposta de fer-ne biodièsel és donar-li una utilitat més a una planta que pràcticament s’utilitza al cent per cent.
[youtube]0LKK9rbR2Y8[/youtube]
En els ecosistemes marins cada vegada s’està reconeixent més la importància dels prats submarins. Recuperar aquests “boscos blaus” que creixen a pocs metres de fondària contribuiria a millorar l’estat de les costes, faria augmentar la pesca i ajudaria a controlar el canvi climàtic perquè absorbeixen grans quantitats del diòxid de carboni dissolt a l’aigua. El científic portuguès Juan Carlos Duarte, president de la Societat Americana d’Oceanografia i Limnologia i professor de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats ha realitzat un estudi per a l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Les conclusions presenten els prats submarins, els manglars i els aiguamolls com alternativa contra el canvi climàtic. Duarte assegura que aquests “boscos blaus” són els ecosistemes que tenen més capacitat per absorbir el CO² i per tenir-lo retingut a llarg termini. De les dues gigatones -2.000.000.000.000 tones- que absorbeixen els oceans, aquests boscos n’enterren la meitat en els sediments. L’estudi de Duarte planteja que protegir i ampliar els prats submarins seria la millor forma de molts països insulars per ajudar a reduir els nivells de diòxid de carboni. Amb poca superfície terrestre per a plantar arbres, què millor que omplir el mar de prats. I si a més això contribueix a millorar l’estat de les costes i les reserves pesqueres, fantàstic.
De tots els oceans, aquests “boscos blaus” ocupen només un 0,2% de la superfície marina, bàsicament perquè només creixen en llocs on el mar és poc fondo. L’estudi de Duarte assegura que a més el ritme de destrucció de les praderes submarines és més ràpid que el de la selva tropical. Bona part de la destrucció dels prats submarins és culpa de l’activitat humana. La pesca de ròssec, per exemple, causa greus danys en aquests ecosistemes, però també l’amarratge d’embarcacions, la contaminació i l’ampliació dels ports. Sense plantes subaquàtiques que renovin l’oxigen i n’absorbeixin el diòxid de carboni, augmenten les zones d’aigua poc oxigenada. Si no hi ha oxigen no hi ha vida i el mar es converteix en un desert.
[youtube]3HuZqrEtV74[/youtube]
Les autoritats del govern de Jiyuan, a la Xina, desplaçaran 15.000 persones de lloc, després que s’hagi comprovat que un miler de nens presenten alts nivells de plom en sang. L’operació tindrà un cost de 112 milions d’euros que pagaran en un 70% l’administració i les indústries i en un 30% els mateixos habitants. L’agost passat, les autoritats sanitàries de la província d’Henan van analitzar la sang dels nens en aquesta àrea, arran que es descobrissin diversos casos d’intoxicació per plom a la província veïna de Shaanxi.
La intoxicació massiva de milers de nens a les províncies d’Henan, Shaanxi, Hunan i Yunnan ha tornat a obrir el debat de fins a quin punt s’ha de posar el desenvolupament industrial per damunt la salut de les persones i el medi ambient. La Xina pateix ara un fet que els països occidentals ja van viure després de la II Guerra Mundial. El creixement econòmic extremadament ràpid s’ha fet en base a una industrialització que ha tingut molt poc en compte la contaminació. S’han creat indústries sense avaluacions medioambientals prèvies amb l’objectiu de desenvolupar ràpidament l’economia global, però amb unes conseqüències sanitàries imprevisibles. Segurament si el que el govern xinès destinarà ara a traslladar milers de persones per allunyar-les dels focus de contaminació s’hagués empleat en reduir la toxicitat d’aquestes empreses ara no s’estaria parlant d’això.
La contaminació per plom inicialment potser que no presenti símptomes, però com que el cos no l’elimina aquest pot arribar a causar danys en el cervell, la sang, el sistema nerviós, els ronyons i el sistema reproductiu. Entre altres coses un excés de plom en el cos provoca pèrdua de memòria, cansament, problemes emocionals i, en alguns casos pot arribar a fer col·lapsar els òrgans i provocar la mort.
[youtube]J17UYvO9hlg[/youtube]
Les Tablas de Daimiel, és un parc natural que es troba a Ciudad Real considerat reserva de la biosfera. Des de fa anys, aquests importants aiguamolls de la Península Ibèrica pateixen una sobreexplotació dels seus aqüífers, cosa que ha provocat una greu sequera. Les seves excepcionals característiques provenen del fet que hi conflueixen dos rius. Un, el Guadiana, hi aporta aigua dolça; l’altre, el Cigüela, aigua més salina, això ha permès que hi apareguessin flora i fauna molt variada. En les últimes dècades, a la regió pròxima a Daimiel s’han transformat cent mil hectàrees de secà en regadiu. Això ha provocat que el nivell freàtic de l’aigua de les Tablas baixés considerablement i que l’aigua del Guadiana hi deixés d’arribar. A mesura que les Tablas de Daimiel s’anaven secant es produïa un fenomen ben curiós, la turba del subsòl va començar a assecar-se fa cinc anys, empetitint-se i escardant el terreny. Les esquerdes van permetre l’entrada d’aire al subsòl i l’oxigen va oxidar la turba. L’oxidació provoca una reacció química que eleva la temperatura de la turba fins que aquesta comença a cremar-se. El 26 d’agost del 2009 es va detectar que s’havia iniciat l’autocombustió de la turba de les Tablas i, poc a poc, l’incendi subterrani s’ha anat estenent.
Els tècnics intenten aixafar la turba i compactar la terra per evitar-ne l’autocombustió però només la inundació de 150 hectàrees de terreny seria efectiva per apagar el foc. Portar aigua a Daimiel passa per superar disputes polítiques dels recursos hídrics entre diverses regions espanyoles. De moment la zona més afectada és la illa de Las Cañas, però ja han aparegut d’altres focus d’incendi. Els treballs d’extinció han frenat l’evolució del foc, però l’autocombustió de la turba continua activa. Els treballadors, a més, han d’actuar amb molta prudència perquè el terreny cedeix fàcilment i la temperatura en els llocs on està cremant la matèria orgànica subterrània pot arribar fàcilment als 220 graus centígrads.
[youtube]G4Z8JpgIwM4[/youtube]
La disminució de la capa d’ozó ha provocat que en els últims anys s’hagin disparat els càncers de pell. Als països que tenen costa, els turistes que es banyen al mar han passat de pràcticament no utilitzar protecció solar, o en tot cas d’un factor molt baix, a utilitzar-ne en abundància i a més amb factors de protecció molt i molt alts. Però són sans els components que utilitzen les cremes solars per a protegir-nos dels raigs solars? Aquesta pregunta és la que volen respondre des del centre d’investigació de biomaterials CIC biomaGUNE, de Sant Sebastià, on s’està desenvolupant un projecte europeu per investigar si les nanopartícules d’òxids metàl·lics presents en algunes cremes solars, pintures o circuits electrònics són perjudicials per a la salut. El projecte d’investigació s’anomena Hinamox i està finançat per la UE. Algunes cremes de protecció solar contenen partícules molt petites d’òxid de zenc, ceri, titani o ferro. Aquests materials són pràcticament inexistents en els organismes vius o s’hi troben en concentracions molt baixes. Per això es vol saber com poden afectar als processos bioquímics a nivell cel·lular si són xuclats per la pell. Aquests òxids metàl·lics estan presents en els protectors ultraviolats, em barreges de carburants o en recobrimets antielectroestàtics. La investigació durarà tres anys i si es descobreix que algunes cremes de protecció solar tenen elements nocius s’adoptaran mesures contra la seva comercialització.